Joan Roma

NI REBEL.LIÓ, NI INDEPENDÈNCIA.

Una de les tàctiques per desviar l’atenció, en qualsevol  conflicte, és parlar d’allò que no toca o parlar molt d’un tema, per amagar els altres. De les dues tàctiques, hem vist i molt ,en el llarg judici del procés, com abans ho havíem comprovat en l’acció al carrer i a les institucions.

Arribats al punt de “vist per a sentència”, a mi em queden molt clares dues coses : NO HI HAGUÉ ,NI REBEL.LIÓ NI INDEPENDÈNCIA. Dues constatacions de gran rellevància perquè son el fonament d’un bàndol i un altre, en el conflicte català – espanyol.

D’aquestes dues constatacions se’n deriven altres, per a mi, igualment concloents. Per part espanyola, una immensa mediocritat política, un desconeixement profund del procés, una desídia a l’hora de prendre decisions, i una improvisació impròpia d’un govern , mínimament preparat.

Per part catalana, una similar mediocritat a la del govern espanyol, una prepotència pròpia dels qui ignoren la realitat espanyola , europea i mundial, i una frivolitat i infantilisme increïbles a l’hora de plantejar, proposar i dur a terme accions, tant inimaginables com les de crear un nou estat, sense cap mena de base legal.

De tot plegat, se’n desprenen multitud d’accions que varen servir per alimentar “uns i altres” en les batalles justificatives del procés. Cadascun actuava segons el principi “d’acció – reacció” en un marc totalment previsible, a nivell de resultats. Era impossible, per impensable, l’assoliment de la  independència. Si algú del govern català i entitats sobiranistes, ho creia, hauria d’anar a l’escola i aprendre un mínim de política, economia, relacions internacionals i equilibris geoestratègics. Però, sobretot, el primer que li caldria fer, és mirar la realitat catalana. No la inventada , imaginada o somiada.

Es molt fàcil parlar en nom del “poble català”, però la realitat és que el poble català és plural i divers, i desprès de més de 30 conteses electorals, en els 41 anys de democràcia, és molt fàcil comptar què pensa el poble català. I fer- se un embolic amb els números i tant aviat parlar de que un 80% del poble està a favor d’un referèndum d’auto determinació, com quedar-se sempre per sota del 50 % dels vots, que suposa menys d’un 40% del cens electoral,...o creure que en un Parlament que obliga a tenir 90 diputats per canviar algun tema, important, es pot fer igualment amb 72....demostra haver perdut el nord.

En fi, tornant al principi, he trobat a faltar assumpció de responsabilitats per tanta disbauxa i tanta frivolitat, en temes tant rellevants i greus, com també disculpes per haver enganyat al poble català, o almenys als seus seguidors. Res del que havien promès, res del que suposadament estava preparat, cap dels objectius , s’han acomplert. Els protagonistes fugen d’estudi, emparats per l’immens error, per la immensa estupidesa del govern central, d’haver fet actuar les forces de seguretat el 1 –O.  Però un error, no en pot tapar d’altres, i més quan s’ha actuat amb coneixement de causa.

La realitat és que no hi havia cap possibilitat d’èxit en la fugida endavant dels protagonistes del procés. Pretendre desviar totes  les culpes cap el comportament del govern central, és impropi de governants que a més, no tenen cap mania a l’hora de creure que els juraments fets, es poden vulnerar, a l’igual que els principis sagrats de la democràcia, com son el compliment de la legalitat, perquè creuen que la legalitat la poden dictar ells. Sincerament crec que no es varen donar les circumstàncies per dur a terme una rebel·lió, com tampoc es va fer cap proclamació de la independència. Per arribar a un clamorós fracàs, s’han produït danys immensos, i no desitjo cap pena de presó, però les actuacions i declaracions fetes, han de suposar penes d’inhabilitació com perquè els seus protagonistes no puguin tornar posar en perill la convivència a Catalunya.