Joan Roma

EN ELS CONSELLS, TOTES LES FORMULES SON POSSIBLES. Des de fa setmanes assistim a un cúmul de noticies sobre les negociacions i acords, en els Consells Comarcals. En tenim 42, la qual cosa suposa un amplíssim ventall de models i realitats. No hi ha normes, només interessos, molt diversos i molt territorials. El que és norma en uns, son excentricitats, en altres. En resum, caos total. Els CC han arribat a un punt en que tots els seus components es veuen en cor de fer funcionar qualsevol dels seus àmbits, sabedors que ningú els demanarà comptes, a nivell personal i de partit. Es el gran inconvenient d’una administració de segon nivell, allunyada dels ciutadans, que poca gent coneix, i encara menys gent, controla. D’aquí que els partits es puguin permetre fer experiments, impensables en altres nivells, com el dels ajuntaments. Aquí es poden fer pactes entre contraris, adversaris, per simpatia o antipatia, sense que ningú es posi vermell. Es una via també per alliberar algun sou d’algun ajuntament i així poder ampliar dedicacions a casa del president o d’algun vicepresident, i la resta, sempre podran obtenir algunes compensacions, indemnitzacions o ocupacions, de les quals no hauran de donar gaires explicacions. El resultat de la gestió ? Es irrellevant. Si algú fa més feina, perfecte, si no la fa, no passa res, i si es queda en un entre mig, ningú li retraurà. Hi és com si fos un voluntariat, un segon càrrec que es porta com es pot, i no es pot demanar més, si es compagina amb un altre de l’ajuntament. A més, ha de quedar clar que la feina en el CC, sempre passa per darrere de la de l’ajuntament. Es així, doncs, com iniciem una nova etapa dels CC, sense ànims de fer cap revolució administrativa ni de gestió. Tot ha d’anar com millor es pugui, però tot el que no es pugui fer, no es farà, sota justificacions diverses. No tenim prou finançament, no tenim prou personal, no tenim competències...es fa el que es pot, amb el que es té. I ja està. No estranyi a ningú, els pactes fets, ni el repartiment de cartipàs. En molts casos, les simpaties personals, l’encaix d’uns i altres, o les compensacions per càrrecs, no obtinguts en ajuntaments determinats, han portat a constituir els CC, amb les persones de segon nivell que no han obtingut els principals càrrecs, a casa seva. Aquí, gaudiran d’una pau excepcional. Poca feina i pocs maldecaps, perquè els poden graduar, en funció de la dedicació o la complexitat. No tenen la pressió de la gent, no tenen unes competències, clares i contundents, com per haver de complir en uns terminis determinats, de manera que moltes gestions i execucions, es poden allargar mesos, i fins i tot anys, sense que caigui la casa. Per tot plegat, no és gaire rellevant qui ostenta la presidència, o si la trossegen en dues o terceres parts. Tampoc és rellevant el nombre de conselleries, ni qui les presideix, perquè ningú les coneix ni ningú les supervisa i controla. Només en uns pocs casos, existeix un autèntic grup o grups a l’oposició, que fan la feina que els pertoca. Son excepcions. El més habitual és fer i deixar fer, fins acabar mandat. Quin resum se’n farà ? No haver fet cap gran error, ni haver provocat cap gran conflicte. Regeix el principi, de fer el menor soroll possible. Tot el contrari del que hauria de ser una administració àgil, eficient i competent. !