Joan Roma

SAP GREU, PERÒ NO HI HA ALTRA SOLUCIÓ. Pràcticament cada dia, a l’hora de marxar cap a la feina o de tornada a casa, em trobo amb algun o alguns exemplars de fauna salvatge. Els més habituals son els cabirols, després els senglars, sols o acompanyats, i tot seguit els cérvols. De manera menys habitual, alguna guilla, guineu, llebre o conill. Es el que té viure a pagès, en un entorn cobert de densos boscos, i poques cases habitades. Els antics prats i camps, s’han omplert d’arbres, i tot és un continu on creixen mates, arbustos i arbres, i on viu una molt diversa fauna que s’ha anat escampant i creixent, sense tenir depredadors naturals que la contingui. Quan l’equilibri es trenca, toca posar-hi remei amb mesures que a molts, segur no els agraden, però no hi ha altra solució: la caça selectiva. En els darrers dos anys ja s’ha ampliat el termini, i en alguns territoris es permeten fer batudes per rebaixar el nombre d’exemplars, de cada espècie. El que sorprèn és la capacitat de resistència i reproducció de moltes espècies, que abans es comptaven per centenars i ara per milers. També la lenta però constant pèrdua de por als humans, fins el punt d’acostar-se a cases habitades, per mirar de trobar-hi alguna cosa per portar a la boca. Aquesta falta de por, obliga a incrementar les mesures de protecció a camps i horts, amb tancats de dos o tres filats. Només així s’aconsegueix aturar-los, i un simple descuit o algun desperfecte pot donar peu a facilitar l’entrada d’uns quants exemplars i trobar destrossat i menjat, l’endemà al matí. A l’alçada que estem del problema, toca una àmplia reflexió sobre les actuacions futures, per protegir pagesos i propietaris contra aquestes plagues. Algunes mesures s’han pres, però no n’hi ha prou. A més, la proliferació de fauna salvatge, coincideix amb el descens de caçadors, molt envellits per falta de renovació. Son pocs els joves que entren a formar part d’alguna societat de caçadors, i això comporta envelliment i falta d’actuació en determinats territoris. Els desequilibris creixen i en algunes comarques les destrosses son més grans que en altres, fins el punt de que alguns pagesos es plantegen plegar. Com en tot, s’han de trobar incentius que facin més atractiva aquesta activitat, i fins i tot arribi a ser lucrativa, per via de la venda de carn a majoristes que la enviïn a l’estranger, alhora que es fomenti el seu consum, a casa nostra. En aquests moments, el consum és mínim, a diferència d’altres països, on des de fa molts anys, tenen el costum de tenir en el menú algun plat de carn de caça. Les noves estratègies i plans han de ser amplis i ràpids, perquè el problema és greu. Toca implicar totes les parts i trobar la solució més adient, que indefectiblement passa per reduir les poblacions i mantenir-les en un equilibri permanent. Es urgent.