Joan Roma

DÉJÀ VU.

La present situació política del procés, em retorna als meus anys de diputat, participant i col·laborant amb els sindicats, en els molts conflictes laborals que tingueren lloc, a les comarques de la Catalunya Central, durant els anys 80 i 90.

En alguns casos, les peticions sindicals eren tant exageradament elevades, que no hi havia cap possibilitat de resoldre el conflicte amb èxit. Fos per la presència d’alguns elements poc preparats, o massa disposats al conflicte pel conflicte, les reivindicacions s’anaven complicant, en comptes de resoldre’s.

Les crides a la responsabilitat i a la prudència, en alguns casos, donaven fruit, però en altres, no servien per a res. Tenir uns quants líders encegats, en defensar posicions impossibles, portava el conflicte, al fracàs segur. I així, passava, malgrat les advertències i avisos donats.

Doncs, bé. Considero que el procés ha seguit, aquells vells guions, en els quals prevalia el simplisme, l’extremisme, el desconeixement de la situació de la part contrària, i el desig de trencar límits, passés el que passés.

El problema venia, quan , comprovada la inutilitat de la via seguida, comprovat el fracàs de les exigències, calia fer avaluació de danys. I entre els danys, hi  havia les hores perdudes, l’obertura d’expedients sancionadors, l’expulsió d’alguns treballadors, i altres perjudicis, més o menys importants, per al conjunt dels treballadors.

Aleshores, començava, una nova etapa, consistent en la reparació de danys, sense cap reivindicació del que havia portat al conflicte. Es demanava posar el comptador a 0, proposant suspensió d’expedients, recontractació dels acomiadats, i recuperació, mitjançant hores extres, dels emoluments perduts, per les aturades i vagues.

En alguns casos, el conflicte quedava resolt, tornant al principi, esborrant totes les conseqüències i mantenint les mateixes condicions, que tenien els treballadors, abans d’iniciar els moviments reivindicatius.

En altres casos, el conflicte deixava perjudicis greus, sense haver obtingut cap avenç. Al contrari. S’havia mostrat que les mesures de força, havien estat mal pensades i mal organitzades, i les condicions finals, eren pitjors que les que es volien tirar per terra. Els retrets, i les diferències, internes, deixaven llargues ferides, que podien durar anys, entre els qui buscaven vies de diàleg, negociació i pacte, i els que volien obtenir canvis radicals, fent ús de mitjans radicals.

Sincerament, crec que ens trobem en aquesta situació. Som molts, jo diria  quatre milions que volem canvis, en la relació Catalunya – Espanya, mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte, que permeti avançar en la via federal, aconseguint un millor sistema de finançament ( aplicant el principi d’ordinalitat), el qual estableix que si Catalunya és la quarta en aportacions, sigui la quarta en rebre inversions. A més de preservar de forma  més clara i radical, la nostra cultura, llengua i ensenyament.

A l’altra banda, hi tenim els representants de dos milions, que volen fer un salt en el buit, i anar per la via unilateral, proposant vies impossibles, que ni aquest govern, ni cap que vingui, acceptarà. De moment, a la vista de les actuacions dutes a terme, han recollit un estrepitós fracàs que els porta a reclamar posar el comptador a 0, resolent i suspenent totes les accions derivades de les il·legalitats comeses. La gran diferència, en els conflictes dels quals parlava, és que hi havia un amo, un director o gerent que podia prendre una decisió concreta. En el cas del procés, l’estat de dret, deixa en mans dels tribunals, la resolució i penalització dels actes duts a terme. Ni el propi govern, pot convertir-se en “amo”, com per prendre cap decisió en concret. Així son les coses, en un estat democràtic, així les hem d’acceptar i acatar els qui en formem part.