Joan Roma

DESPRÉS DE LA RAUXA.

Era previsible viure uns dies de mobilitzacions i protestes, en contra de la sentència del TS, per part de tot el col·lectiu independentista, progressivament animat per moltes setmanes de debats, crítiques, i especulacions, fonamentades o no. El que no es podia preveure, era la dispersió d’accions i actuacions que en molts casos han superat tot l’imaginable, produint danys personals i materials quantiosos, però sobretot modificant la imatge del país que bona part del món tenia.

Aquests danys a la imatge i al prestigi de Catalunya, tardaran anys a ser reparats i superats. Es la conseqüència de la rauxa, que periòdicament envaeix una part important de la societat catalana, oimés si està mancada de lideratges sòlids i prou preparats per fer front a situacions com les que vivim.

Ho he dit anteriorment, en aquestes mateixes pàgines, que un dels principals problemes, com a país, és la mediocritat dels principals càrrecs institucionals, començant pel president i la major part del seu govern, i amb ells, el Parlament de Catalunya. Sense lideratges clars, no es construeix cap guió, ni cap estratègia a curt, mitjà i llarg termini, de manera que s’opta per una cosa tant mediterrània, com és la improvisació permanent, i la supeditació a entitats i organismes, externs al propi govern i Parlament.

A dia d’avui, hi ha un complert desgavell intern, que fa impossible l’acció de governar. Portem ja anys, en situació similar, de manera que el país, ha quedat paralitzat, en tot allò que depèn del govern. Dos partits en el govern, dos governs paral·lels, sense coordinació ni presidència que els uneixi i els comparteixi.

Es lògic, el protagonisme de grups externs, davant aquesta falta de lideratge, i aquí és on la pluralitat i diversitat, fa impossible concentrar esforços i mobilitzacions cap objectius mínimament clars i consensuats. S’han organitzat marxes ben plantejades, i coordinades, al costat de mobilitzacions que han destrossat la imatge pacífica i tranquil·la dels anteriors.

S’han improvisat accions que no s’entenen pel que han tingut de danys directes a la pròpia societat catalana, de manera indiscriminada. Tallar carreteres, durant hores i hores, en diferents punts del país, moltes d’elles sense avís previ, crea reaccions totalment contràries al que pretenien els convocants de les protestes.

Alguns creuen que hi ha comprensió i cooperació, entre manifestants i perjudicats pels talls, però només falta haver estat en alguns, per comprovar la realitat. Perdre visites mèdiques, dura i llargament aconseguides, no poder arribar a la feina, no poder repartir material reclamat, no arribar a temps a l’aeroport, trobar-se malament, i multitud d’altres situacions, treuen simpatia a mobilitzacions que molts no entenen perquè ens perjudiquen a nosaltres mateixos.

Però, aquestes son les conseqüències dels moments de rauxa, confiant en que per alguna cosa serviran. La realitat, però és tossuda, i a dia d’avui, suposo que tothom ha constatat que les sentències, segueixen vigents. L’estat de dret, es mou per altres camins, i la democràcia és prou forta com per garantir l’ordre públic i la seguretat del conjunt. Hem pogut veure la perfecta coordinació entre tots els cossos i forces de seguretat estatals, Policia Nacional i Guardia Civil, amb els Mossos d’Esquadra, i el compliment de les ordres rebudes.

Ara, toca esperar els resultats de les eleccions general del 10 N, per a poder obrir una nova etapa, i posar en marxa mesures que ajudin a reparar els danys causats. I no parlo tant dels materials, sinó dels més importants. Els que han produït a nivell intern, de la societat catalana i els que tenim a nivell més general, a nivell de tot Espanya. Costarà molts anys, reparar-los, però quan més aviat ens hi posem, més aviat avançarem. Molts demanen diàleg, però exigint punts innegociables. Per aquí no es va enlloc. La intransigència ha de donar pas a la flexibilitat i a la constatació de la pluralitat i diversitat del nostre país. Aquests darrers dies, hem sentit alguna veu, interessant en aquest sentit, provenint d’alguna de les protagonistes del procés “ens va faltar empatia vers els no independentistes”. Es una bona declaració, i una bona constatació que primer hem d’arreglar els nostres problemes, abans de reclamar canvis importants en les relacions, amb Madrid.