Friday, October 18, 2019
SENTÈNCIA NO COMPARTIDA.- art. Regió 7
A una societat
dividida, li correspon, una sentència no compartida. Es el que ha passat amb la
sentència del TS. Benèvola per alguns, duríssima per altres. Era previsible
aquesta divisió d’opinions perquè per a molts, el desafiament dels polítics
empresonats, i ara sentenciats, no mereixia especial rellevància. Tot s’ha
banalitzat, fins extrems, en que es discuteixen fets tant evidents i fàcils de
comprovar, com la fugida de cinc- mil quatre –centes cinquanta – quatre empreses, segons les darreres dades, ofertes
la setmana passada pel Col·legi de Registradors d’Espanya. O la mateixa divisió
de la ciutadania, negada contra tota evidència ,per molts independentistes. O
la paràlisis del govern, la manca d’activitat en el Parlament, les tensions
entre col·lectius, i un llarg etcètera.
Tot això ha
passat i està passant, com a resultat d’un dels més greus atemptats a l’estat
de dret, de la nostra història. Arribats al punt on ens trobem, queda clar que
el moment d’intervenir , era el 8 de setembre de 2017. L’endemà de la sessió
dels dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, quan es va produir
la vulneració del Reglament del Parlament i amb ell , de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Si en
aquell moment s’hagués aplicat l’article 155, no haguéssim patit les greus
conseqüències de la consulta del 1- O, ni tot el que va venir després. Ara no
hi hauria, ni presos sentenciats, ni fugitius, a la recerca.
El relat que ha
fet l’independentisme, ha estat fortament acceptat per una munió de persones, a
les quals , de moment és impossible fer-les canviar d’opinió. No hi ha cap
Constitució, que doni dret a l’autodeterminació, però el més important és que
s’ha volgut deixar, en l’oblit, l’existència de més de la meitat dels catalans
i catalanes que no son ni seran mai independentistes.
Es a dir, els
independentistes, han parlat com si tot el poble català ho fos. I això ni és
cert ni ho serà mai. Hem votat prop de quaranta vegades, en aquests quaranta
anys de democràcia recuperada, i si algú té interès en comparar resultats,
veurà que en cap elecció, de cap tipus, hi ha hagut mai una majoria favorable a
la independència. Mai.
El poble català,
és plural i divers, fruit d’una barreja de famílies i col·lectius de la més
variada procedència, a la qual hem d’afegir-hi, en els darrers anys, persones
procedents de terres molt llunyanes, molt, i que han passat a ser nous
catalans. L’existència de dos milions d’independentistes, no pot obviar
l’existència d’uns quatre milions que no ho son, o com a mínim, no ho han manifestat.
Aleshores, no es pot parlar ni decidir per ells, com s’ha volgut fer, en el
passat recent.
I el més greu no
ha estat voler parlar en nom de tots ells, de tots nosaltres que no ho som, el
més greu és haver volgut forçar l’estat de dret, mitjançant acords que no eren
emparats per cap legalitat. Aquí és on rau la gravetat de les actuacions dutes
a terme, en un estat democràtic. Repeteixo, en un estat democràtic. Mai, en
democràcia es pot vulnerar la llei, perquè si es podés fer, deixaríem de ser
demòcrates, i per aquest motiu els qui defensem l’estat de dret, som els
autèntics demòcrates , i no els qui agafen la representació dels altres, sense
haver-los-hi delegat.
Tenim ja la
sentència, discutida i discutible, com era previsible. S’ha fet un judici, obert
al món. Tothom l’ha pogut seguir, amb tota mena de programes televisius,
radiofònics i periodístics, com per fonamentar la trajectòria. Qui consideri no
ajustada a dret la sentència , la podrà recórrer davant les instàncies
espanyoles, i si no li donen la raó, davant les europees, però mentrestant,
toca acatar-la i donar-li compliment. I
seria bo que tothom deixés treballar als advocats i jutges, sense
interferències polítiques, que, ara i aquí no son de rebut.
I demanar mesura
als representants institucionals, per evitar caure en la temptació d’apuntar-se
a la convocatòria de plens, per presentar, debatre i votar, resolucions que no
tenen res a veure amb les competències pròpies. L’estat de dret, se sustenta en
la divisió de poders, i encara que alguns vulguin veure el contrari, aquí
existeix. Per això, estem en una democràcia plena, millorable, però garantista.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM 
