Joan Roma

EPISODIS NACIONALS.

Manllevo el títol de Benito Pérez Galdós, per a exposar tres episodis nacionals, ocorreguts a Catalunya, en els darrers cent anys. Tots tres, relacionats amb decisions “nacionalistes”, molt mal plantejats, pèssimament executats, i mal acabats. 

Evidentment que el país en té molts més, però , els tres son prou destacats i  representatius del que la “rauxa” pot fer, quan el seny, li ha cedit el pas.

Em refereixo, en primer lloc, als “Fets de Prats de Molló”, l’any 1926, quan en plena dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià, pretén envair Espanya des de Prats de Molló, amb la intenció d’ocupar Olot, proclamar la República catalana, i esperar que aquesta acció suposés l’aixecament nacional i estatal contra la dictadura...Qui llegeixi en detall, els preparatius, la posta en escena, i l’estratègia, amb un ex coronel de l’exèrcit espanyol al capdavant( Macià, ho havia estat), es fa creus de com es volia portar a terme. Evidentment, tot va acabar, abans de començar, amb la detenció dels participants, entre els quals,  algun espia i delators italians i francesos.

El posterior judici, va donar peu a una lleu condemna, gràcies a no haver causat víctimes ni danys , de cap mena. Fou més una acció quixotesca , sense cap possibilitat real d’èxit.

En segon lloc, els “Fets d’octubre del 34”, quan el president Lluís Companys , proclamà l’Estat català dintre de la República Federal Espanyola, trencant els acords amb el govern central i situant-se fora de la legalitat. Aquella proclamació va durar deu hores, amb el resultat, de quaranta-sis víctimes mortals, trenta-vuit civils, i vuit militars. Empresonat el president i el seu govern , en el vaixell Uruguay, va ser condemnat per rebel·lió militar ,a 30 anys. El 21 de febrer del 36, varen ser amnistiats i poc després s’inicià la guerra civil, amb el final que tots coneixem, a nivell individual i col·lectiu.

En tercer lloc, em vull referir als “Fets del procés” . No sé amb quin nom passarà a la història, però li podria escaure aquest nom, puix que de “fets”, hem parlat en els dos casos anteriors. En aquest cas, es tracta d’un episodi de llarga durada, no conclòs i per tant, no té escrit el seu final. Tanmateix, si repassem els preparatius, la posta en escena i moltes de les accions dutes a terme, veurem que contenen situacions impròpies d’un govern solvent.

En primer lloc ,perquè un govern no pot vulnerar les seves pròpies lleis. Ja no parlo de les lleis “espanyoles “ que també, perquè no deixem de ser part d’aquest estat, però és que varen vulnerar el Reglament del Parlament, els dies 6 i 7 de setembre de 2017.  I la vulneració es va ampliar cap a la Constitució i el propi Estatut d’Autonomia de Catalunya... i tot això, fent abstracció de formar part de la UE, i de la posició estratègica d’Espanya, a nivell mundial.

Dit això, els danys causats, han estat immensament superiors als dels altres dos episodis nacionals. En aquest cas, no hi ha hagut víctimes, però sí danys personals a la convivència, que tardaran anys a ser reparats. Sumats a aquests, els danys econòmics, son enormes i de molt llarga durada. Ningú els podrà mai quantificar, en la seva exacta magnitud, perquè tenen derivacions i conseqüències molt àmplies i diverses.

Hi ha però, un altre dany, més profund i perdurable com és el del prestigi del país. Catalunya havia assolit unes cotes elevades de presència, en els fòrums internacionals, com mai havia aconseguit. Veure com s’ha perdut el nord i es navega enmig de la incertesa i la ineficàcia, causa danys incommensurables. El prestigi és difícil d’aconseguir, però  molt fàcil de perdre. Hem retrocedit molts llocs, en el podi de les regions europees, i costarà tornar a pujar.

Alguns pensen que poden anar més lluny o repetir els errors comesos. Que ningú s’ho pensi, perquè a la vista  tenim la història més recent, i si anéssim més enrere, més exemples podríem posar. Es molt millor anar pel camí del seny que cedir el pas a la rauxa.