Monday, June 24, 2019
PAISATGE POSTELECTORAL - art. Regió 7 - 22/6/19
PAISATGE POST
ELECTORAL.
El cicle electoral, ha servit per a promoure canvis, en profunditat, en tot
el territori espanyol, i molt especialment, en el català. Si algú pensava en
uns senzills retocs de posicions, pot contemplar un paisatge, radicalment
diferent, a nivell estatal, autonòmic, municipal, i per descomptat, també en el
europeu.
Els qui varen impedir la continuïtat del govern Sánchez, refusant
l’aprovació d’un dels millors pressupostos dels darrers anys, poc podien pensar
en haver obert un cicle, que ha castigat els seus posicionaments, i ha millorat
notablement el del partit socialista, en tots i cadascun dels estaments on està
representat.
Per raons d’espai, em centraré en els profunds canvis operats a Catalunya,
perquè suposen una variació notable de composició en els principals ajuntaments
, i de rebot, en altres organismes i institucions que tenen una importància
cabdal, en el conjunt del país.
D’entrada, s’ha de parlar del “cap i casal”, perquè com s’ha pogut
comprovar, la batalla per Barcelona era molt més que un simple objectiu
municipal. L’objectiu era nacional, i els partits independentistes l’han perdut
de manera estrepitosa, oferint un espectacle curiós i alhora revelador de la
profunda rivalitat entre ells mateixos.
Barcelona, és molt més que la gran ciutat, la gran capital. Es el nostre
referent, a nivell europeu i mundial. Arran els JJOO del 92, es va convertir en
una de les ciutats emblemàtiques, innovadores i irradiadores de cultura, noves
tecnologies, turisme, oci i lleure. Era lògic i així ho havien manifestat els
partits independentistes, intentar fer-se-la seva. Gran error, i gran fracàs,
perquè varen convertir la batalla per Barcelona, en una batalla, no per la
millora de la vida quotidiana dels barcelonins, sinó per utilitzar-la com a
bastió i símbol, d’un moviment fracassat.
El mateix es va voler fer a la resta de pobles i ciutats del país. En
alguns han tingut èxit, però en la majoria el fracàs ha estat evident, de
manera que el paisatge post electoral, ha canviat molt, respecte l’existent, en
l’anterior mandat. Les grans ciutats, i moltes altres de mitjanes, s’han
mantingut en les mateixes mans, o han passat a mans de partits que no volen ser
manats ni supeditats a un procés que busca justificar els errors comesos, en
comptes de fer auto crítica, i retornar a la senda de la legalitat. Allà, ells,
però el poble i els pactes han parlat, i han decidit.
I entre les grans decisions i respostes, figura una altra peça cabdal de la
política municipal. La Diputació de Barcelona. La gran institució, indispensable
per la vida dels 311 ajuntaments de la
província de Barcelona, sense la qual ben poca cosa podrien fer, sobretot els
petits i mitjans. Aquesta institució amb 955,24 milions de pressupost, té un
impacte enorme sobre la vida municipal, i suposa duplicar el poder de les
altres tres diputacions, sumades.
Així, doncs, si mirem el paisatge post electoral, i ens fixem en les
cinquanta principals ciutats del país, en les diputacions i en els consells
comarcals, comprovarem una modificació substancial en la composició dels seus
alcaldes i presidents, com per imaginar nous camins en la feina municipal,
destinats, al que els hi son propis: millorar les condicions de vida dels seus
ciutadans, sense trencar la legalitat, ni ser corretges de transmissió de
batalles i reptes que no tinguin l’estat de dret com a norma fonamental.
Estem en un altre escenari, molt diferent, al de l’anterior mandat i qui
vulgui ignorar-ho, ben aviat es donarà compte del seu error, i més quan al
costat d’aquests grans canvis, continua, en “sistema vegetatiu”, el govern de
la Generalitat, paralitzat per les batalles internes, per un president insòlit
i incapaç de posar ordre, i una dependència de persones fugides que ningú sap
quin futur els espera. El poble català
ha parlat, i s’ha pogut tornar a comprovar que està compost per una gran
diversitat i pluralitat. Els qui en dubtaven, aviat ho comprovaran, amb fets
concrets.