Joan Roma

QUI CONEIX EL , PREMI CATALUNYA ? Sóc partidari de que cada poble o ciutat tingui algun premi o honor a concedir a persones que s’hagin distingit en algun àmbit concret. Ja sabem que moltes coses s’han de fer, perquè toca fer-les, sense pensar si comportaran reconeixements o honors. Però, de cara a la ciutadania va bé fer-ho patent. Pot servir com estímul per a d’altres. Dic això, setmanes després d’haver-se concedit el Premi Catalunya, a l’economista Joseph E. Stiglitz, en un acte públic, com ve sent habitual des del llunyà 1989, en que es va crear per part del president Pujol. De fet, Jordi Pujol, es va caracteritzar per crear i multiplicar tota mena de reconeixements i honors fins arribar a una mena de col·lapse, de tants que existeixen. Diplomes, medalles, creus, títols, ...formen part de les accions i actuacions de cada Conselleria, de manera que al cap de l’any son centenars els reconeixements repartits. Per algú obsessionat en sortir als mitjans de comunicació, era una de les vies a emprar. Cada mes o cada dos mesos, una conselleria o altra, concedia els premis. Tothom sortia amb un diploma, una estatueta, una foto i una encaixada de mans, i cap a casa. Uns celebraven cent anys al capdavant d’un negoci, uns altres eren considerats mestres en el seu sector, i els de més enllà havien recuperat una recepta de cuina. Però, mancava un gran premi. Un premi amb ressò internacional. L’any 1989, va trobar la solució: Premi Catalunya, dotat amb 80.000 euros i una escultura d’Antoni Tàpies, amb el nom de “La clau i la lletra”. Bé, amb aquest import i aquesta escultura podia competir amb els grans premis internacionals i aparèixer com home d’estat. Per als primers premis es van buscar noms coneguts, i al final es va optar per Karl R. Popper, filòsof i sociòleg. El 1990 fou per a Abdus Salam, físic. El 1991 per a Jacques- Yves Cousteau. I ja en els darrers anys, Svetlana Alexievich, escriptora i periodista ( 2022) i Judith Butler, filòsofa (2021). A aquestes alçades de l’article suposo que la majoria dels estimats lectors / es, han descobert la relació de premiats, no pel seu nom i ofici, tots ells molt coneguts i reconeguts, sinó pel fet d’haver obtingut aquest premi concret. Què passa en aquest cas ? Que realment es premia qui ja ha obtingut nombrosos reconeixements, als més alts nivells, i tenir-ne un més, no suposa cap noticia especial. D’aquí que l’objectiu de fer aparèixer Catalunya, en el món mundial, dels països sense estat que tanmateix son capaços d’ omplir primeres pàgines, no s’ha donat ni es donarà. Es lògica l’alegria de tots els premiats davant un sucós premi, acompanyat d’invitació a Barcelona i sortir en diversos mitjans de comunicació de la capital, però vaja , alguns pensem que aquest import, juntament amb molts altres, podrien tenir millor destí. Quan un Govern ha de dedicar molta atenció i diner a l’auto propaganda no és bon símptoma de governar bé. La feina és diària i no ha d’esperar premis ni honors. Certament alguns han d’existir però concedits amb molta mesura i contenció. El premi Catalunya, va a buscar grans noms, per a sumar-n’hi un més. No hi veig cap avantatge concret, i més aviat hi trobo un cert provincianisme.