Tuesday, January 01, 2019
ADÉU A UN SENYOR DE TERRASSA - art. Diari de Terrassa
ADÉU, A UN SENYOR
DE TERRASSA.
M’acabo d’assabentar, per aquest Diari de Terrassa, de la mort de l’Il·lustre
Sr. Raimón Escudé i Pladellorenç . Regidor per CiU, durant els primers anys de
democràcia municipal, a l’Ajuntament de Terrassa, i Diputat al Parlament de
Catalunya, durant 5 legislatures, a més de molts altres càrrecs i presències,
en entitats i fòrums .
El motiu d’aquest sentit adéu, és haver compartit amb ell, 4 legislatures,
i haver-lo tingut com a digne adversari, ell a les files de CiU, i per la meva
part, en les del PSC. Vàrem coincidir en diverses Comissions del Parlament, i
com no, en el conjunt de l’hemicicle del Parlament, on ell va tenir una
destacada presència, sobretot, en els dos darrers mandats.
Des d’aleshores el Parlament, ha
canviat molt, massa jo diria, en tot el referent al fons i les formes. En les
formes, perquè era habitual un panorama d’exquisidesa en el tractament, en el
vestuari personal, en la disciplina, i l’autoritat de tots i cadascun dels
elements que conformen una cambra legislativa.
En el fons, perquè el Parlament, era autènticament el centre de la política
catalana, amb un ritme de treball intens i extens, que res té a veure amb la
realitat present. M’havia proposat, arribat a la jubilació, baixar una o dues
vegades al mes, per a seguir les principals sessions en el Parlament,
aprofitant el petit privilegi d’ex – diputat per entrar i sortir, sense
especials complicacions. He de dir que vaig resistir dues sessions, i ja no hi
he tornat, de tant decebut i indignat, per uns fons i unes formes que res tenen
a veure amb el que havia estat, marca de la casa, durant 30 anys.
I mostra del que vull dir, és, era en Raimon Escudé. Un home seriós, molt
preparat, amb un bagatge jurídic – legislatiu de primer ordre, de manera que
quan ell o Higini Clotas ( PSC) dictaminaven sobre un dubte jurídic, no calia
demanar-ho a ningú més perquè complien perfectament la doble condició de
polítics, i lletrats.
No t’hi podies barallar, perquè els seus raonaments, per molt
contradictoris o allunyats que fossin, tenien una estructura impecable, i una
presentació exquisida. A més, tenia una flegma, autènticament britànica,
incapaç de sortir de mare, per molt que ho intentessis. Un lleu somriure, una
curta frase, servia per tancar el tema, i deixar clar que no es mouria del seu
posicionament, per molta insistència que hi posessis.
I tots recordem les memorables sessions, en el debat dels pressupostos de
la Generalitat, fent de portaveu del Grup Parlamentari, en un tema que no li
era propi, com eren els números. Li va tocar defensar-los dos o tres anys, com
a mínim, en sessions de més de 10 hores seguides, en les quals podia rebatre
centenars d’esmenes, amb una pau i tranquil·litat que resultava exasperant (
per la oposició, és clar ).
A diferència d’ara, una vegada discutits els temes i votats, en ambients
una mica carregats de tensió i exasperació, sortíem de la Sala, ens donàvem la
mà, i començàvem a preparar el nou embat, en defensa de les nostres respectives
opcions polítiques.
Sincerament, crec, que no se li va fer justícia, en els anys posteriors a
la seva feixuga feina parlamentària, exercint càrrecs, de molt alt nivell i
responsabilitat. Dit això, d’altra manera anirien les coses en el país, si
persones com ell estesin en responsabilitats de govern o en el Parlament. Avui
el recordo amb el mateix respecte i alta valoració, tot i ser adversari polític,
com li vàrem tenir, els anys que vàrem compartir tasca parlamentària. Que
descansi en pau.