Joan Roma

LA FÓRMULA “PLA DE BARRIS” Veure l’explosió de violència i ràbia, en multitud de ciutats franceses, no s’entendria si no existissin barris, autènticament marginals. Les famoses “banlieues “, mancades de tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis. N’he vist algunes, i francament no es comprèn aquesta existència sinó fos per uns anys de creixement embogit, on el capitalisme més dur, va fer de les seves, emparat pel poder central. Els metres quadrats eren sagrats i no hi havia lloc per a res que no fossin edificis immensos, uns al costat dels altres, sense espais per a res més. Amb les distàncies degudes i amb uns graus d’edificabilitat molt inferiors, teníem a Catalunya un bon nombre de barris vells, degradats i mancats de tota mena d’equipaments i serveis, considerats “bàsics” com per fer-hi vida individual i col·lectiva. Els governs Maragall i Montilla, tots dos alcaldes i amb nombrosos consellers/es, també provinents d’importants alcaldies, van estudiar el tema i van decidir tirar endavant un “pla de barris” consistent en dotar una important partida del pressupost per a destinar a tots aquells ajuntaments que presentessin projectes per a revitalitzar els barris més degradats. D’aquells plans, anuals i plurianuals, en van sorgir projectes autènticament modèl.lics. Desenes de milions d’euros van regar la superfície catalana, per a convertir guetos en barris , posats al dia. I no eren retocs, eren actuacions des dels fonaments fins a les teulades. Des de renovar infraestructures, a construir equipaments i serveis. Posar ascensors en centenars d’edificis, vells i decrèpits. Renovar façanes, o tirar a terra construccions per donar pas a jardins i places, o pistes de bàsquet o de petanca. Plantar arbres, posar bancs, instal·lar parcs infantils, organitzar recollida de selectiva, destinar equips de neteja i manteniment....tot plegat va permetre donar nova vida a multitud de barris, per evitar la marginalitat. I la feina no ha acabat. Hauria d’haver-hi noves convocatòries de plans, per acabar la feina iniciada, o per dur-la a terme en aquells on no van arribar. Tenir a la presidència un alcalde, facilita comprendre on estan els problemes i com trobar-hi solució. Segur que quan hi tinguem Salvador Illa, els ajuntaments hi sortiran guanyant. Però, tornant al principi, a França han de seguir aquest model si volen dignificar els seus barris i treure’ls de la marginalitat. No hi ha dignitat en viure amuntegats, sense infraestructures, equipaments i serveis, mínims i bàsics. Sense disposar d’eines perquè el jovent, per una banda i la gent gran per l’altra puguin viure i conviure amb tot allò que precisa la vida quotidiana. Han de tirar a terra milers d’edificis, per fer-hi entrar el sol, i convertir les concentracions de vells habitatges, en llocs posats al dia. Si d’aquesta explosió de ràbia i violència, en sortissin solucions, hauria valgut la pena, sinó en qualsevol altre moment es repetirà, amb major i pitjors resultats.