Joan Roma

EL QUE ESTÀ EN JOC.

Si algú dubtava de la impossibilitat de superar Mariano Rajoy, a nivell de representant de la dreta – dreta, té ja la resposta ,en la persona de Pablo Casado, que el supera àmpliament; no en va, ha pujat a primera fila, de la mà d’Aznar, un altre representant de la dreta, sense manies, i sense límits.

I amb ells, arriba Vox, partit ja clarament d’extrema dreta, amb plantejaments anticonstitucionals, representant del més genuí populisme, sense manies i amb ganes de prosperar, a tots els nivells. Ha vingut per quedar-se uns quants anys. Quants ? tot dependrà de la capacitat de reacció de la societat, quan comprovi els extremismes dels seus plantejaments.

Entremig, queda C’s, que es mou amb incomoditat, però amb l’ambició posada en assolir cotes de govern, en ajuntaments, autonomies i perquè no, en el govern central. Farà o deixarà fer, en funció dels interessos de cada moment. Res més voluble que un partit, mogut per interessos molt concrets, que tant aviat es proclama capdavanter del liberalisme, com ferri defensor de l’ordre i l’immobilisme territorial i constitucional.

Aquest és el panorama, en el que entrem en el nou any, amb un total desconcert en el món independentista, que encara no té clar si li convé donar aire al govern de Pedro Sánchez, o fer-lo caure , seguint indicacions del sector més radical i més embogit.

El més gran desconcert regna, en els partits independentistes, amb posicionaments totalment diferents, i variats, en funció dels dies, o els moviments d’uns i altres. Encara no son prou conscients del que està en joc. Ho començaran a veure, en els primers dies i setmanes del proper govern andalús, però, si no s’afanyen, el desastre està servit.

Ara i aquí, el govern de Pedro Sánchez, representa la gran oportunitat històrica de refer ponts i arreglar bona part dels estropicis fets, per uns i altres, en els darrers anys. Hi ha una clara voluntat de diàleg i superar el conflicte, si per la part catalana s’accepta canviar de rumb, i fer via cap el compliment de la legalitat, sense aspiracions de tornar enrere ni pensar en unilateralitats, o trencaments, impossibles ,per inviables.

La via cap a la independència, està en un carreró sense sortida, i creure que es pot avançar, repetint errors del passat, és topar contra un mur infranquejable. Si es vol insistir, i anar fins el final, fent caure el govern de Pedro Sánchez, s’ha d’estar preparat per assumir-ne les conseqüències amb un probable accés del trident de dretes, al govern central.

Aquesta eventualitat, ben real i possible, si es trenca el delicat equilibri actual, obra les portes a un futur imprevisible. Més ben dit, previsible, en determinats aspectes, però imprevisible respecte de la durada i les conseqüències a mitjà i llarg termini. Algú es pot imaginar la suspensió de l’Estatut d’Autonomia, la dissolució del Parlament i del Consell Executiu de la Generalitat ?

No és política ficció.  Es compromís real, dels tres partits, respecte la situació actual de Catalunya. Aplicació immediata del 155, amb doble ració de mesures, i per temps il·limitat. Algú vol realment això ? Com pitjor millor, per poder vèncer, a la llarga?. Somiar és gratuït, però alguns ja han somiat massa, i ens han portat on estem ara. El que està en joc, és massa seriós per fer malabarismes polítics i jugar amb incerteses constants. Escoltem de nou el PNB, escoltem de nou, la gent més assenyada, i sobretot mirem els avenços i recomposicions de relacions, fetes en només 7 mesos de govern Sánchez, i facilitem la via per trobar solució al conflicte. El que està en joc, és massa important, com per deixar perdre la oportunitat.