Joan Roma

SOC DEL 155. En efecte, ho dic, més ben dit, ho escric: sóc del 155. Perquè ? Per a mi, un jurament és un compromís ferm i etern, amb els principis que regulen la vida democràtica de les institucions. Uns principis continguts en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i en la Constitució espanyola. Vaig jurar el càrrec d’alcalde, com abans ho havia fet amb el de regidor, o el de diputat al Parlament. En democràcia, no es pot trair aquest jurament. Hi ha molts que ho varen fer: des dels principals càrrecs del Govern de la Generalitat, passant per multitud de càrrecs subalterns, i centenars d’alcaldes i regidors. Allà ells, amb la seva consciència i honor. No fou el meu cas, i per això, vaig ser amenaçat, perseguit i vilipendiat per tots aquells que volien seguís el seu camí. Ni aleshores, ni ara. Quan encara hi ha qui reclama l’aplicació del suposat “mandat de l’1-O”, no s’adona de la composició real del nostre país, de la nostra nació. Molts creuen que haver aconseguit dos milions de vots, en una consulta il•legal, dona dret, dona peu a implementar els propòsits que alguns tenien de trencar amb Espanya, convertir-se en estat, i entrar en “terres ignotes”, sense saber ni cap on ni com sortir-ne. Tots aquests il•luminats no tenien en compte que activar el suposat mandat de l’1-O, comportava entrar en un “enfrontament civil”, amb la resta del país, de la nació. Si en un bàndol hi havia dos milions, a l’altra, els fidels als principis democràtics, érem quatre milions, i un milió més d’estrangers que tot i no tenir la nacionalitat espanyola, no s’haguessin posat mai del bàndol dels insurgents. Heus aquí, com a prop vam estar d’un enfrontament civil, entre qui promovia un trencament, sense cap preparació, suport ni convicció, i un immens volum de ciutadans, fidels a la democràcia, de cinc milions. Perquè, algú creu que els contraris a la independència haguéssim permès ser portats com xaiets al precipici ? Algú s’imagina passivitat total i absoluta, davant les bogeries d’uns quants il•luminats ? Algú pot comparar la covardia dels promotors del procés, tots ells fugitius, dispersats a la primera de canvi, sense ni una sola dimissió per l’aplicació del 155, entre els 114 alts càrrecs del Govern de la Generalitat? Algú s’imagina prendre decisions sobre un país de 7,8 milions de persones, amb el mandat de només 2 milions? Doncs, el gran perill que hi hagué en aquells tempestuosos dies del procés, era l’aixecament dels suposats espectadors, en contra de possibles fets consumats que podien haver destrossat les nostres vides i les de tots els catalans de dret o de fet. Es per això, que sóc del 155, perquè els pares de la pàtria, els redactors de la Constitució, van redactar un article que era inimaginable haver-lo de fer servir però que ha de figurar en totes les Cartes Magnes: què fer en el cas de que la vulguin destruir. L’aplicació ,va desmuntar escenaris de confrontació i va retornar l’estat de dret, al país. Sí considero, una aplicació massa tardana. El moment adequat, hagués estat el dia 8 de setembre a les 7 del matí. L’endemà de les inacceptables sessions en el Parlament. Ens haguéssim estalviat molts maldecaps i conflictes. Segur es tindrà en compte si generacions a venir, algú intenta similar embat. El 155, ens va salvar, d’un gran perill.