Joan Roma

PASSAR LA FRONTERA...MENTAL – CULTURAL. Des que vaig tornar de Suïssa, ja fa 43 anys, m’agrada de tant en tant tornar-hi i si no tinc temps, almenys me’n vaig a França que la tinc a tocar. Ho faig perquè m’encanta fer servir el francès, i canviar d’aires, horaris, costums, gastronomia i alhora comprovar com de diferents som en uns quants temes rellevants. Almenys, per a mi. Fa ben pocs dies, vaig fer un parell d’excursions al sud proper. Es a dir, a Ax-les-Thermes, Tarascon i Foix. Son llocs que ja conec de fa anys, on tinc algun restaurant conegut i puc fer algunes excursions, adaptades als meus gustos i disponibilitats. El motiu d’aquestes reflexions és comprovar la distància que ens separa els dos països, malgrat haguem suprimit fronteres. No tenim les fronteres físiques, però sí les mentals – culturals. Fa goig anar per camins i carreteres, netes. No trobar parets, ponts, rocs, ni muralles ni monuments plens de guixades i grafits. Veure passar trens, nets. Es a dir, sense les guixades ni les pintades tradicionals que porten els d’aquí. Fa goig caminar per petits pobles, embellits per centenars de flors, a peu de terra o en qualsevol altra modalitat, sigui dintre o fora de casa. I veure el territori ordenat, sense construccions de totxana i cobertes d’uralita o altres materials que xoquen amb el caràcter paisatgístic. I la puntualitat francesa, no tant rigorosa com la suïssa, però s’hi acosta molt. Dinar d’hora, complint ja amb la nova norma de posar una gerra d’aigua a taula, i tenir els menjadors en ordre al punt de les 12 fins a les 2 de la tarda. Les regles son clares per a tothom. I és clar, total respecte per a tots els edificis públics. Cap símbol que no toqui, les banderes al seu lloc i les ordenances , clares i visibles en tots els llocs pertinents. Amplis jardins i zones verdes per tot arreu, ben cuidades i adaptades a totes les necessitats. Pot semblar tot idíl•lic i segur tenen els seus problemes, però l’ambient, l’entorn és amable i acollidor. Donen ganes d’anar-hi i tornar-hi perquè al llarg dels anys no trobes canvis a pitjor. Al contrari, vas veient algunes millores que demostren el interès en aprofitar innovacions per aplicar-les a tot arreu. Per a mi, un dels temes que més m’indigna és el vandalisme, en les múltiples formes que pot adoptar. Haver de llençar cada any autèntiques fortunes, en reparar o substituir mobiliari urbà, o haver de netejar constantment espais embrutats, és desesperant. I he de dir que no parlo tant d’un petit poble com el que visc, sinó de pobles més grans i ciutats, on veus tota mena d’accions contra espais i edificis públics o privats. Que a hora o hora i mitja de cotxe et posis en un món diferent suposa comprovar la necessitat de canvis notables en l’educació i civisme de la gent. S’ha d’aconseguir deixar enrere el maltractament als espais de tots, i fomentar el respecte i l’ordre en totes les relacions entre persones i espais. Si això és habitual frontera enllà, ha de ser possible, frontera cap aquí. Aquest és un dels grans reptes de futur.