Joan Roma

ELS NERVIS D’ERC. Les coses van molt diferents, per ERC, a com les havien imaginat a principi d’aquesta legislatura. Havien plantejat les eleccions al Parlament com el gran embat per quedar en primer lloc i per tant, passar al davant de Junts, però en cap cas imaginaven ser guanyats pel PSC per més de 50.000 vots. El pacte amb Junts, no va ser gens fàcil, perquè havien de negociar amb un partit perdedor, poc organitzat i molt convulsionat. I negociar amb les CUP, per conformar una “majoria estable” que ningú podia assegurar durés unes setmanes o uns mesos. El temps, ha donat la raó a tots els que teníem clar que les CUP poden estar a l’oposició però no son partit de govern. Una altra qüestió que ha fallat a ERC ha estat l’ostentació de la presidència de la Generalitat. Creien, una mica innocentment, que tenir la presidència suposaria un revulsiu intern i extern, per atreure capital humà, cap al partit, i de rebot cap a les institucions. Estaven segurs de reforçar-se per preparar el proper embat: les eleccions municipals de maig de 2023, de les quals en surten no solament els nous Consistoris, sinó també els Consells Comarcals i les quatre Diputacions. Doncs, bé, no hi ha hagut cap creixement de partit, ni treuen profit de la presidència ni dels membres del Consell Executiu. Perquè passa ? Les causes son diverses, però les principals son que la persona del president no mou entusiasmes, ni dintre ni fora del partit. Pere Aragonés, era un tècnic a l’ombra, un element de segon nivell, que s’ha trobat exercint de líder sense tenir ni la preparació ni el lideratge que son propis de qui va al davant. La manca de plantilla de partit, fa que arrepleguin cercadors de càrrecs d’altres partits, i no tots son adequats. Més aviat han marxat per haver esgotat la seva capacitat, i en comptes de passar a la reserva volen tenir una nova vida, a qualsevol lloc possible. Es clar, això ni agrada als militants ni a la gent, en general, de manera que els membres de la part d’ERC, en el Consell Executiu, no han donat el resultat volgut. Només cal passar llista i no n’hi ha cap que sobresurti per una gestió innovadora i ambiciosa. Es més, algun com el d’Ensenyament s’ha ficat en una batalla de la qual només en pot sortir perdedor. Però, tampoc podem elogiar el paper de Laura Vilagrà, a Presidència, ni Argimon a Sanitat, o Teresa Jordà, a Agricultura i Acció Climàtica, o en Joan Ignasi Elena ,a Interior. Si en el primer nivell no hi ha lideratges ni excel·lència, encara menys en trobarem en el segon o tercer nivell de l’administració de la Generalitat. Així, doncs, l’empenta que s’esperava tenir del cap de Govern i les principals conselleries, s’ha diluït en una clara decepció , per no dir fracàs. I és clar, preparar eleccions municipals amb un panorama com aquest, ni s’esperava ni és el ideal per trobar nova gent, i conformar noves candidatures. No estranyi a ningú la repetició de candidats, amb molt males perspectives, com Miquel Pueyo a Lleida, o posar Alba Vergés de candidata a Igualada, o l’immens error de repetir Ernest Maragall a Barcelona, a l’edat de 80 anys, o intentar que Gabriel Rufian vagi de candidat a Santa Coloma de Gramenet. Tot son decisions i exemples d’un partit que no troba relleu ni atreu noves generacions perquè té unes maneres molt rares de funcionar. Deixa els seus a la seva sort, l’endemà de les eleccions, i no hi ha un fil conductor ni en el govern ni en el partit, de manera que s’hi queden els autèntics militants de pedra picada o els interessats en ocupar càrrecs i viure de l’erari públic. Amb aquesta situació son lògics els nervis d’ERC que es tradueixen en posicionaments i votacions, caòtiques en el Congrés i Senat, i per descomptat en el Parlament de Catalunya.