Tuesday, January 30, 2018
MILERS DE JURISTES, EN UN INSTANT - art. blogesfera socialista
MILERS DE JURISTES, EN UN INSTANT.
Arran la diabòlica successió d’estirabots ,per part de
Carles Puigdemont i el seu grup de seguidors, han aparegut, en un instant ,
milers de juristes que dictaminen sobre els passos a seguir, i carreguen contra
totes les iniciatives del govern central, TC, Suprem, Lletrats del Parlament, i
tot el que es mou al voltant del tema.
A l’igual que tenim en el país milers d’entrenadors de
futbol que pontifiquen sobre les alineacions, tàctiques i estratègies de tots
els grans partits, tenim ara, similar nombre d’especialistes en dret
administratiu, penal i constitucional. No costa gens, assolir el càrrec
d’expert, a la vista de l’immens nombre de seriosos juristes que apareixen en
multitud de programes de radio, televisió o diaris.
Fent una mica de zàping, cada dia podem escoltar advocats,
de nom desconegut, professors sense més títols, ex jutges avorrits o opinadors
pagats, com qüestionen les decisions del Magistrat del Suprem, Pablo LLarena, o
les dels membres del Tribunal Constitucional. Semblaria com si tots ells,
haguessin obtingut els càrrecs, en una tómbola, i no per mèrits acadèmics o en
l’exercici de les seves funcions.
Es increïble veure com despotriquen de qualsevol decisió i
com la poden apuntar a intromissions del govern central, o a pressions dels partits
constitucionalistes, o per interessos ocults, difícils d’especificar. La
presumpció d’honestedat, en l’exercici del càrrec, o la plena independència en
les decisions, no compten, perquè “ningú” se les creu. No pot ser que hagin
decidit una cosa, sense caure en els interessos dels dolents de torn.
Així, doncs, el procés com a tal, ha mort, però continua la
deriva nacionalista, per elegir president, sota el mateix caos, en que va
discórrer el camí cap una independència que tothom sabia, impossible. Estem
tant liats, tant enfangats en estratègies infantils, que no hi ha temps per fer
el més sensat: tornar a la realitat i deixar enrere, els objectius
inassolibles. Però, ningú s’atreveix a fer-ho. Falta valentia , falta
honestedat per dir a la gent, el que no vol sentir. I així, estem.
Ara mateix, ningú pot predir quin guió es podrà seguir, en
les properes hores. Ni tant sols es poden predir els propers dies, de tant
enrevessat com està el panorama. Mentrestant els pocs elements de prestigi que
quedaven, es van eliminant, a una velocitat de vertigen. I tothom s’hi ha
apuntat, fins i tot alguns juristes que com Alonso- Cuevillas van de plató en
plató , a la recerca de fama i aplaudiments fàcils, en comptes de representar
millor el seu client, i buscar solucions a la situació.
No, ara toca trinxar-ho tot. Si una part del Parlament s’ha
entestat en elegir un pròfug de la justícia, no es vol rectificar, encara que
es posi en perill a la pròpia institució. I de la gent, ningú se’n preocupa. Si
portem 5 anys sense govern estable, pensen, no ens hem de preocupar per
afegir-hi uns quants mesos més, i si cal anar a noves eleccions, doncs, s’hi
va. Ja no ve d’aqui una bestiesa més o menys.
Es fa difícil, contemplar el trist espectacle, sense
poder-hi fer res. Perdut el nord, només es tornarà a la normalitat, quan vegin
tallats tots els camins de fugida. No m’atreveixo a fer de jurista perquè no ho
sóc ni pretenc usurpar càrrecs pels quals no he concorregut. Tinc per norma,
complir i fer complir la legalitat, i em semblava el més fàcil per fer
funcionar el país. Ara hem vist com tot un conjunt de persones i partits, han
cregut poder interpretar les lleis al seu gust i conveniència, i per fer-ho,
res millor que desacreditar els qui tenen el deure de vetllar per la legalitat.
Ho tenen perdut, però els danys, han estat immensos, i cada dia que passa,
s’incrementen ostensiblement. Diuen estimar tant el país, que no tenen cap
mania de destrossar-lo. Al cap i a la fi, és seu.
Monday, January 29, 2018
VOLEM...O, VOLÍEM ACOLLIR ? - Art. Diari de Terrassa
VOLEM...O VOLÍEM
ACOLLIR ?
El nostre país, és molt donat a fer realitat la dita popular, “arrencada de
cavall, i parada de ruc”, en temes que mereixerien mantenir l’atenció i
dedicació durant mesos, molts mesos, i fins i tot anys. M’explico.
Qui no recorda les grans manifestacions i concentracions a favor d’acollir
refugiats, a la vista dels estralls de la guerra de Síria, o per les morts en
el Mediterrani, conseqüència de la fugida d’altres guerres i de la fam, en
múltiples països de l’Africa subsahariana ? Qui no recorda les pancartes i
cartells, amb els lemes “volem acollir” ? Les vàrem veure en molts pobles i
ciutats catalanes, però també en moltes altres ciutats de tot l’Estat. Perquè
ja no en parlem ? Perquè creiem resolt el tema ?
No, el tema no s’ha resolt, en absolut. Molts manifestants trobaven
ridícula la xifra de 17.500 refugiats, destinats a ser acollits per Espanya, en
un repartiment fet, per les autoritats de la UE. Ens semblaven pocs, a la vista
dels centenars de milers, amuntegats en els camps de refugiats de Turquia,
Grècia, i altres països de l’Est ,de la UE.
Doncs bé, d’aquests 17.500, a dia d’avui n’hem acollit prop de 2.000, i ben
aviat arribarà el tercer contingent, amb un miler més. Jo era un dels que
m’imaginava l’acolliment, mitjançant un sistema ben organitzat i coordinat, de
manera que tothom qui fos acollit, podria comptar amb una feina i una vivenda.
Suposava que l’acceptació per part de l’Estat d’un contingent com aquest, anava
lligat a acords amb les grans empreses del país, per repartir-los per tot
Espanya , alhora que se’ls garantia feina i refugi.
Mal pensament. Mala suposició. Res de res de tot això. Al final, a mesura
que arriben els refugiats, procedents d’arreu del món, es reparteixen per
diferents indrets de la Península, mitjançant convenis, amb alguns ONG’s que
se’n fan càrrec, durant uns mesos, a l’espera de poder-los introduir en el món
laboral. No hi ha acords amb les grans empreses, ni prioritat en proporcionar
pisos oficials o pisos cedits per bancs i caixes, ni especials facilitats per
integrar-los ràpidament. Es fa el que es pot, com es pot, i allà on es pot.
La meva experiència ve donada per exercir de professor de castellà ,als
refugiats acollits per Creu Roja, a Berga. Com voluntari, estic a punt de
tancar les classes, al segon contingent, procedent de multitud de països:
Ucraïna, Rússia, Geòrgia, Afganistan , Camerun, Guinea – Conakry,...i aviat, se
suposa arribarà el tercer contingent. I mentrestant no arriba, costa molt
d’integrar els que tenim ja aquí. Trobar feina, és el primer repte, i la
primera necessitat, i és molt complicat aconseguir-ho, fins i tot en el cas de
persones molt preparades, en diferents àmbits i professions. I sense treball,
difícilment es pot trobar una vivenda, per molt que Creu Roja o altres ONG’s hi
posin esforços i gestions.
Què toca fer ? Doncs, si es va sortir a demanar acolliment, caldria
mantenir el compromís i donar-se d’alta com a socis d’aquestes ONG’s, buscant
feina i pis, pels refugiats. Com més gran és la ciutat, semblaria més fàcil
poder integrar les persones acollides, i puc assegurar que aquest principi ,no
es compleix. Falten braços i facilitats per resoldre l’encaix dels nous vinguts,
i queden parats i decebuts ,quan després de superar mil
obstacles, arriben a un lloc, on els costa moltíssim d’aconseguir la
integració. Estem just al principi de l’acolliment amb poc més del 10% dels que
toca rebre. Si aquest petit percentatge costa molt d’acollir que no passarà amb
els que vindran després ¡¡¡ Toca assumir les responsabilitats, i sumar esforços
per fer possible, iniciar una nova vida aquí, després de totes les penalitats
passades en els seus països d’origen i en el camí per sortir-ne. A veure si hi
pensem, i sobretot, actuem.
Saturday, January 27, 2018
VINCULANT..., O NO ? - art. Regió 7
VINCULANT..., O
NO ?
La deriva del procés independentista, ha fet caure símbols que mai havien
estat qüestionats, com és que els càrrecs institucionals, han de ser els
primers a complir i fer complir les lleis vigents. Aquest principi era tant
bàsic, tant elemental, que no semblava podés ser mai vulnerat.
En un estat de dret, amb plenes garanties democràtiques, les lleis es poden
discutir i criticar, però mai, vulnerar. Doncs bé, ara i aquí, hi ha qui
legitima perfectament algunes de les decisions preses, en el Parlament de
Catalunya o en el Consell Executiu de la Generalitat, vulnerant clarament,
Reglament, Estatut d’Autonomia i Constitució espanyola. Així, estem.
Tampoc mai, s’havia qüestionat el paper dels Lletrats del Parlament, com
elements essencials per interpretar el Reglament, o les lleis fonamentals del
país. Parlo, de les lleis catalanes, deixo per un altre dia, les espanyoles que
també son objecte d’informes, dictàmens i valoracions.
Pels no entesos en la matèria, diré que un Lletrat del Parlament, és un
jurista d’alt nivell, especialitzat en matèria legislativa. Arriba al càrrec,
mitjançant concurs oposició, i esdevé funcionari del Parlament. La seva feina
és la d’assessorar , emetre informes, dictàmens i valoracions sobre totes les
matèries que es tractin en el Ple, o en les Comissions.
Si els estimats lectors, miren la Cambra Catalana, veuran sempre la
presència d’un Lletrat al costat de la Mesa, disposat a aclarir, assessorar o
dictaminar sobre qualsevol dubte que puguin tenir els seus membres. La mateixa
feina fan, en el transcurs de les Comissions parlamentàries.
Doncs bé, aquests dies, s’ha posat en qüestió la validesa dels seus
informes, i hem entrat en una mena de roda de qüestionaments, sobre si son
vinculants, o no. Fins i tot l’ex president i algun dels ex consellers, han
retret alguns dels informes, quan no han estat del seu gust i opinió. Només
faltaria que aquests, o altres funcionaris, actuessin a gust del govern o de
qualsevol altre òrgan parlamentari.
Es evident que son els polítics, els que prenen les decisions, però
malament rai, si no fan cas dels informes dels Lletrats. Hi son, i els paguem
perquè actuïn a plena professionalitat, amb plena llibertat i transparència. I,
millor fer-los-hi cas, sinó es vol anar per mal camí.
Mireu, totes les institucions, tenen els seus lletrats. Els ajuntaments
tenen el secretari o secretària, que no és un administratiu, sinó una mena de
notari , per donar fe dels actes, però també per assessorar , informar i
dictaminar sobre si un acte és jurídicament correcte o no. I tenen un
interventor / a, per temes econòmics. En els petits, els dos càrrecs, els té la
mateixa persona. I també tenen el seu tècnic en urbanisme, o el seu enginyer. I
malament si l’alcalde i equip de govern, no els fan cas.
Porto vint-i-set anys d’alcalde, i mai, mai he pres una decisió ,saltant-me
els dictàmens de la secretària – interventora, ni del tècnic urbanístic o de
l’enginyer. I si en algun cas, no s’acaba de veure clar, es pot demanar un
informe extern.
Per això, trobo molt poc afortunat, qüestionar el paper d’aquests
funcionaris, tant essencials per a poder prendre decisions , conforme a llei.
Son indispensables, i si bé, la darrere paraula la tenen els càrrecs
institucionals, la solidesa dels acords, ve donada per un dictamen que els
consideri ajustats a dret. Si se’ls hagués fet cas, en aquest trajecte tant
desastrós, no estaríem en la situació que ens trobem. Confio i espero que la
nova Mesa, sí consideri “vinculants”, els informes dels Lletrats. Evitarem anar
per mal camí, i si una cosa necessita ara el país, és un bon govern.
Thursday, January 25, 2018
CARMENA VS COLAU - art. Blogesfera socialista
CARMENA VS COLAU.
Com Alcalde,
sempre he procurat fer un seguiment proper, de tot el que passa en el món
local, a nivell de Catalunya, Espanya ,o arreu del món. En primer lloc ,per
interès genèric, després, perquè es poden aprendre coses que poden ser
traslladades, a un petit ajuntament, com el que presideixo.
Recordo
interessants xerrades amb l’Alcalde Maragall, amb en Antoni Ciurana de Lleida,
Manel Royes de Terrassa, Manuela de Madre de Sta. Coloma, i dotzenes d’altres,
que varen saber marcar tendència en els seus municipis, i els transformaren ,
en pocs anys, com mai s’havia fet, en els darrers segles. Hi ha un abans i un
després, en els primers vint anys de democràcia municipal. Però bé, avui, vull
parlar de dos models diametralment diferents, de com governar una gran ciutat.
Avui, vull parlar de les Alcaldesses de Madrid i Barcelona.
He de dir,
d’entrada, que no les conec personalment. Les he de jutjar per les seves
accions i per les seves intervencions, en tota mena de fòrums polítics, socials
o culturals, però en el mon de les noves tecnologies i xarxes socials, hi ha
prou elements com per fer-ne una valoració força exhaustiva.
Vull deixar clar,
el decantament clar pel model Carmena, front el model Colau. No tenen res a
veure, ni en el fons ni en les formes. M’encanta la simplicitat natural, la intel·ligència
quotidiana, la senzillesa en el tracte i l’exercici del poder, com a necessitat
natural, per complir i fer complir les normatives vigents, en una gran ciutat,
com Madrid.
Una dona que es
lleva a les 6 del matí, es prepara l’esmorzar, s’emporta el dinar a
l’ajuntament, i s’hi planta a les 7 o quarts de vuit, quan encara les portes
estan tancades, sorprèn gratament. Es una “ave raris” en el món municipal i en
el polític, en general. Pensar en un dinar de “tuperware” en el despatx
d’alcaldia, es ben poc freqüent.
Però, a banda
d’aquests costums, tant poc habituals, el que és més elogiable, és el
despreniment i senzillesa de l’ús del càrrec. Un càrrec al qual no s’aferra ni
li farà fer mai, el que no vulgui fer. Ha superat ja diverses crisis, deixant
molt clar que si algú creu que la farà baixar de les seves decisions, va molt
errat, i abans plegarà que no canviarà de rumb. Hi és per convicció i per donar
compliment a uns compromisos electorals molt determinats. No busca ni
protagonismes estèrils, ni elogis ni medalles. El seu projecte, és la millora
de la ciutat, en tots els seus àmbits essencials, i de fet, va per molt bon
camí. Segur tindrà grans pressions per a continuar en el càrrec, tot i haver
dit que només hi seria un sol mandat. Veurem.
A l’altra banda
de la balança, tenim Ada Colau, procedent dels moviments populars, lligats a
les dificultats per obtenir o mantenir la vivenda, amb nombroses accions
reivindicatives del dret a l’habitatge, i en contra de l’especulació en el
mercat immobiliari. Saltar d’un moviment com aquest a l’Alcaldia de Barcelona
era molt complicat i molt inesperat. De fet, dona tota la sensació que la seva
aspiració era a treure un bon resultat, i quedar-se a l’oposició, on sempre és
més fàcil fer soroll sense haver de resoldre els temes criticats.
Però, ironies de
la història, i de les eleccions, el mapa municipal queda tant fraccionat que la
porten a ser Alcaldessa de Barcelona, amb un mínim equip de govern. De seguida
es nota la falta de preparació per governar, i les dificultats per posar-se al
front d’un Ajuntament tant gran i complexa com és el de Barcelona. A diferència
de Carmena, Ada Colau no té un projecte clar ni definit de què fer ni cap on
anar, de manera que s’actua més per complaure algun dels àmbits més propers que
no pas per conduir la ciutat cap un futur determinat. No hi ha projecte clar ni
ambiciós de futur. Simplement , resistir, intentant vendre petits projectes o
retocs a la situació heretada, a l’espera d’esdeveniments futurs. Més que
governar, s’administra , evitant entrar en temes massa polèmics, pels quals ni
està preparada ni té un equip prou preparat com per fer-hi front.
Es en aquest
punt, on se li veuen ànims per resistir, a l’espera d’arribar a les eleccions
de l’any vinent, en un mínim de condicions com per poder aspirar a repetir
resultats. Aquell anhel d’ampliar resultats i menjar-se el món, ha donat pas a
un simple exercici de supervivència, en una ciutat en que amb això no n’hi ha
prou. Barcelona necessita de grans projectes i grans ambicions. Colau no té ni
una cosa ni altra. Si he d’elegir entre una o altra, aviat s’ha triat, almenys
en el meu cas.
Tuesday, January 23, 2018
SHOWS, RENYITS AMB LA SERIETAT - art. Nació Digital Solsona
SHOWS, RENYITS
AMB LA SERIETAT.
La meva llarga estada a Suïssa, i els nombrosos viatges fets, per diversos
països de la UE, em fan ser més crític amb els esdeveniments viscuts a
Catalunya, en els darrers anys, i sentir autèntica vergonya, perdó, indignació
, pel comportament de l’ex president Puigdemont.
Ara mateix, torni o no torni, ha quedat totalment desqualificat, ja no per
tornar a ser president, sinó per ni tant sols, esdevenir diputat, ni alcalde
d’un municipi petit, petit. Es increïble, la seva trajectòria des que va ocupar
la presidència, de rebot i de forma totalment sorprenent. Potser, hauria fet un
paper mediocre, com alcalde de Girona, però el que ha quedat clar, és que el
rol de president li ha anat immensament gran. No ha tingut present, ni la
serietat ni el paper exemplificant de tot responsable públic. Al contrari, ha
cregut necessari muntar shows mediàtics, cada dos per tres, pensant que així
podia suplir la manca de preparació i eficàcia, al capdavant del govern.
Es creu guanyador de la comparació amb Rajoy, i d’aquí el desig de fer
comparacions, a nivell de coneixement d’idiomes. Promou entrevistes, en
francès, i se’n va a Dinamarca, per a poder demostrar que també parla anglès.
El que digui, és el de menys, i si fa un ridícul espantós, no compta, perquè
ell no ho creu. Es considera tant espavilat que son els altres els que cauen en
contradiccions i desconeixement de la política mundial.
No entén, per desconeixement i ignorància supina, l’immens respecte dels
països democràtics, per les lleis vigents. En cap país de la UE, és imaginable
trobar un càrrec institucional que pugui defensar la vulneració de la
Constitució, com si es tractés d’un paper qualsevol. Un document, a
interpretar, segons les conveniències de cadascú. Per això sol, ja no mereix
cap respecte ni cap atenció
Però, permetre’s comparacions impensables, amb el franquisme, o amb la no
divisió de poders, en un país com Espanya que figura entre els 28, amb més
“democràcia plena” suposa una falsedat, de connotacions inimaginables, en un
polític. Vull recordar el darrer estudi de The Economist, repassant la situació
de 167 països, de tot el món. Espanya figura en el lloc 16, de les democràcies
plenes, al davant d’EUA , en el 17, del Japó i Bèlgica en el 20, de França en
el 24 i de Gran Bretanya, en el 23.
Es evident que hi ha carències, i és evident que tenim un govern central,
clarament millorable, per no dir, decididament inepte, però d’aquí a tirar per
terra l’estat de dret, en el que vivim, hi ha un abisme. Un abisme que Puigdemont
creu poder superar, amb unes gracietes i explicacions que res tenen a veure amb
la realitat. Ell ha creat la seva pròpia realitat i la ven, com si es tractés
de la veritat revelada.
La política, no és show, i menys quan tenim un poble dividit i tensionat,
per culpa d’una deriva independentista, portada a terme, sense serietat ni
respecte, pel que suposava de crisis profunda d’un model de societat que va
costar molt de construir. Els socialistes, varem tenir molt clar quin poble
volíem i com d’important era una escola única, inclusiva, integrada en la
societat. I com d’important era encaixar els nous vinguts, i conformar una
societat única, però diversa i plural. Es que ara, l’hem de dividir entre bons
i mals catalans, en funció de si volen quedar-se o marxar ?
Estem en la recta final del “show” Puigdemont. Està al final del
recorregut, i millor es quedi a Bèlgica, i ens deixi tranquils. Ara i aquí,
toca elegir nou president /a, i conformar nou govern, amb gent nova, no
imputada, i disposada a deixar enrere la unilateralitat que no té cap
possibilitat, ni futur. Respectem els ideals de cadascú, però pensem en el país
i els seus habitants, que no poden estar més temps sense govern estable. Es
hora de viure la realitat i no inventar-se-la.
Monday, January 22, 2018
40 ANYS DEL PSC - art. blogesfera socialista
40 ANYS DEL PSC .
Hem arribat als 40, amb un canvi de seu central, i un munt de feina ,al
darrere. En conjunt, podem estar satisfets de la trajectòria, tot i els clars
obscurs que tota organització té, i els moments difícils, en els quals ens
trobem. Es impossible resumir 40 anys, en unes poques ratlles, però ha valgut
la pena, l’esforç dedicat. Marxem del carrer Nicaragua per anar al carrer
Pallars, tot un símbol de canvi i inici d’una nova etapa, sense desmerèixer del
passat. Al contrari, en podem estar orgullosos perquè s’ha fet molta feina, i
molt ben feta, en la majoria de casos.
En el moment del Congrés d’unitat, l’any 78, em trobava a Suïssa i un any
abans havia demanat poder ingressar en el Moviment Socialista, de Joan
Reventós, però els qui estàvem a l’estranger ,només podíem militar en el PSOE,
únic partit amb delegacions a tot el món, de manera que vaig esperar a venir, l’abril
del 79, per fer-me militant. Des d’aleshores, i fins ara, he ostentat diferents
càrrecs institucionals i de partit que m’han fet conèixer i participar de les
grans i no tant grans, decisions.
Mirant enrere, sembla impossible el camí recorregut. En aquests moments, en que es
critica i fins i tot, es menysprea la Transició, els qui la varem viure, sabem
que era la única via per superar la dictadura i entrar en democràcia. Va ser un
encert, i un model per a molts altres països que han intentat copiar-lo. Es
fàcil criticar “ a toro pasado” el que es va fer i com es va fer, però la
realitat és que en pocs anys, la transformació del país, fou espectacular.
I la victòria socialista del 82, suposà l’inici del major canvi en
profunditat, vist en un país de l’Europa occidental. Puc donar fe, de l’enveja
que sentien molts altres països, de la rapidesa i profunditat dels canvis, en
ben pocs anys. Viatjar per Europa, suposava donar a conèixer la transformació d’un
vell i atrotinat país, en un altre de modern i innovador. La culminació vingué
de la mà dels JJOO de Barcelona del 92 i de la Expo de Sevilla, precedida per l’entrada
a la UE, el dia 1 de gener del 86.
En 40 anys, militants i simpatitzants del PSC, han estat protagonistes del
canvi i la modernització de centenars de pobles i ciutats, no en va, hem estat
i som un partit municipalista, de primer nivell. He conegut centenars d’alcaldes,
regidors, diputats, senadors, i puc assegurar l’enorme esforç posat, en atrapar
el temps perdut, en la llarga nit del franquisme. En 40 anys, hem fet, el que
en altres països, han necessitat 60 o 70 anys. El mateix podem dir de la feina
en Diputacions, Parlament , les Corts Generals o en els governs de la
Generalitat i govern central.
El temps passa i les persones passen, però el projecte es manté, amb els
lògics alts i baixos, de tota organització humana. Toca posar-se al dia, trobar noves formes de fer política, d'apropar-nos
als ciutadans, i buscar noves propostes engrescadores. Fàcil de dir, complicat
d’aconseguir com veiem una mica per tot el món, però sortiran. No en tinc cap
dubte. Hi ha tantes injustícies en el món, tantes desigualtats, que només per
la via socialdemòcrata podem aconseguir un món més just.
Ho vàrem ja discutir amb els nostres referents inicials. Amb en Joan
Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Ma. Aurèlia Campmany, Ernest Lluch, Fernández
Jurado, i tants i tants altres, amb els quals vàrem fer una part del trajecte.
Som peces d’un engranatge, reemplaçats uns per altres, en una cadena sense fi.
Aquest any en fem 40, bon aniversari , a tots i totes els qui els hem viscut i
protagonitzat, i anem preparant el relleu per als qui han de continuar la
feina. Queda molt per fer.
Friday, January 19, 2018
LLIÇONS REBUDES DE MORAL, ÈTICA, PATRIOTISME...- art. Regió 7
LLIÇONS REBUDES DE MORAL, ÈTICA, PATRIOTISME, ....
Arran la sentència del Cas Palau, les primeres imatges que
m’han vingut al cap, han estat les lliçons impartides ,des de la tribuna del
Parlament de Catalunya, per l’aleshores president de la Generalitat , Jordi
Pujol, a tots els diputats de l’hemicicle. Durant els meus 16 anys de diputat,
vaig haver d’empassar-me, abrandats discursos de moral, ètica i patriotisme,
per part de CiU, i retrets constants, plens de fúria i rebuig, a les crítiques
procedents de les bancades socialistes. Ells eren els bons catalans, nosaltres,
els dolents.
I delerosos de copiar al “jefe”, tots els Consellers i
Diputats de la majoria, s’esmeraven en mostrar les virtuts de CiU, en
comparació amb les maldats socialistes.
Durant anys, vaig jurar perseverar en la investigació dels
tripijocs convergents, sabedor de multitud de casos de corrupció que coneixíem,
però no podíem provar. Ja he explicat en anteriors ocasions, la formació d’un
grup de treball, a la recerca de casos de corrupció, promoguts per destacades
figures del govern. Ho varem saber, ho varem comprovar, però no es va poder
documentar...
Un dels meus majors desitjos era aconseguir fer pagar tanta
demagògia, tants atacs injustos, tant populisme barat...guanyant CiU, en unes eleccions.
No ha pogut ser. De fet, ells mateixos s’han enfonsat, i han desaparegut del
mapa polític, de la manera menys noble possible. Si Déu existeix, ha passat
factura.
Vaig estar present, en la sessió en la que el president
Maragall va parlar del problema de CiU, derivat del 3 %. El silenci fou
sepulcral, a l’espera d’una reacció que va venir de la mà d’Artur Mas, cap de
la oposició, amenaçant de trencar consensos i facilitats per a la redacció d’un
nou Estatut d’Autonomia. L’amenaça va fer efecte, i Maragall va retirar
l’acusació feta. Una vegada més, l’oasi català, continuava la seva trajectòria.
Però, no ha acabat aquí, la descoberta de tota una manera
d’actuar i funcionar, en els llargs anys de governs convergents. Ni de bon
tros, perquè continua oberta la investigació sobre el 3%, en els jutjats de
Vilanova i la Geltrú ,
de manera que continuarem a l’espera de noves revelacions i noves proves,
d’unes actuacions totalment al marge de la llei.
Els danys causats son enormes, perquè arriben molts anys després
de la seva realització, però en uns moments en que la política travessa un dels
seus pitjors períodes, en quan a desprestigi i controvèrsia. Aquí, es volia fer
veure i creure, que la corrupció només afectava, als d’allà. Ara s’ha vist que
el grau de males pràctiques era molt semblant, en quan a volum i extensió. Ho
tindrem encara més clar, quan caiguin les sentències procedents de les causes
obertes, a Vilanova i la
Geltrú.
Son danys econòmics, per descomptat. Danys que caldria
reparar, exigint el retorn de tot el obtingut, per vies il·legals. Sí, però cal
buscar la reparació ètica, en forma de retirada de tots els qui varen
participar directa o indirectament, en aquestes actuacions fraudulentes, i amb
alguns dels seus hereus, que ara miren al cel, proclamant la seva innocència ,
en forma de desconeixement.
I tinguem-ho tots clar, hi ha hagut resultats electorals,
fraudulentament obtinguts, mitjançant l’ús i abús de mitjans econòmics,
totalment desproporcionats i , per descomptat, il·legals, procedents d’aquestes
“mordidas” , a canvi d’obra pública, pagada per tots. El passat ha tornat, i ha
rebut el càstig merescut. Queda més càstig per rebre, com veurem ben aviat,
però el que no ens repara és el dany causat pels atacs, menyspreu i retrets,
als diputats que complíem amb la nostra obligació de supervisar i controlar
l’acció del govern.
Wednesday, January 17, 2018
EL CONSELL COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE - art. El 9 Nou
EL CONSELL
COMARCAL, COM ( MAL ) EXEMPLE.
Els ajuntaments democràtics, varen iniciar trajectòria ,a l’abril del 79,
després de la llarga nit franquista. Els primers quatre anys, els vàrem dedicar
a posar ordre i concert, en unes institucions totalment en runes, amb els ànims
posats a atrapar el temps perdut, i posar els fonaments per fer-los propers,
transparents i eficients. En el segon mandat ( 83 – 87) , vàrem comprovar que
molts serveis, no podien ser assumits per un sol municipi i calia compartir-los
amb altres, propers. Varen començar a néixer mancomunitats, arreu del país, de
la mà de les ciutats, majoritàriament governades pel PSC.
Aquesta situació va alarmar CiU, que veia en les mancomunitats un
contrapoder i va inventar els consells comarcals, com eina de control del
territori. Els CC, varen desmuntar la majoria de mancomunitats, i es varen
convertir en petits parlaments, amb una llei electoral que donava més poder als
petits pobles que no pas a les ciutats, de manera que CiU va aconseguir tres objectius:
controlar el territori, convertir-se en contrapoder a les capitals de comarca,
la majoria en mans del PSC, i alhora “col·locar” un gran nombre de militants, i
càrrecs institucionals, en els CC.
Per “alimentar” els CC, res millor que els pressupostos de la Generalitat,
perquè qui controla el finançament, controla la partida. I així, portem 25
anys, amb una vida molt variada, en funció dels qui governen cada consell. N’hi
ha d’irrellevants i que només vegeten, i altres, de més actius, si els qui estan
al capdavant ,tenen més ànsies de resoldre temes. Dit això, el futur és molt
precari. Qui vingui, ha de modificar-los de dalt a baix, perquè son
insostenibles i molt poc justificats. M’explico.
En els CC, hi falten molts ajuntaments, perquè els membres son elegits pels
partits, i no pels seus ajuntaments, de manera que pot haver-hi 2,3,4...
consellers d’un poble, i cap d’un altre. Primer greu problema. Segon, per
sobreviure, la Generalitat els hi ha de transferir cada any , un mínim d’un
milió d’euros, de manera que cada any, 42 milions, van destinats als 42 CC que
té Catalunya. Això, un país petit i superendeutat, no ho aguanta. Tercer, es
perd molt de temps, en discutir i poc en exercir, mostrant les febleses d’una
administració “artificial”.
Però bé, un altre dia, en parlarem més extensament. Avui, em vull referir,
a l’expulsió del govern, dels consellers socialistes. Aquesta mesura,
s’emmarca, en un dels punts del guió del procés independentista, consistent en
foragitar del govern a tots els “traïdors” a la causa, a tots els qui no
combreguessin , de paraula i fets, amb la independència. La decisió de l’equip
de govern del CC d’Osona, és igual a la presa, pel CC del Bages, on també es va
fer fora del govern, al grup socialista. Allà ,de manera, encara més greu ,
perquè el govern d’ERC, queda en minoria, i perden mans i cervells que
necessitaven ,indiscutiblement per la gestió diària. Es igual, qui mana, mana i
si qui mana, ordena expulsar els consellers discrepants, és fa. El cost, és el
de menys.
De fet, l’acció duta a terme en el CC, ja va tenir un pròleg amb la
presentació de la moció de censura, contra l’alcalde socialista de Sant
Hipòlit. Tot forma part d’una mateixa estratègia, per intentar controlar-ho
tot, i evitar discrepàncies que posessin en perill, el gran objectiu: la
independència.
Però, heus aquí que la gran estupidesa comesa, amb l’expulsió del govern,
dels consellers socialistes, com la moció de Sant Hipòlit, no ha servit per a
res. Pitjor, encara, perjudica al propi CC, per quan la independència, no
solament no ha avançat, sinó que ha retrocedit, com podem veure, de forma clara
i contundent, i en canvi, s’ha fet fora a gent preparada i eficient.
Més greu encara, aquesta falta d’intel·ligència, podria comportar greus
problemes de funcionament si ara, els alcaldes de Centelles i Masies de
Voltregà volguessin. Per poc que s’hi posessin, dos alcaldes de llarga
experiència, comencessin a buscar cinc peus al gat, a nivell de consell
d’alcaldes, o del propi CC, podrien impugnar, judicialitzar i paralitzar
multitud de decisions. Més encara, podrien tirar per terra un gran nombre
d’organimes i accions, si plantegessin marxar-ne, canviar de funcionament o no
aportar-hi recursos.
Es ben bé, que el procés havia d’acabar malament, i per aquest camí va,
quan s’ha volgut imposar expulsions, exclusions i accions , a tot el territori,
creient que quedant sols, les coses podrien anar per on ells volien. El
resultat és a la vista de tothom, i el fracàs ha estat estrepitós. Tanta
astúcia, tantes accions èpiques d’alcaldes, pujant i baixant de Barcelona, amb
vara o sense, signatures de documents, mocions a dojo, etc, han fet perdre
moltes hores i dedicacions, en comptes de pensar en les necessitats diàries
dels ciutadans. Des d’ara, ja podem veure com el ( mal) exemple del CC d’Osona,
no va a favor de millorar el seu funcionament, sinó en detriment. Temps al
temps.
Tuesday, January 16, 2018
IMPRUDÈNCIES CREIXENTS - art. Diari de Terrassa
IMPRUDÈNCIES
CREIXENTS.
Aprofito uns quants drames ocorreguts fa pocs dies, per a reflexionar sobre
l’increment d’imprudències, en moltes de les activitats quotidianes. M’explico.
Segur que tots els lectors recordaran la mort d’un matrimoni a Tenerife, o
d’una altra persona a Cantàbria i una altra a la Costa Brava, com a
conseqüència, de les fortes tempestes, amb onades de 6 i 7 metres d’alçada que
s’estampien contra els espigons de les platges. Aquestes persones, malgrat els
avisos, les advertències i els senyals de prohibició, van voler obtenir vistes
directes i admirar de ben a prop, la força del mar. El resultat: han passat a
l’altra vida, per una estupidesa com aquesta, en la qual van perdre la vida,
però varen posar en perill la vida d’altres persones que les varen voler
socórrer, o simplement varen anar a rescatar els cadàvers.
Fets com aquests, els estem veient i patint, amb progressiva freqüència,
fruit del menyspreu cap els avisos i advertències, dels poders públics, sigui
policia, serveis de trànsit, meteorològic, o alcaldes. En els darrers anys,
l’increment d’actuacions contra reglaments, normatives o advertències, ha anat
en augment, fins arribar a cotes insostenibles. I d’aquí que en determinats
casos, els alcaldes haguem pres decisions contundents i poc grates ,per a
segons qui. M’explico.
A la comarca del Berguedà , els municipis de Saldes i Borredà, son els que
més campaments acullen, durant les vacances de Setmana Santa, i estiu. En el
meu cas, sempre he facilitat la vinguda de campaments, com a via lògica perque
els nens i nenes , i joves, en general, tinguin contacte amb la natura i vegin
paisatges i realitats , totalment diferents dels que tenen a la ciutat. També
ho considero una inversió de futur, perquè tots ells tornaran, de més grans,
per recordar els bons temps passats aquí, i potser s’hi establiran com a
primera o segona residència. Es una inversió de present i futur, segures.
Ara bé, com en tota activitat, hi ha gent seriosa i gent que no ho és tant.
La canalla que ve enquadrada en agrupaments escoltes, venen de la mà de gent
preparada i responsable, de manera que no porten cap problema. Aquest és el cas
d’un 90 % dels grups, però sempre hi ha un petit percentatge d’afeccionats a
l’aventura, i a la improvisació que ens porten pel camí de l’amargura. Joves, o
no tant joves, que han vist les pelis d’Indiana Jones, Tarzan o de Mowgli i el
llibre de la selva, i creuen poder imitar les aventures, a casa nostra.
Suposats “monitors” que no saben ben bé com plantar les tendes, ni han advertit
als pares de la canalla que les temperatures, en ple estiu poden baixar a 8 o
10 graus ,a la nit, o poden haver-hi tempestes amb llamps i trons de forta
intensitat, o que per fer caminades, cal portar calçat adequat, etc, etc.
Aleshores, és quan ens toca actuar, i suplir totes les deficiències que ells
han comès.
A Saldes, el problema de cada any, és l’entestament en voler pujar el
Pedraforca, amb sabatetes de primera comunió, després d’esmorzar, i amb
pantalons i samarretes, sense imaginar que la pujada i baixada son molt
complicades, i molt perilloses en determinats moments, en cas de tempesta. I
les temperatures allà dalt, poden ser de 10 o 15 graus més baixes que a peu de
muntanya. Resultat: cada any, cal rescatar grups d’inconscients aventurers.
A falta de muntanya tant emblemàtica, a Borredà tenim, rieres, boscos,
ermites, muntanyes i turons, per poder visitar, però sense voler fer
competència a esportistes d’elit. Per això avisem, advertim, i en algun cas,
prohibim caminades, impossibles, per segons quines edats. I sempre tenim les
escoles a punt, per acollir algun grup, procedent d’algun poble veí que arriba
amb la canalla esgotada, molla i necessitada d’ajuda immediata. I és que alguns
d’aquests grups, creuen que tots els pobles disposen de pavelló, sala
polivalent, vestidors, etc, etc, com per acollir d’un moment a altre, a qui ens
ho demani.
I, fa deu anys, vaig prohibir i així ho fem constar a tots els grups, les
proves de supervivència, consistents en que la canalla, durant un o dos dies,
nits incloses, es busquessin la vida, a canvi de “feina”. Va ser un any, en que
un grup amb nens / nenes ,de 8 i 9 anys, havien de recórrer les cases del poble
o de pagès, oferint-se per fer treballs domèstics, a canvi de menjar i llit o
lloc, per passar la nit. Aquí, vàrem dir prou, sota amenaça de presentar
denúncia davant Mossos d’Esquadra. Cada any, comprovem que a cap grup se li ocurreixi
, tornar al passat.
En resum, en molts casos s’ha perdut el respecte als perills de la natura,
i als advertiments dels encarregats de fer complir les normatives o l’aplicació
del sentit comú. Toca, aleshores, emprar l’autoritat i les amenaces d’accions
contundents. No s’hi hauria d’arribar, però , és obligat en casos molt
determinats. Ara bé, el primer que cal fer, és garantir el rigor dels
capdavanters, i mai posar en mans de segons qui , els vostres fills. Els
alcaldes de pobles petits podem suplir, en part, als pares, però mai,
substituir-los.
Monday, January 15, 2018
PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA - art. Nació Digital Solsona
PAISATGE DESPRÉS
DE LA BATALLA.
Totes les batalles tenen efectes negatius, per a una de les parts, o per a
totes dues. En el nostre cas, el procés independentista, ha deixat un paisatge
desolador, a tots els nivells, i molts dels seus efectes ,no apareixeran fins
d’aquí setmanes, mesos o fins i tot , anys.
Son molts els independentistes que consideren venjativa la reacció de
l’Estat, entenent per Estat, el govern central. Ho he dit aquí mateix, moltes
vegades, que no hem d’assimilar Estat, a govern central, i encara menys, a
“estat de dret”. Son conceptes diferents, molt diferents, i d’aquí la confusió
de molts independentistes a l’hora de valorar els efectes judicials, derivats
del procés. M’explico.
Per a molts independentistes, la deriva judicial que afecta els
protagonistes del procés, és exagerada, per fora de lloc. No creuen seriós
prendre’s les coses tant a la tremenda, oimés quan alguns dels protagonistes
intenten treure ferro al que varen fer. Abans d’ahir mateix , la presidenta
Forcadell va dir que el que havien fet en el Parlament, era simplement una
declaració “política”, sense més històries. I ja està. Altres ex- consellers o
fins i tot el ex vice president, diu que varen aprovar una “declaració
retòrica”...altres, simplement varen dir, però no varen fer....i ja està. Una
mena de broma que no calia prendre-se-la seriosament. Amb això creuen haver
resolt el problema, i poden demanar girar full. Adéu siau.
La realitat, és radicalment diferent. Almenys la realitat judicial, a la
que es troben sotmesos tots els imputats, actuals, i els futurs, perquè la
llista no s’ha tancat. Per al Magistrat del Suprem, Pablo Llarena, que té
acumulats tots els càrrecs d’aquest procés, hi ha possibles delictes de
sedició, rebel·lió i malversació de
cabals públics. A més d’altres possibles delictes menors. Perquè manté aquest
posicionament ?
El Magistrat considera la reunió de persones, amb càrrecs públics
rellevants, i altres d’externs a la política, que s’ajunten per a preparar un
moviment, destinat a separar Catalunya d’Espanya, mitjançant el trencament de
les lleis vigents, vulnerant reglaments del Parlament, normatives legals, i per
descomptat la Constitució, fent ús dels seus càrrecs, i dels instruments i dels
diners de les institucions que presideixen o gestionen. Aporta també documents
que proven la recerca de respostes “violentes” per part de l’Estat, com a
formula per a incentivar l’acció independentista i sumar més adeptes. No m’estendré en un munt de consideracions
que demostren el nucli de l’acusació contra tots els imputats.
Per ell, els imputats / investigats, son tots els que ,directa o
indirectament ,varen participar en aquest moviment, en el qual hi ha polítics,
per descomptat, però també funcionaris i treballadors de les administracions, i
ciutadans, en general. Per això, el nombre d’imputats ,serà molt més gran del
que hi ha ara. S’ha trobat documentació sobre pagaments fets, que només els
podien realitzar funcionaris de la Generalitat. Per tant, està fent llista dels
càrrecs polítics, primer, però tot seguit, de tots aquells funcionaris i
treballadors que varen rebre ordres, il·legals, i tanmateix les varen complir.
Penso en interventors, administratius i altres tècnics de l’administració
pública.
El mateix s’està fent, a nivell de Mossos d’Esquadra. Havent declarat
il·legal el referèndum de l’1-O, aquells Mossos que no varen donar compliment a
les ordres, estant sent investigats, per posteriorment ser imputats, si en
comptes de complir ordres, es varen dedicar a informar dels moviments de la
Policia Nacional o Guàrdia Civil, als promotors de la consulta. Es calcula en
uns centenars els Mossos que poden ser
imputats, i portats davant els tribunals, amb dures conseqüències penals i
laborals. A dia d’avui, em consta, hi ha un munt de quadres intermedis, en
baixa laboral per evitar haver de fer informes complicats, sobre el que va fer
tothom el dia 1-O.
Hi ha també causa oberta sobre els afectats per les càrregues policials de
l’1-O. La presentació de denúncies, per danys físics o psicològics, ha
comportat l’obertura dels corresponents expedients, en els quals tots els
possibles afectats hauran d’anar a declarar, aportant documents sobre els danys
soferts, amb els corresponents certificats mèdics, i tots seran revisats,
estudiats i dictaminats per metges forenses que decidiran sobre la certesa o
falsedat de les denúncies. Això implica que 1.063 persones siguin cridades a
declarar, i si alguna d’elles, va falsejar danys, pot entrar com testimoni i
sortir com imputat.
Per descomptat, també està oberta la causa contra tots aquells alcaldes que
varen fer aportacions econòmiques, o d’altres tipus, a la organització del
procés independentista. A l’igual que aquells que varen signar documents
animant a incomplir les lleis vigents, o varen dur a terme plens municipals per
aprovar acords contra la legalitat vigent. Tots ells seran cridats per a
declarar i aportar la documentació que els jutges considerin pertinent, a
l’espera dels judicis, corresponents. Ja ara mateix, hi ha un conjunt
d’alcaldes que anuncien no repetiran l’any vinent, convençuts que seran
inhabilitats, per sentència judicial.
No vull allargar més la descripció del paisatge després de la batalla. He
descrit molt breument els sectors afectats per la deriva judicial, amb algunes
incògnites que s’aniran aclarint en els propers dies. De fet, el Magistrat
promet tenir-ho tot a punt, per obrir judici, dintre d’un any. Es un termini
curt, pel que estem acostumats, però és cert que molta gent està aportant
informació i documentació, com mai haguéssim imaginat. També és cert que han
caigut molts personatges, amb una trista imatge sobre la seva valentia i
coherència. Però, potser, a destemps, s’han donat compte dels greus danys
produïts sobre les institucions catalanes, sobre la societat, l’economia i el
prestigi com a país. El dany és enorme, i la inconsciència dels protagonistes,
immenses. No s’estranyin que la Justícia vulgui ser justa, o creguin que actua
sota dictat del govern. Ningú pot aturar la maquinària judicial posada en
marxa, i no s’estranyi ningú dels estralls que les seves resolucions tindran.
Si algú en tenia dubtes, suposo que els va esvaint, a cada resolució que es
dicta. I queda molt camí per recórrer i moltes coses per veure. Temps al temps.
Acabo. Calculo en més d’un miler i mig,
les persones que passaran pels jutjats, per ser investigats i acusats de
diferents delictes, amb les corresponents sentències. Les més greus, sense cap
mena de dubte, afectaran els membres de l’anterior Consell Executiu, als membres de la Mesa del Parlament,
funcionaris i treballadors de les administracions, i per descomptat a un nombre
important de membres del cos de Mossos d’Esquadra, com també d’alcaldes i
membres de la societat civil, directament implicats en la cúpula del procés.
Aquest és el paisatge després de la batalla, amb uns ritmes judicials, que
res tenen a veure amb els polítics i que mantindran en tensió la societat
catalana, durant mesos i fins i tot , anys. Es la conseqüència d’haver impulsat
un procés, sense estudiar ni reparar en les conseqüències. I els danys han
estat enormes, malgrat no haver reeixit en els objectius. Es impossible
quantificar-los, però els tenim a la vista i causen perjudicis enormes a
l’economia i al prestigi del país. I el més greu, han causat una fractura
social, molt difícil de reparar. Tardarem anys a curar les ferides, oimés si
alguns s’entesten en voler mantenir la tensió i el desafiament a l’estat de
dret.
P.D. Per entendre millor el posicionaments i les actuacions del Magistrat
del Suprem, Pablo Llarena, recomano l’article publicat per l’ ex Fiscal General
Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo. Es pot llegir a : https
//cronicaglobal.elespanol.com/pensamiento/junqueras-decision-razonada-justa_113207_102.html.
DISCRIMINACIÓ LABORAL, PER RAÓ DE SEXE- art. Nació Digital Solsona
DISCRIMINACIÓ
LABORAL, PER RAÓ DE SEXE.
No he entès mai, la tolerància, el conformisme, o més greu encara, l’oblit,
a l’hora d’exigir el compliment de la llei, en un tema tant lògic i fonamental
com que “ a igual treball, igual sou”. Avui, volia parlar d’un altre tema, però
dues notícies, acabades de llegir, m’han fet canviar de parer.
A Alemanya, s’ha aconseguit un dels grans objectius, en matèria d’igualtat
laboral, com és que les dones, puguin saber el sou dels seus companys de
treball, homes, com a garantia de que la igualtat salarial ,es compleix. Es un
primer pas, almenys per saber com estem, en aquest tema. Espero i desitjo, que
la iniciativa s’escampi per tota la UE, i per tant arribi aquí, tant aviat com
sigui possible. De fet, a Islàndia, han anat més lluny, exigint per llei
l’estricte compliment de l’equiparació salarial home – dona.
Una segona notícia, fa referència a la possible reglamentació laboral, per
evitar la subcontractació de les Kellys, en l’àmbit de l’hostaleria. Pels no
avesats, al vocabulari, s’entén per una “Kelly” a la dona de fer habitacions en
hotels, sense pertànyer a la plantilla, sinó com autònoma o treballant en
empreses que els hotels subcontracten. L’explotació en aquest camp, pot arribar
a extrems inimaginables, com cobrar 5 euros per cada habitació, en hotels que
poden arribar a facturar cent o cent cinquanta euros per nit...
En anteriors escrits, en aquestes mateixes pàgines, ja m’he fet ressò de
les diferències salarials existents, en la major part de llocs de treball del
país. Només les administracions públiques estan complint amb els termes
d’igualtat i no entenc la passivitat dels sindicats, ni d’altres entitats que
haurien d’organitzar mobilitzacions i plantades, com per acabar amb aquesta
situació.
Tampoc s’entén la poca efectivitat d’entitats públiques com l’Institut de
la Dona, davant aquests incompliments. Hauria de ser capdavantera en la
presentació de denúncies i modificacions legislatives, molt contundents per
trencar amb una mena de tradició que es va allargant, any rere any, sense un
límit temporal, proper per posar fi a una situació inacceptable.
En quan, al tema de les Kellys, s’hauria de demanar a tots els hotels,
explicacions sobre qui i com, es fan les habitacions. Tot hotel que fes servir
empreses explotadores, podria ser objecte de rebuig, per part dels clients. I
és que a banda de molt mal pagades, el ritme que se’ls hi exigeix, és pitjor
que el treball en cadena.
L’any passat, varem assistir a una revolució en contra de l’assetjament
sexual, fins arribar a cotes mai imaginades, en extensió i en noms de
personalitats públiques. El resultat és clarament positiu i han caigut noms ,
situats en grans pedestals. A veure, si aquest any 2018, s’aconsegueix
equiparar sous, per un mateix treball. Ja seria hora.
Saturday, January 13, 2018
MASSA INCÒGNITES - art. Regió 7
MASSA INCÒGNITES.
A pocs dies de la constitució del nou Parlament, sorgit de
les eleccions del 21 D, hi ha massa incògnites per resoldre, com per aventurar
una legislatura mínimament normal. I en política, improvisacions , les mínimes,
i encara menys , incògnites. Portem ja dues legislatures incomplertes, massa plenes
de confusió i falta de govern efectiu, que han fet retrocedir l’autogovern i
l’economia, com per iniciar-ne una altra, amb les mateixes perspectives.
Estem veient una certa recuperació econòmica, encara poc
efectiva, però amb perspectives de millorar si s’eviten incerteses o aventures
insensates. Es hora de ser realistes i deixar enrere un procés sobiranista que
només ha portat que problemes i efectes molt negatius sobre l’economia, i la
societat , en general.
Què toca fer ? en primer lloc, preparar la constitució del
nou Parlament, amb garanties de bon funcionament. Això que sembla ben senzill,
és un primer repte que no està gens clar, surti bé. Amb electes fora del país i
altres a la presó, no queda clar si les majories electorals queden garantides,
o no. A més, alguns fan volar la imaginació tant lluny que creuen poden elegir
per càrrecs rellevants, persones fugides de la Justícia. Davant aquesta astúcia
argumental, ERC demana informes als lletrats del Parlament, per saber què poden
o no poden fer.
Curiós canvi d’opinió i estratègia, perquè en l’anterior
mandat, tots els informes dels Lletrats, i fins i tot de la Comissió Jurídica
Assessora, varen anar directes a la paperera. Ara volen tenir dictàmens
jurídics, per estar segurs de poder fer, el que alguns pretenen : elegir un
president, establert en un altre país, per temps indefinit¡¡¡¡
Francament, només pensar-hi suposa haver perdut totalment el
sentit de la realitat i del que significa governar i representar el poble
català. He llegit que el procés sobiranista serà objecte d’estudi en molts
instituts dels EUA. Estic segur que quedaran bocabadats davant el camí seguit,
i els resultats obtinguts, però si continuem per aquesta via, ja no solament
serem estudiats en els EUA, en els instituts, sinó a tot el món, en totes les
facultats de Ciències Polítiques, i en les d’Història contemporània.
Hem fet història, però d’aquella que entra per la porta
petita del darrere. Aquella que mostra els aspectes menys intel·ligents de la
política, i cau en els despropòsits més inesperats. L’enrevessat resultat de
les eleccions, obliga a canviar estratègies i guions, però per això està la
política, per resoldre situacions complicades i buscar nous camins.
S’ha de constituir el nou Parlament, i s’ha d’elegir una
Mesa,, predisposada a complir i fer complir el Reglament, l’Estatut
d’Autonomia, i per descomptat la Constitució. Tot retorn a fets passats,
comportarà una nova activació del 155. No tinguem cap dubte, de manera que toca
oblidar unilateralitats o enfrontaments legals, amb la pròpia legalitat
catalana, o d’aquesta, amb l’estatal.
Aconseguit aquest repte, que el Parlament comenci exercir
les seves funcions de Cambra legislativa, i convoqui Ple, per elegir nou
president /a. A finals d’aquest mes, el país hauria de tenir les seves
institucions en marxa, i posar punt final, a l’excepcionalitat de l’aplicació
del 155. Hi ha tantes coses per posar en el seu lloc, i tants projectes a
reprendre que no podem esperar l’aclariment de dubtes per part d’una persona
fugitiva. A grans mals, grans remeis, i de res serveix criticar actuacions del
govern central o de la Justícia, quan aquí el que ens cal és un bon govern.
L’estabilitat i la garantia jurídica, son elements essencials
per donar confiança a un país. Hem perdut aquestes qualitats, en els darrers
anys, però tot és recuperable si s’hi posen els mitjans. Doncs, bé, ara toca
normalitzar les institucions, i amb elles tot el país. Ningú ha de renunciar
als seus principis essencials, però deixant-los per a quan sigui possible
dur-los a la pràctica. Ara i aquí, és impossible, per tant, no perdem més el
temps i resolem incògnites, per posar a caminar les institucions nacionals.
Thursday, January 11, 2018
MORTS ESTÚPIDES - art. Nació Digital Solsona
MORTS ESTÙPIDES.
En els darrers dies, hem assistit a diverses morts per causes realment
estúpides, molt pròpies dels temps en que vivim, en els quals, molta gent creu
poder-se saltar les advertències o els perills, pensant que son invulnerables o
que només compten, “pels altres”. Ells son tant espavilats que poden saltar-se
les barreres i advertències, perquè son una mena de supermans a la Terra.
Les morts que avui comento, estan relacionades amb els forts temporals de
vent, a Astúries, Canàries o costa catalana. En uns llocs i altres, les
persones mortes, es van anar acostant a espigons colpejats violentament per
onades de 6 i 7 metres d’alçada, pensant
en prendre fotos de com més a prop millor, fins que el temporal se les va
emportar. Ja son a l’altra vida. Han aconseguit la foto definitiva, per la
qual, els semblava valia la pena córrer aquest risc.
Poso aquests exemples, com demostració de l’estupidesa i la inconsciència
creixent de moltes persones, i els problemes que se’n deriven del seu
comportament. En primer lloc, perquè en algun cas, es va intentar salvar-los la
vida, a costa de que altres la podessin perdre. Es el mateix que passa, en
platges amb bandera vermella, i tanmateix gent que entra al mar, posant els
socorristes en perill de mort, si els han d’intervenir. El mateix podem dir
dels serveis de salvament que han de sortir per rescatar-los, o rescatar els
cadàvers.
Però, és que tot seguit, venen les investigacions i els intents de culpar
els altres de la desgràcia succeïda. Investigar si l’ajuntament corresponent
havia posat cartells d’avís de perill, si hi havia barreres per evitar l’accés,
si hi havia mitjans de rescat disponibles....tot sigui, per buscar conflictes i
a ser possible, indemnitzacions pels hereus dels difunts, en col·laboració amb
algun advocat espavilat.
I és que la inconsciència no té límits. I en aquesta ben recent nevada
generalitzada, s’ha donat un altre exemple de ximpleria” de manual”. Quatre
amics, afeccionats a les rutes 4 x 4, en situacions extremes, no se’ls va
ocórrer altra diversió que anar a l’Angliru ( Astúries ) de 1.570 m, malgrat
tots els avisos de grans nevades. Doncs, cap problema, més divertit serà. I a
més amb poca roba, pocs aliments i poc...de tot. Atrapats per la neu i sense
possibilitat de girar, reclamen la intervenció del 112 i aquest, els engega a
fregir espàrrecs. Gran crítica, grans declaracions per una atenció tant
poc professional...i compromís de
continuar fent “rutes extremes”. Vale, han après la lliçó com podem veure.
Això em porta, aquí, a casa nostra. Cada setmana santa, cada estiu, em toca
avisar, reclamar i al final amenaçar a monitors d’alguns campaments de nens, de
no fer determinades rutes. No tenen ni idea dels perills de la muntanya, ni del
fred que en ple mes de juliol o agost pot fer de nit. Desconeixen l’existència
de fortes tempestes de llamps i trons que es poden desencadenar, i les
conseqüències que poden comportar. He hagut de ser molt dràstic , en
determinats moments, amenaçant en denúncies immediates als Mossos d’Esquadra,
cas de no aturar determinades excursions o actuacions . Cosa semblant els toca
fer a Saldes, quan alguns grups amb nens, volen pujar el Pedraforca amb sabates
esportives i cap experiència.
En fi, s’han d’endurir radicalment les sancions per imprudència i per
saltar-se normatives i avisos. No es poden posar en perill socorristes, serveis
d’emergència, voluntaris, etc, per culpa d’uns inconscients que per una foto, o
per una xul.leria, van a llocs on el perill és imminent i evident. I la cosa és
urgent, perquè les inconsciències van en augment, com tots podem veure.
Tuesday, January 09, 2018
NO HAN ENTÈS RES- art. Nació Digital Solsona
NO HAN ENTÈS RES.
A la vista de les declaracions, propostes i moviments
d’alguns protagonistes del procés independentista, podem afirmar que molts
d’ells no han entès res, del que ha passat ,ni del que pot passar. No han entès
,el gravíssim error comès, de no convocar eleccions i obligar l’Estat a posar
en marxa un mecanisme, mai utilitzat, que feia por als mateixos que l’havien de
posar en marxa. El famós article 155 era una quimera, una mena de botó nuclear,
que s’ha de tenir, per no fer-lo servir. Aquesta era la virtut de la seva
existència.
Però, heus aquí, que la insensatesa de Puigdemont i
companyia, el va fer activar, i no va passar res del que s’havia anunciat. Ni
paralització de l’administració catalana, ni revolució a carrers i places, ni
augment de la tensió i crispació...no. En paraules del “virrei” Bermúdez de
Castro, ningú va plegar, ningú va torpedinar el funcionament de l’administració
catalana, perquè tothom volia cobrar, a final de mes. Fins i tot, els més
exaltats independentistes, eren clarament constitucionalistes de 8 a 15 hores,
con tal a final de mes, la nòmina arribés puntual en els seus comptes corrents.
Molt humà, molt poc èpic, però és el que hi ha.
Ara bé, res tornarà a ser igual que abans del 155. Quan una
acció excepcional s’ha fet servir una vegada, pot tornar-se a fer servir, cent
vegades. Pequen d’infantilesa, els electes de la llista de Puigdemont, quan
imaginen fer possible l’elecció d’un president, fugat, no retornat, i pendent
d’entrar a la presó, tant bon punt, entri a Espanya. I encara més infantilesa
demostren , quan no imaginen l’empresonament d’un president, retornat. En el
supòsit, impensable, per impossible que Puigdemont fos elegit president,
residint a Bèlgica, el mateix dia que posés els peus en territori espanyol,
seria detingut i posat a disposició de la Justícia. D’això no en dubta ningú,
menys ells.
I és que han mitificat el paper històric de la Generalitat,
i veuen impossible que el 130 president de la Generalitat pugui tenir la
consideració de fugitiu, pendent de retre comptes davant d’un
tribunal...espanyol. Impensable. Per tant, ell i els seus acòlits, creuen
poder-ho impedir, amb la seva elecció, via telemàtica.
Es dur, haver estat Diputat en el Parlament, i haver
d’escoltar com retorcen el Reglament, com intenten de nou vulnerar l’Estatut,
com ignoren els dictàmens dels Lletrats, i els dictàmens del Consell Jurídic
Assessor...Creuen poder interpretar a la seva manera, tot el que volen dur a la
pràctica ,sense veure que qualsevol moviment contrari a la llei , serà portat
al TC i suspès, de forma automàtica. Ja no fa por tornar a aplicar el 155, i si
algú dels que esperen judici, hi torna, la seva entrada a presó serà
automàtica.
Alguns sí han entès la nova situació. Avui mateix, Carles
Mundó, ha anunciat la retirada de la política. Ha presentat renúncia a prendre
possessió de l’acta de Diputat, i se’n va a fer d’advocat. Una bona manera de
dir adéu al seu partit, ERC, sobretot en uns moments que alguns pensaven en ell
per a presidir el Parlament o fins i tot per ser candidat a la presidència, si
Puigdemont, no pot repetir. Millor marxar que no pas esperar noves astúcies i
moments èpics. Ell sí ho ha entès. Com també ho varen entendre alguns ex
consellers /es, que han deixat la política, com a via per no tenir nous
ensurts, i poder demostrar en el moment del judici que ells / elles ja no poden
ni volen, tornar a vulnerar la llei.
Amb tot, queden els de pedra picada que insisteixen en
futures trencadisses. El president substitut de l’ANC, encara proclama que el
nou govern ha de tirar endavant la República, prendre el comandament dels
Mossos i no sé quantes coses més. No ha entès res. No sap que ja res serà com
abans, i que la única via per recuperar les institucions catalanes, en
plenitud, és el compliment de l’estat de dret. Esperem uns pocs dies, i veurem
si tots han entès el nou panorama sorgit del 21 D, o encara han de tastar noves
realitats. Aviat ho sabrem.
CONSORCI LLUÇANÈS - RESPECTE PER STA MARIA MERLÈS- art. La Rella
CONSORCI /
COMARCA DEL LLUÇANÈS. RESPECTE, PER STA.
MARIA DE MERLÈS.
No m’ha agradat la reacció de l’alcalde de Prats, davant la decisió de l’alcalde
de Santa Maria de Merlès, de sortir del Consorci del Lluçanès. Titllar aquesta decisió, com
irresponsable i exigir una rectificació, és una falta total de respecte a
l’autonomia municipal que tenim tots els alcaldes, en representació dels
Consistoris que presidim.
Es més, és un gravíssim error polític, que mai l’alcalde de la capital
hauria d’haver comès, cap un municipi que va votar majoritàriament, en contra
de la seva inclusió en el Lluçanès. Si vol fer servir aquestes formes, envers
altres municipis reticents a formar part de la comarca, pot tenir per segur que
la comarca no veurà mai la llum.
I aquest és un dels problemes que ara mateix té el territori del Lluçanès.
Si un motiu no es podia donar, és fomentar la divisió interna, i aquesta reacció
de l’alcalde de Prats, no solament ha indignat els habitants de Sta. Maria de
Merlès, sinó també d’altres municipis on el no, va ser majoritari.
Per atreure la gent cap un objectiu, es necessita mà esquerra, i grans
dosis d’habilitat i astúcia, de la qual aquest alcalde, està molt mancat, com
hem pogut veure, en aquest i altres casos. A dia d’avui, la proposta de
conversió en comarca, del territori del Lluçanès, està paralitzada per absència
de funcionament del Parlament, però molt em temo, que no serà un dels temes a
reprendre d’immediat, vistes les discrepàncies entre ERC i el PDeCAt, pel que
fa la constitució de noves comarques.
Anys enrere, era partidari de l’ordenació territorial de Catalunya, en
comarques, però l’actual mapa no ha funcionat com era desitjable. En comptes de
funcionar com mancomunitats de serveis, s’han volgut convertir en petits
parlaments, amb un cost mínim d’ un milió d’euros, cadascuna, i un increment
il·limitat de nous territoris. Un petit país com el nostre, no es pot permetre una
organització com aquesta. En temps de la República, es varen proposar 38
comarques, amb la Generalitat recuperada, varen ser 41, ara en tenim 42 (
Moianès) i s’hi volen sumar Lluçanès i Alta Segarra, ja. Venen a continuació
algunes altres, en estudi...en fi, recomano pensar més en una Mancomunitat que
no pas en una nova comarca. Temps al temps. I sobretot, respecte per les
decisions de cada municipi. Faltaria més ¡¡¡
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà ( Berguedà)
Saturday, January 06, 2018
FUGAT I NO RETORNAT - art. Regió 7.
FUGAT, I NO
RETORNAT.
Després de les lectures obligades, dels Fets de Prats de Molló, l’any 26,
protagonitzats per Francesc Macià, i de les de l’any 34, per Lluís
Companys, ja podem afegir-hi, les de
Carles Puigdemont de l’any 17, d’aquest segle. D’aquests tres fets històrics,
que cadascú en tregui les conclusions que cregui adients, però , en una ens
podríem posar d’acord: la darrere ,ha tingut una covardia, no vista, en les
anteriors.
Tots som responsables dels nostres actes, i més, qui més responsabilitat té
en el càrrec que ostenta. Un president, com un capità d’un vaixell, no pot ser
el primer a fugir, i deixar abandonats a la majoria dels seus ex consellers, i
amb ells, al conjunt del poble català. Son molts, els independentistes que
justifiquen la fugida, i fins i tot la perdonen, com exemple d’astúcia per no
haver de retre comptes, davant la Justícia. Conseqüència, d’aquesta
justificació, és la xifra de vots recollits, per la llista que encapçalava, en
una mena de revenja contra el govern central, per les accions dutes a terme, en
pro de restablir l’estat de dret.
I és que en absència de víctimes, son molts els que consideren “pecat
venial” les accions dutes a terme per Carles Puigdemont, al front del Consell
Executiu, o de Carme Forcadell, al capdavant de la Mesa del Parlament. I el
mateix pensen ,dels grups parlamentaris que varen decidir dur a terme un cop
d’estat civil, en el Parlament de Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre ,de
l’any passat. Res menys ,que imposar un canvi de regles de joc, del Parlament,
i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I ja no diguem, les
vulneracions reiterades, i a consciència, de la Constitució espanyola.
Si política és pedagogia, quan algú vulnera la llei, ha d’estar disposat a
afrontar les conseqüències, i més si ostenta un càrrec de representació
pública. Es una manera clara i valenta de presentar-se davant els ciutadans que
l’han votat. Fugir a l’estranger, i buscar subterfugis per continuar-hi , per
temps indefinit, diu ben poc a favor dels qui han dut a terme aquesta acció. Es
més, considero que els desacrediten per a sempre més, per a exercir qualsevol
nou càrrec institucional.
Però, heus aquí, que Catalunya encara no ha donat prou imatges increïbles a
tot el món, quan se’n preparen algunes més, que poden superar, en despropòsit
,les vistes fins ara. Un ex president que diu haver proclamat la República, per
via verbal, i s’escapa pocs minuts després, reclama tornar accedir al càrrec de
president, des d’una privilegiada posició de turista a Bèlgica. I no content
amb una proposta com aquesta, no descarta, governar per via digital, el nou
govern de la Generalitat.
Bé, no és estrany que un país perdi el nord, quan els seus principals
dirigents han perdut l’oremus, en els darrers temps, però algú hauria de tenir
prou seny, o almenys prou vergonya aliena ,com per evitar més desprestigi del
que ja hem sofert, fins ara. Es pot entendre, la fòbia al govern central, i a
la majoria d’actuacions del PP. En molts casos, estaríem d’acord en que no ens
mereixem un govern central com el que tenim, i d’aquí que haguem de fer tots
els esforços possibles, per a canviar-lo, però no podem seguir el camí ple de
despropòsits, mentides i enganys que tenim per davant.
Els partits independentistes han assolit suficients escons com per elegir
la Mesa del Parlament, i posteriorment , al president / a del govern. Seria
molt demanar, no elegir en la presidència de la Mesa, una persona tant poc
preparada i tant sectària, com la que hem tingut fins ara ? I no seria oportú,
pensar en presentar al capdavant de la màxima institució del país, a algú que
no s’hagi fugat i no hagi retornat ? Es que estaria bé deixar l’astúcia i els
moments èpics, per algun altre moment de la nostra història col·lectiva. A ser
possible, per a dintre de vint o trenta anys, com a mínim.
Friday, January 05, 2018
BENEFICIATS PEL 155 - art. Diari de Terrassa
BENEFICIATS PEL
155.
Sí, sí, encara que vagi contra corrent i pugui sorprendre a molta gent, amb
aquest titular, l’article 155 també ha portat alguns beneficis, dels quals
ningú en vol parlar en públic. Es una de les nostres típiques maneres de fer,
catalanes. Voler quedar bé amb la vianda al plat, una dita molt apropiada, i
molt vista i sentida, al llarg d’aquests cinc anys de procés. M’explico.
Un dels grans problemes de la Generalitat, és l’immens deute acumulat, al
llarg dels anys, per una molt mala gestió econòmic – financera, i un inadequat
sistema de finançament de les CCAA. Poso sempre, en primer lloc, la mala gestió
econòmica, perquè , estimats lectors, us faríeu creus de veure com s’ha
gestionat el diner públic, en el nostre país, però d’això, ja en parlarem un
altre dia. Torno al principi.
Aquesta mala gestió, ha motivat que la Generalitat destinés diners, molts
diners, al que el Govern considerava prioritari, i deixés sempre, per a més
tard, pagar deutes. Sobretot si aquests deutes, eren amb els ajuntaments del
país. Tenir setanta – cinc mil milions de deute, obligava a ser molt auster i
molt astut, per gestionar-lo, però això és avorrit i no aporta vots, de manera
que sempre quedava en un segon lloc, la gestió, i passava a primer lloc, no
pagar deutes.
Poc a poc, la Generalitat anava retardant el pagament de deutes a uns
mesos, fins arribar a fer esperar uns anys. Sí, heu llegit bé, en molts casos,
els ajuntaments tardaven a cobrar, entre dos i tres anys, de manera que calia
fer pòlisses de crèdit, i pagar interessos, a l’espera que algú recordés els
deutes pendents. Els alcaldes ens convertíem en “homes del frac”, baixant i
pujant de Barcelona , amb les mans buides. Un petit poble, com el nostre, havia
arribat a tenir tres-cents vint mil euros de deute, pendent de cobrar. Ara en
tenim vuitanta- cinc mil, amb previsió de cobrar-los, en poques setmanes.
Què ha fet el govern central ? L’aplicació del 155, li ha permès intervenir
les finances, i astutament, s’ha dedicat a pagar deutes. Es a dir, que, poc a
poc, calladament, es van fent transferències, a compte dels deutes pendents, de
manera que molts alcaldes, de qualsevol color polític, es freguen mans i ulls,
comprovant com es resolen ara, conflictes de llarga trajectòria. El conjunt
d’ajuntaments havia arribat a tenir mil milions, en concepte de deutes
pendents, de la Generalitat. També, en altres àmbits, s’estan resolent
problemes que estaven encallats, de molt temps enrere.
I en aquest món de cinisme, en que tothom es veu obligat a criticar el 155,
molts no ho diuen, però se’n beneficien ostentosament. Es més, jo diria que la
gran escandalera feta pel trasllat de les obres de Sixena, ha anat bé, a molts
que no s’atrevien a complir una resolució judicial com aquesta, i no sabien com
sortir-se’n. Poder, posar a l’esquena del Govern de Madrid, aquesta maldat,
resol un conflicte de mil dimonis. Una altra mostra de rebuig de paraula, al
155, però , mantenint el lloc de treball i el sou corresponent.
Per acabar, la insensatesa de Puigdemont, va activar el 155, però sort que
existeix aquesta via d’intervenció, perquè del contrari, la democràcia es
podria vulnerar sense límits. Vaig veure atònit, sorprès i indignat, com els
dies 6 i 7 de setembre, es duia a terme un autèntic cop d’estat civil, en el
Parlament de Catalunya. He estat diputat durant quatre legislatures, i mai,
mai, havia sospitat ni imaginat la vulneració del Reglament, i l’Estatut
d’Autonomia, per part dels nostres representants polítics. Es a dir, de la
legalitat catalana, i per derivació de la espanyola, però és que l’activació
del 155, s’hauria d’haver produït el dia 8 de setembre, per a restituir la legalitat
catalana, trencada en unes jornades que passaran a la història negra de
Catalunya. Sé que és impopular dir les coses pel seu nom, però hem entrat en un
nou període polític, i sinó tenim clares les regles de joc, tornarem a cometre
actes increïblement negatius pel funcionament del país i les seves
institucions. I francament, el nivell de despropòsits, ha superat totes les
expectatives, de manera que millor tothom tingui clar, les regles de joc
futures.
Wednesday, January 03, 2018
L'EXCEPCIONALITAT DE TV 3 - art. Blogesfera socialista
L’EXCEPCIONALITAT DE LA CCMA – TV3 /
CATradio i altres.
En plena campanya electoral, va aparèixer l’enèsima polèmica sobre la falta
de pluralitat informativa dels mitjans de comunicació de la Generalitat de
Catalunya, agrupats en la CCMA ( corporació catalana de mitjans audiovisuals),
dintre dels quals hi ha TV3 , Catalunya Radio, i altres, si bé els dos primers
son els realment rellevants.
Ha estat una obsessió de tots els governs de la Generalitat, excepte el
breu parèntesis del Tripartit, el dominar els mitjans de comunicació per a
convertir-los en autèntics mitjans de propaganda del règim. No hi ha hagut
manera de trobar un mínim d’objectivat i neutralitat en matèria informativa, ni
facilitar l’entrada d’opinions diferents a les del govern.
Per això, ara, l’actual Director, el valencià Vicenç Sanchis, considera que
la reclamació per part de l’Agència Tributària, de 167,4 milions d’euros en
concepte d’IVA dels anys 2015, 2016 i 2017, ho veu com un càstig al seu
posicionament descarat i abusiu en favor de les tesis independentistes. No vol
veure-hi l’aplicació pura i simple, dels preceptes d’haver de cotitzar per un
IVA procedent de les subvencions concedides pel govern de la Generalitat. I si
bé, aquests imports, han estat recorreguts davant els tribunals, els de 2018,
ja ni tant sols es podran discutir, degut al canvi de la llei de l’IVA que ja
deixa més clara la tributació que pertoca.
Sigui com sigui, el cert és que la CCMA té un pressupost de 236 milions per
2017, i poca cosa més tindrà ,en aquest 2018. El pagament, ni que sigui
fraccionat del deute reclamat posa potes enlaire tota l’estructura de TV3 i
mitjans afins, de manera que a partir del mes de juny, considera no poder
contractar cap programa extern. Ho sento però no em causa cap patiment aquesta
situació, al contrari, crec que serà bona per la salut informativa del nostre
país.
Fins ara, la falta de caràcter crític dels catalans, ha permès el
funcionament d’uns mitjans de comunicació absolutament fidels al govern, amb un
ús i abús de la informació per a benefici dels partits de govern i una manca
total d’objectivitat i pluralitat. Si uns mitjans com aquests entren en crisis,
no provocaran cap malestar a la societat. Al contrari, deixaran d’intoxicar i
atiar conflictes, quan el que els pertocaria fer, seria donar informació
fidedigne.
Però, és que les xifres son d’escàndol total, sense produir l’escàndol que
hauria de provocar en la població que , al cap i a la fi, som els que paguem.
La plantilla actual de TV 3 és de 2.312 persones, amb 47 alts directius,
inclosos. Molts més dels que tenen mitjans tant potents com Mediaset o
Atresmedia. O per CCAA, podem veure que Radio Televisió Andalusia, en té 1.217,
Eukal Televisa ( País Basc) 975, o Radio Televisió Madrid, 317. En resum, que
TV 3 en té tants com aquestes tres Autonomies juntes.
Tot s’ha fet amb grandiositat i àmplia generositat , pagada per tots
nosaltres, i la manera d’entrar-hi ,en molts casos, no ha tingut res a veure
amb els títols professionals, sinó amb altres qualitats o amistats. Així estem,
quan apareix el greu problema d’un enorme deute pendent amb l’Agència
Tributària, i amb l’article 155 en vigor. Aquí no hi ha la via de tornar a
demanar un nou aval com es va fer pocs mesos enrere. Ara, toca fer-hi front,
sense excuses i de la mà de retallades contundents, en moltes despeses que no
tenien cap més objectiu que fer funcionar l’enorme estructura creada.
No podem dir que el 155 hagi tingut efectes negatius, en tot lloc i moment,
perquè hi ha uns quants exemples de bones pràctiques i exigències mai
complides. Ja era hora que algú mirés els comptes i veiés la desproporció entre
població i diner destinat a mitjans de comunicació. Tots volem una televisió i
radio, dignes, però no, uns mitjans al servei de la propaganda i del govern de
torn, com han estat fins ara. Ja va sent hora de canvis en profunditat.
Tuesday, January 02, 2018
PASSAR REVISTA, AL MONESTIR DE MONTSERRAT - art. Nació Digital Solsona
PASSAR REVISTA,
AL MONESTIR DE MONTSERRAT.
Acaben de sortir , les xifres de visitants dels principals museus i centres
d’interès de Catalunya, i Montserrat, se situa en un esplèndid segon lloc, amb
2,7 milions de visitants, per darrera dels pocs més de 3,2 milions de la
Sagrada Família. Si fa no fa, és un rànking força similar al d’anys anteriors,
amb un Museu Dalí, en tercer lloc, etc.
Acostumo visitar alguns dels principals centres d’interès del país, per
gust de recordar anteriors visites, i perquè sempre es descobreixen aspectes
nous, si el lloc es mira amb ulls una mica crítics. També hi vaig, per recordar
velles polèmiques o velles actuacions , durant els meus anys de diputat en el
Parlament, en els quals em vaig ocupar de demanar millores en alguns aspectes,
poc cuidats.
Doncs bé, en el dia d’ahir, cap d’any, vaig decidir visitar de nou el
Monestir, per comprovar les obres realitzades, el manteniment i el
funcionament, en general ,dels equipaments i serveis. No de tots, per falta de
temps, però sí d’alguns dels més essencials. Encara recordo algunes peticions
fetes, vint anys enrere, que veig no s’han resolt. M’explico.
La primera petició que vaig presentar com a diputat – adscrit a la
Catalunya Central, per part del partit socialista, feia referència a un tema no
resolt. Es tracta de la mala imatge que donen uns pocs edificis abandonats, a
peu de carretera, destartalats, plens de grafits de molt mal gust, i
perillosos, perquè en algun moment caurà alguna de les parets. N’he comptat
tres, a peu de la carretera de Monistrol de Montserrat, fins el Monestir, però
el més espectacular és l’antic hotel a tocar del Monestir de Sant Benet de
Montserrat, on viu i treballa una comunitat de monges benedictines, amb
hostejaria inclosa.
No entenc, com el Patronat de la Muntanya de Montserrat, no ha aconseguit
tirar a terra i netejar l’espai que ocupa aquest edifici, en runes, i un parell
d’altres edificis més petits, en llocs no gaire allunyats. Com és possible que
en vint o trenta anys, no s’hagi esborrat una imatge com aquesta ? o un perill
com aquest ? M’agradaria tenir resposta.
Arribats a l’ampli , i sempre ple, aparcament del Monestir, he de dir que
està ben cuidat i mantingut, però amb detalls que cal resoldre, el més aviat
possible. Un centre, de relleu mundial com aquest, ha de poder passar revista,
per dintre i per fora, i he de dir que per fora, hi ha molta feina fer. Què vull dir ?
Doncs, que el perímetre del mur de contenció de l’aparcament, o dels
miradors, no passen la revista, a ulls d’un amant de la pulcritud i la netedat.
Som especialistes, en fer neteja del que més es veu, però oblidem allò que
aparentment, es veu menys. L’afluència massiva de visitants, fa que, un petit
percentatge es comporti de mala manera, i podem veure papers, plàstics,
llaunes, cigarretes, ampolles, etc, escampades per aquests indrets. Ahir vaig
poder captar imatges fotogràfiques, d’un bon nombre de trams, bruts.
S’ha fet un bon esforç per col·locar papereres en tots els indrets, si bé,
en molt poques, hi ha un annex per deixar-hi les burilles de les cigarretes, de
manera que en molts llocs s’acumula un bon gruix de burilles al terra. No
costaria gaire d’afegir aquest annex, a la majoria, i no només en unes poques.
En resum, convindria contractar una brigada de neteja, d’espais especials, en
llocs amb fortes pendents , i fer dissabte, durant un parell de mesos. Aquesta
actuació deixaria el Monestir, en ordre de revista , per dintre i per fora.
Dit això, confesso la bona impressió, pel que fa el funcionament de tots
els serveis del Monestir, amb bona disciplina i ordre, com per poder compaginar
actes religiosos amb visites turístiques. Tot l’espai interior, del conjunt
arquitectònic ofereix bones imatges, i bona organització, de manera que es pot
recomanar la visita, segurs que mereix la pena. I l’ampliació de les
informacions més essencials, a idiomes com el japonès i el rus, s’agraeixen
quan comproves que son molts els visitants , procedents d’aquests països. En
resum, un notable, amb deures per fer, per millorar nota.
DANYS COL.LATERALS - art. Diari de Terrassa
DANYS COL.LATERALS.
Hem acabat la legislatura, amb una nova modalitat i
demostració d’astúcia i èpica, similar a la que va iniciar el capità del creuer
Costa Concordia, sent el primer a marxar del vaixell , en comptes de practicar
el fins aleshores tradicional, “primer els nens i les dones”. També Puigdemont,
fou el primer a fugir, amb uns poquets companys de viatge, deixant enrere la
major part del seu antic Consell Executiu, no fos cas que el volguessin fer
pagar pels greus fets, protagonitzats pel seu govern, en la recta final del
procés.
Ara, els tenim a Bèlgica, impartint lliçons d’ètica i èpica,
a l’espera de veure si poden tornar, en olor de multitud, o com a mínim, sense
anar directament a la presó. Però, avui no vull parlar d’aquesta lamentable
trajectòria, sinó dels efectes col·laterals que el mal anomenat procés
independentista ,ha tingut sobre els ajuntaments, especialment, pels més
petits.
Tenir en permanent deriva independentista, a tot el govern
de la Generalitat, ha significat oblidar l’acció de govern, durant cinc anys.
Si a tot plegat, s’hi afegeix el seguidisme d’entitats com l’ANC, Omnium, i
l’ACM, a més dels partits independentistes, es comprova l’enorme repercussió
negativa, en l’administració local: els ajuntaments. La majoria d’ells, han
estat trasbalsats, paralitzats o convulsionats per crisis entre els partits de
govern, conflictes entre govern i oposició, convocatòries constants de plens
per parlar de tot, menys del que preocupa als ciutadans de forma directa,
concentracions, mobilitzacions, manifestacions, etc, etc, que impedien l’acció
de govern, del dia a dia.
Es fàcil comprovar el grau de paràlisis de la majoria
d’ajuntaments, si s’estudia el capítol d’inversions, però el més greu, ha estat
l’absència d’activitat del govern de la Generalitat. Amb el cap en un altre
lloc, i en altres batalles, és impossible fer front als avorrits problemes de
cada dia. Alguns dels lectors, poden pensar, que els ajuntaments podien
continuar fent la seva feina, oblidant-se de la Generalitat. Ai las, això no és
possible, per la senzilla raó que la majoria de competències, en temes clau,
depenen de decisions de la Generalitat, de manera que si aquesta no resol, els
temes queden paralitzats.
I així és com estan milers i milers d’expedients de tota
mena, que dormen en departaments de les Conselleries, a l’espera que algú es
responsabilitzi de les resolucions que toca prendre. I els danys col·laterals
d’aquesta paràlisis, son immensos. En primer lloc , per la falta de capacitat
financera de la Generalitat que ha tallat tots els ajuts que concedia als
ajuntaments, de manera que ja depenem de nosaltres mateixos, o de la Diputació
de Barcelona, en el cas de la província de Barcelona, però drama immens, en les
províncies de Girona, Lleida i Tarragona, on les seves diputacions son de
miniatura.
Els danys a iniciatives empresarials, son gravíssims, per
quan la majoria d’inversions i actuacions necessiten de resolucions de
Departaments de la Generalitat i sense càrrecs per la feina, expedients que
haurien de ser resolts en dos o tres mesos, poden passar un, dos o tres anys,
en un calaix. Determinades llicències d’activitats, expedients urbanístics,
informes preceptius, resolucions obligatòries...van esperant, i esperant que el
govern existeixi. I no parlo d’ara mateix, sinó de tots aquests cinc darrers
anys. Perseguir un somni, o inventar-se un objectiu que sabien inassolible, ha
produït una immensa frustració col·lectiva, però no oblidem els danys col·laterals,
en multitud d’iniciatives empresarials, personals, o municipals, paralitzades
en qualsevol despatx de la Generalitat. Els Alcaldes n’hem estat observadors
privilegiats, i alhora perjudicats directes, en l’acció de govern dels nostres
pobles, i ciutats. Que ningú ho oblidi.