Joan Roma

VIOLÈNCIA DE GÈNERE I TREBALL. Es molt dur, llevar-se, gairebé cada dia, amb una nova mort per violència de gènere. Anem, a una per setmana, en una sèrie començada , per uns el 1995, per altres el 2001 o 2003. En qualsevol dels casos, més d’un miler s’han comptat en aquest període de temps. Parlem de víctimes mortals, no comptem les desenes o dotzenes de milers que pateixen tota mena de vexacions i violències, encara que no acabin en mort. Es evident que s’han d’anar ampliant i planificant noves formules de prevenció i protecció, per tallar aquest degotall de víctimes, com per reduir-les al mínim, amb l’objectiu de que arribin a desaparèixer. No hi ha mesures màgiques ni immediates perquè els canvis culturals, el respecte per les diferències, l’acceptació de la finalització de relacions, o la simple voluntat de canviar de vida, son vistes com un atac al dret de propietat o de submissió, per part de la majoria de presents o futurs assassins. No hi ha una única mesura a emprendre, per prevenir i evitar, però si totes les dones podessin treballar, guanyar un sou, tenir uns ingressos propis, adquiririen una autonomia que ara no tenen. Ha de ser molt dur, molt humiliant, ser parella d’algú que et recordi que pots viure gràcies al seu sou i que marxar de casa, et pot suposar morir-te de gana. O fer-te xantatge amb els fills, fins el punt de posar-los com moneda de canvi, en el supòsit de decidir trencar la relació. Així, doncs, l’impuls a la feminització de tots els sectors i tots els treballs, és fonamental perquè totes les enquestes deixen clar que és molt més difícil trobar treball a una dona que no pas a un home, oimés si l’edat és alta o relativament alta. S’han d’implementar mesures per facilitar l’accés de les dones, a multitud de treballs que poden fer, independentment de l’edat que tinguin. I és que treballar, ja és un alliberament, si a més, es cobra un sou raonable, permet tenir una autonomia bàsica com per no haver de demanar almoina a la parella. I a més, es cotitza a la seguretat social, en una carrera contra rellotge per anar sumant anys com per arribar a l’objectiu de suficients anys cotitzats, per cobrar una pensió. Un molt elevat percentatge de dones, podrien donar el pas de marxar, si tinguessin un coixí salvador, en forma de lloc de treball estable. No poder-ho fer allarga l’agonia, i complica la separació, oimés si hi ha fills pel mig. La recerca i facilitació d’un lloc de treball hauria de ser la gran prioritat dels governs, per a afrontar els casos de separacions difícils o traumàtiques. I tots els ajuntaments de mitjanes dimensions haurien de disposar de diversos pisos d’acollida, pels seus empadronats, però també per alguns procedents de pobles molt petits on la continuïtat de vida es fa molt més difícil si la parella es queda en el poble. En molts dels casos, marxar, posar distància, i canviar de vida, son elements essencials per a recuperar l’autonomia perduda. Aquí només es pot tenir èxit si tots els nivells d’administració col•laboren i alhora potencien totes aquelles entitats, sense afany de lucre que s’han creat per a ajudar. La interrelació i treball conjunt poden fer possible reduir, primer i eliminar, després la pitjor xacra que pateix la nostra societat. I consti que s’està fent un gran treball per part de policies, serveis socials i entitats, però està vist que no és suficient. Cal anar molt més lluny.