Monday, February 29, 2016
VIGILAR I PROTEGIR VIVENDES - ATENCIÓ I VIGILÀNCIA PERMANENT - BORREDÀ
VIGILAR I PROTEGIR MILLOR LES VIVENDES.
En les darreres setmanes s’han produït dues
entrades a vivendes amb la pretensió de robar-hi diner i material valuós,
susceptible de ser venut. Es tracta de dues vivendes de segona residència, la
qual cosa fa pensar sinó hi ha algun
informador intern, que visqui o conegui bé , el poble.
Sigui quina sigui la circumstància, els Mossos
d’Esquadra estan alerta i vigilants , per intentar detenir els delinqüents. En
diverses ocasions hem avisat tothom de fer especial atenció a l’hora de
protegir bé, tots els exteriors de la vivenda, fent difícil el seu accés, i
procurant no tenir bens importants a l’interior.
De fet, son ben poques les persones que tenen
diner a casa, en un moment en que es fan servir més les targetes que no pas
diner en metàl·lic, tanmateix hi ha lladres que creuen que trobaran coses de
valor, i ho proven. La vigilància i protecció és cosa de tots, i a tots ens
pertoca avisar de possibles visitants sospitosos, o maniobres estranyes en determinats
llocs. El que pertoca és trucar al tel. 112, i donar-ne compte.
També convé no obrir la porta a gent
desconeguda, sense un motiu molt clar o una justificació ben contrastada. Es
millor quedar malament, en un moment donat, que no pas tenir una mala
experiència. I sempre, sempre, deixar ben tancades portes i finestres, i
reforçar els tancaments exteriors, encara que estiguin a considerable alçada
del terra. Mai se sap quins mitjans tenen els malfactors per poder entrar en
una casa.
I finalment, si algú és objecte d’algun
robatori, ho ha de posar en coneixement dels Mossos d’Esquadra, encara que no
s’hagin emportat res de gran valor, com ha passat en aquests casos. I tot té el
seu valor, tant econòmic, com sentimental, però sobretot el més greu és entrar
en una vivenda particular. Aquest sol fet ja és molt greu, perquè tothom té
dret a sentir-se segur i que ningú trenqui l’intimitat de la llar.
SI VEIEU MOVIMENTS SOSPITOSOS, PRESÈNCIA DE
PERSONES ESTRANYES O COMPORTAMENTS INADEQUATS. TRUQUEU EL 112 .
Borredà, 29 de febrer de 2016.
L’Alcalde – President, Joan Roma i Cunill
REBAIXES EN EL PARLAMENT - art. Nació Digital Solsona
REBAIXES EN EL PARLAMENT.
Pobre Parlament, qui t’ha vist i qui et veu
ara, amb tota mena de focs d’artifici sense tenir clar cap on anar ni en què
treballar ¡¡¡ Quan ens trobem antics diputats al Parlament,de totes les forces
polítiques, ens donem compte del progressiu deteriorament de la Cambra Catalana
en la qual ja no impera el seny ni l’ànim constructiu d’anys enrere, sinó una
mena d’afecció a la propaganda més que no pas a la realitat.
Ara mateix, resulta que després d’aprovar amb
grans aplaudiments, un acord de “desconnexió” d’Espanya, el passat 9 N, es
presenten recursos contra les resolucions del Tribunal Constitucional espanyol,
en matèries decidides pel Parlament o pel Consell Executiu de la Generalitat.
Quina lògica té això ???? Es a dir, si el Parlament ja està en marxa cap a la
independència, no hauria de fer cas a cap decisió ni resolució del Tribunal
Constitucional que pertany al país del qual alguns diuen que han marxat.
M’explico. Si el Parlament va aprovar una resolució, i creu que té raó, no li
hauria d’importar el que digui i resolgui el Tribunal Constitucional. N’hauria
de “passar olímpicament”, però no, no en passa sinó que hi presenta recurs ¡¡¡¡
El mateix passa amb el govern de la
Generalitat. Anomena un Conseller d’Afers Exteriors, i davant la presentació
d’un recurs davant el TC per part del govern central, en comptes de continuar “com
si sentís ploure”, el govern hi presenta recurs i al·lega que no és res
important ni rellevant el nom perquè al cap i a la fi, aquest Conseller fa el
mateix que feien els anteriors, sota un altre nom....carai, no sembla gaire
seriós això, no ????
I ahir, mateix, el Vice president i
responsable d’afers econòmics, Oriol Junqueras, a la vista de que algun dels
crèdits de la Generalitat no retornats comença a cobrar interessos de demora,
ha demanat permís al Ministre Montoro per renegociar un crèdit de 100 milions
d’euros per evitar danys majors ¡¡¡¡ Una altra paradoxa per part d’un govern
que diu que se’n va d’Espanya i actua amb total i plena autonomia =
independència ¡¡¡¡
Però, tornem al Parlament. On s’ha produït una
autèntica cursa cap a les rebaixes és en matèria LEGISLATIVA, el fonament
essencial de la pròpia existència del Parlament. Resulta que una vegada
acordada la constitució d’una Comissió Legislativa per encarar el Procés
Constituent, es revisa l’acord i en comptes d’una Comissió Legislativa es
proposa una Comissió d’Estudi, d’aquest procés. Pels qui hem estat en el
Parlament, les comissions d’estudi son una mena de via per passar el temps o
dissimular que es fa alguna cosa que acaba amb un informe sense cap virtualitat
executiva. Es a dir, recull conferències, xerrades, documents diversos i
dispersos que es guardaran en un calaix, a l’espera de millors temps i
oportunitats.
I el mateix passa amb altres compromisos
relacionats amb la creació d’estructures d’estat. El compte enrere per la
“desconnexió” ja ha restat dos mesos i res s’ha iniciat , a la vista dels
informes presentats pels Lletrats del Parlament, en que deixen clar que “tirar
pel dret” suposa anar cap al precipici de manera directa. Trencar amb la
legalitat espanyola, és una cosa, trencar amb la legalitat catalana, és una
altra, i trencar amb les dues a l’uníson encara és més complicat. I així estem.
El Parlament parat i a l’espera de veure cap on tirar, què fer, com
fer-ho,....Francament no veig cap sortida viable en el jardí en que s’han
ficat. I voler crear Ponències conjuntes amb només 2 grups parlamentaris dels 5
existents, son invents que no s’han fet mai i que trenquen amb el propi
Reglament del Parlament. Qui marqui el camí i porti el guió, l’ha de canviar de
manera urgent sinó vol deixar el Parlament en via morta com està en aquests
moments.
Sunday, February 28, 2016
ESCRIT LLEGIT EN EL COMIAT DE TONI PUIG-PEY A BORREDÀ
UNA BONA PERSONA, EN EL RECORD- ANTONI PUIG-PEY.
Que la vida és injusta és evident, i en tenim proves
tot sovint, en molt àmbits del nostre entorn, però quan es fa més indignant és
quan se’ns emporta persones a una edat impensable, com son 58 anys.
Aquesta és l’edat que tenia en Toni Puig-Pey, una
persona lligada a Borredà des de sempre i amb el qual tots havíem jugat de
petit, conversat de més gran, i col·laborat i participat en tot el que es feia
en el poble.
Era la típica persona afable i amable, predisposada a
ajudar en el que fes falta, molt intel·ligent, molt actiu i ciutadà
exemplar, en tots els aspectes de la vida personal i pública. Un pare exemplar
amb dues filles esplèndides i una dona meravellosa amb les quals ha conviscut
fins aquest final excessivament intempestiu.
En Toni, feia vida entre Girona, Les Llosses i
Borredà, tres municipis als quals estimava per igual perquè a cadascun hi
trobava el sentit de la seva vida. Municipi de treball actual, municipi de la
seva esposa, i municipi de la seva joventut i on tenia la casa heretada dels
pares. De fet per aquesta casa hi havíem passat mig poble, en els anys en que
vivien els seus pares, i es convertia en una mena de “centre cívic” particular,
per fer xerrades, cantades i alguns berenars comunitaris.
De fet tota la família Puig – Pey ha mantingut arrels
en el poble i formen part del nostre paisatge col·lectiu, pels anys que porten
i per les activitats en les que han participat o participen a dia d’avui. I el
Toni estava a tot arreu, com no podia ser d’altra manera. Era un activista nat,
i tant el teníem a la Coral de Borredà, com oferia la planta baixa de la casa
restaurada per posar-hi la sala de vídeo durant la Mostra de Formatge, o
deixant-la per altres activitats festives. De fet, és una de les entrades més
representatives de l’arquitectura catalana dels segles passats, i la mostrava
amb un gran orgull.
Començar un dia qualsevol amb ell al carrer suposava
no solament una encaixada de mans i una salutació com les d’abans, sinó iniciar
una conversa en la qual podia proposar qualsevol millora que se li havia
ocorregut donant una volta pel poble o posant-se a disposició per si en algun
moment podia ajudar en algun tema determinat.
Es lògic que ahir en el funeral hi hagués tothom qui
l’havia conegut o treballat al seu costat. No podia tenir enemics perquè era
impensable per impossible. L’entrega a la família, i a tots els àmbits de la
vida, no pot portar enemistats. Al contrari, serveix de model per tants i tants
altres que el prenen com exemple.
Quan varem saber de la malaltia tots confiàvem en la
seva superació i a fe que ell hi va posar totes la ganes, amb la confiança i fe
que mostrava en les seves creences. Unes creences molt arrelades i fermes que
li han permès dir adéu amb la serenitat de qui marxa amb la consciència
tranquil·la i els deures fets.
Efectivament, Toni, has dit adéu amb els deures fets i
ja m’agradaria tenir ciutadans com tu a tot arreu. D’altra manera aniria el
país. Et diem adéu però com diuen els savis orientals, ningú mor mentrestant
dura el seu record. I el teu record ens durarà mentrestant visquem, i haurem de
repetir-nos que no hem d’estar tristos per haver-te perdut, sinó alegrar-nos
per haver-te conegut i tingut entre nosaltres. En nom propi, però també com
Alcalde de Borredà, acompanyo en el dol a la vídua i a les filles, i amb elles
a la resta de família, i a tots els amics i companys que han compartit
vivències amb ell. Toni, has estat una bona persona. Segur que descanses en
pau.
Borredà, 21 de febrer de 2016.
L’Alcalde i amic, Joan Roma i Cunill
Saturday, February 27, 2016
NOVES TECNOLOGIES, A CASA NOSTRA - art. Regió 7
NOVES TECNOLOGIES, A CASA NOSTRA.
En uns moments en
que Barcelona apareix arreu del món com a seu del MWC, és oportú repassar com
tenim les noves tecnologies aquí, a casa nostra. Entenent “casa nostra” per tot
el territori de la Catalunya Central i comarques enllà. De fet, podem parlar de
les dues terceres parts del país.
I començaré no per
ciència ficció, com la fibra òptica, sinó per tecnologies molt més senzilles,
planeres i d’anar per casa, com pot ser la recepció de determinades emissores
de ràdio en segons quins llocs. Feu la prova i podreu comprovar quines grans
superfícies “d’ombra” tenim en aquest immens territori català. I tot seguit, feu la mateixa prova amb canals
de televisió, a no ser que tingueu parabòl.liques, reemissors particulars, i
altres artefactes per poder superar les dificultats de recepció.
Obtinguts els
primers resultats en el que podríem dir, tecnologies bàsiques, amb molts anys a
l’esquena, passem a un element essencial per la vida quotidiana com és la
cobertura de mòbil. En aquest apartat s’ha de tenir un plànol de cobertures a
nivell de país que obligaria a contractar amb dues, tres o quatre companyies
diferents per poder garantir l’operativat de servei en tot el país.
Quan tens cobertura
en un lloc, no la tens una mica més enllà i quan la recuperes, la tornes a
perdre una mica més amunt o més avall.
No hi ha cap seguretat, amb cap companyia, malgrat donin totes les
garanties de que sí que en tindrem. La realitat contrasta totalment amb el que
venen, i no els hi passa res, perquè no hi ha cap obligació de garantir la
cobertura global. Tampoc s’entenen els
vaivens de cobertura en un mateix dia i un mateix lloc, de manera que botigues,
bars, restaurants...comerç, en general, han de fer mans i mànigues per poder
utilitzar les maquinetes de cobrament, per tenir servei.
No és estrany veure
maquinetes en llocs ben curiosos del local, simplement per aprofitar alguna
escletxa per on entra la cobertura, i així poder operar. I en quan a Internet,
el servei, cobertura, capacitat, etc, és un galimaties que només alguns pocs
experts poden entendre i explicar que no solucionar. Cada dos per tres venen
empreses a l’ajuntament, de fet en plural, als ajuntaments per vendre
“solucions” que cap garantia tenen de cara un futur més o menys proper.
Solucions parcials, i mai globals. I pretendre negociar amb les grans empreses
es converteix en un objectiu impossible. D’entrada les grans operadores ja no
disposen ni tant sols d’un telèfon o un contacte de plena garantia. El més
habitual és haver de contactar mitjançant adreces electròniques et van
reenviant d’un lloc a l’altre sense solució de continuïtat, fins que tires la
tovallola i ho deixes estar.
Aquests dies hem
vist aparells de somni a Barcelona, hem constatat avenços increïbles en tot el
món de les noves tecnologies, però pels qui estem territori en dins, simplement
seríem feliços amb una cobertura raonable d’Internet, que no es tallés
constantment, que tinguis una capacitat raonable i sabéssim a qui recórrer quan
alguna cosa falla. No demanem molt, simplement saber previsions de les grans
companyies i exigències dels governs de torn: Generalitat i Estat, com per
obligar a qui es menja la carn que també hi posi alguns óssos a
l’escudella. I que no sigui missió
impossible trobar un tècnic o un directiu quan alguna cosa falla.
Fa anys es dona per
cobert tot el territori català, quan estem molt lluny d’estar-ne, i res indica
una propera solució als grans inconvenients diaris. Estem en una situació de
manifesta precarietat i en inferioritat de condicions respecte les grans
ciutats del litoral. Es hora de reequilibrar el territori amb unes tecnologies
equiparables un lloc a l’altre. Estem molt, molt lluny a dia d’avui, malgrat
Barcelona sigui la capital del MWC,
Thursday, February 25, 2016
DIPUTACIONS-TRANSFORMACIÓ SÍ, SUPRESSIÓ, NO -art. Nació Digital Solsona
DIPUTACIONS- TRANSFORMACIÓ, SÍ,
SUPRESSIÓ, NO.
Pels qui portem un grapat d’anys
al front d’un ajuntament, ens causa terror pensar en que la Diputació de
Barcelona pugui desaparèixer perquè a dia d’avui és la única institució que
dona suport real a la tasca dels ajuntaments, molt especialment, als més
petits.
De fet la Diputació de Barcelona
s’ha convertit en el màxim referent de transformació, innovació i eficàcia des
del llunyà 1979 en que va entrar, com tots els ajuntaments, en la etapa
democràtica. Es el model que han intentat copiar altres Diputacions, amb més o
menys fortuna.
La inquietud sobre el seu futur,
i el de totes les Diputacions d’Espanya, excepte les de règim foral ( País Basc
i Navarra) i els Cabildos de Canàries, prové de l’acord signat entre el PSOE i
Ciutadans, en el qual figura la seva supressió. Aquest ha estat un dels punts
exigits per C’s , en el marc de les negociacions per aprovar la investidura de
Pedro Sánchez com a President del Govern.
Confio en que posteriors
negociacions puguin modificar aquest punt, i on parla de supressió, passi a
dir, transformació. De fet en el document ja s’introdueix un possible recanvi
per un Consell d’Alcaldes que podés preservar les funcions principals de les
Diputacions i dedicar-les al suport de les competències, serveis i funcions
dels ajuntaments.
I és que , a dia d’avui, la
desaparició de la Diputació de Barcelona i en menor mesura de les altres tres
catalanes, comportaria una sotragada impossible de superar per part dels
ajuntaments. No exagero com podreu comprovar tot seguit, i més quan la
Generalitat ha deixat de complir el rol d’ajuda i reforç als ajuntaments, per
estar en plena bancarrota.
Veiem alguns dels serveis que
ofereix la Diputació de Barcelona, i que son insubstituïbles i impossibles de portar
directament pels ajuntaments. En primer lloc hi posaria l’Organisme de Gestió
Tributària que cobra, per delegació, tots els impostos i taxes municipals. A
continuació tenim serveis tècnics que supervisen, analitzen i assessoren en
matèria de subministrament d’aigua, en consum, en salut pública, en seguretat,
en camins....o que ens donen suport jurídic en multitud de temes i conflictes.
Cada any treu un Catàleg de
serveis en el qual podem presentar dotzenes de peticions per dur a terme
activitats múltiples destinades a la gent gran, al jovent, a serveis socials,
esports, cultura , oci,...., ajudes sense les quals els petits ajuntaments no
podríem enfrontar cap d’aquestes activitats, o com a màxim podríem fer molt
petites actuacions.
Tot seguit, tenim ja ajudes per a
grans inversions. Aquí podem negociar subvencions per executar grans projectes
fonamentals per garantir les infraestructures, equipaments i serveis
municipals. I podem complementar les
subvencions a fons perdut, amb crèdits en unes condicions immillorables:
interessos del 0%, a retornar en 10 anys. I moltes altres ajudes, en camps tant
diversos com la restauració de monuments, pla de vigilància contra incendis,
millores de camins per garantir l’accés a boscos en cas d’incendis i un
centenar més d’altres vies que han suposat la millor garantia de funcionament
dels ajuntaments.
Perquè, doncs, suprimir-les ?
Reitero que estic convençut que de la supressió es passarà a la transformació,
però si C’s s’hi ha posat tant fort és per un desconeixement del bon
funcionament d’algunes Diputacions, però pel mal exemple donat per moltes
altres. El mal que han fet moltes Diputacions, de fora de Catalunya, ha produït
efectes devastadors sobre la resta. Veure com algunes varen malbaratar recursos
pagant capricis de l’equip de govern, subvencionant activitats estrafolàries,
etc, ha fet planar el dubte sobre la seva utilitat. Crec que d’aquí ve la
proposta, i la Constitució vigent, les preserva i confiem en que en les
properes setmanes i mesos, es pugui arribar a la modificació de l’acord, en el
sentit de fer-les més operatives i supervisades, però sense haver-les de
suprimir.
Tuesday, February 23, 2016
EL SENY PERDUT - art. Blogesfera socialista
EL SENY PERDUT
De tant “fardar” de seny , el devem haver perdut ,perquè francament tenim
el país potes enlaire. Quan dic país es podria entendre tant Catalunya com
Espanya, però ara em limitaré a parlar del nostre petit país: el català.
Que s’hagi esperat a tenir el Mobile World Congress ( MWC) a Barcelona per
intentar tancar les negociacions pels convenis de Metro i Bus, és molt típic
del caràcter mediterrani , ple d’improvisacions , giragonses i pressions de
darrer moment, convençuts de que els que manen afluixaran ,per por de les
conseqüències.
De les conseqüències de les seves accions, no en parlen ni els preocupen.
Ells van a la seva, i el prestigi durament aconseguit, se’ls en fot.
Recordo una altra pèrdua de seny, en ocasió de la concessió dels Jocs
Olímpics (JJOO) quan diversos col·lectius proposaven el boicot als Jocs, i tot
un munt d’accions en contra de la Barcelona
Olímpica , presidida per l’Alcalde, Maragall. I molts d’ells
estaven a les files de Convergència, conscients de que un èxit dels Jocs
impulsaria Maragall políticament...quina visió de país, quin sentiment tant
patriòtic¡ Recordem-ho, com hem de recordar la protecció que es va haver de
donar, en determinats trams ,als portadors de la torxa olímpica.
Bé, per sort aquella pèrdua de seny va ser passatgera i poc afortunada en
els resultats obtinguts. La realitat fou que els JJOO varen impulsar Barcelona
cap amunt del tot, convertint-la en una de les 10 ciutats més prestigioses del
món. Aquella fita, aquella inversió ha aportat centenars de milers de milions a
la ciutat, al petit país, i a tot el conjunt de l’estat. I tant és el prestigi ,que
arreu del món, es pot parlar de Barcelona fins el punt de ser el lloc de
referència per Catalunya i fins i tot per Espanya. Poca gent sabrà col·locar Catalunya
en el mapa, però tothom sap posar-hi Barcelona. I tots ens en beneficiem
d’aquesta marca, intangible, però d’un poder immens.
Doncs bé, ens l’estem carregant amb una constància increïble, fins el punt
que aviat tornarem a sentir de que Africa comença en els Pirineus. Ara i aquí,
tenim a Barcelona les principals empreses mundials en Noves Tecnologies, i això
comporta que tots els mitjans de comunicació estiguin aquí i raportin arreu del
món el que aquí passa, tant a dintre del MWC, com a fora. I que un dia el Metro
estigui de vaga, i al dia següent el Bus, és la millor manera de tirar per
terra el prestigi guanyat.
Culpables tots els que tenen responsabilitat en el tema, tant el govern
municipal, com els sindicats, perquè calia tancar el conflicte un o dos mesos
abans. Com sempre, uns i altres han cregut que a darrere hora uns i altres
cedirien i la cosa quedaria tancada. Doncs, no. El dany està fet, i és immens.
Com immens és el dany que produeix l’anomenat procés, ple d’estirabots,
gesticulacions i sobre actuacions que en res ajuden a presentar una cara amable
de les justes reivindicacions que tenim els catalans.
Sóc dels optimistes respecte el pacte a nivell estatal, imaginant-me Pedro
Sánchez de President del Govern. Amb una bona dosis de seny allà , i una bona
dosis, aquí, podríem cosir un nou pacte que permetés trobar l’encaix correcte
de Catalunya dintre d’Espanya. Simplement hem de recuperar el seny perdut i
posar-lo de nou en pràctica. Si en altres llocs s’ha aconseguit, també ho podem
aconseguir aquí.
Monday, February 22, 2016
EL PACTE ÉS POSSIBLE - art. Nació Digital Solsona
EL PACTE ÉS POSSIBLE.
El mapa electoral
deixat pel 20 D no és gens fàcil de gestionar, però els avenços son
considerables entre PSOE i C’s, fins el punt que a dia d’avui es pot veure
factible un acord d’investidura . De moment, en això estan . Encara no, en un
possible acord de legislatura, molt més laboriós i complicat.
Mentrestant Podemos
va elaborant propostes que no semblen tenir la supervisió de gent experimentada
i coneixedora de la realitat de governar. La teoria és fàcil de vendre, però la
realitat obliga a posar els peus a terra i ser molt curós a l’hora de proposar
canvis en un Estat molt afeblit per tants anys de crisi econòmica, corrupció i
males formes en tota la seva acció de govern.
S’acosta el moment
de la veritat. La data d’investidura està fixada i Pedro Sánchez ha
d’arribar-hi amb els deures fets. Ningú podrà dir que no hi posi tot l’esforç
possible ni que hagi tancat portes a ningú. Qui ha volgut parlar i negociar amb
ell, ho ha pogut fer, fins i tot posant ell mateix el dia i hora, i no esperant
a ser convocat com és norma en casos com aquest. De fet, hem vist comportaments
ben poc exemplars durant aquestes setmanes de contactes i negociacions, i no
solament per part de Rajoy negant l’encaixada de mans, sinó també per part de
Podemos que creu pot actuar per lliure,
sense respectar els fons i les formes de tota democràcia moderna.
Però, Pedro
Sánchez, maniobra de manera intel·ligent. Lluny de ficar-se en les formes, ell
estudia el fons de les propostes i el seu equip avança cap a posar per escrit
aquells grans acords que poden justificar un pacte amb Ciutadans, primer, i si
pot ser amb Podemos, després. No serà per culpa de Sánchez que no es pugui
arribar al debat d’investidura sense propostes molt àmplies, ambicioses, però
tanmateix realitzables.
Ningú vol tornar a
les urnes perquè pot tenir costos contundents pels qui en siguin culpables. Per
les enquestes que s’han fet darrerament no sembla possible aspirar a grans
canvis de resultats, i ben pocs partits es poden permetre una altra enorme
despesa com és la d’una contesa electoral. Toca, doncs, trobar solució a la
dispersió de vot, i aconseguir passar la investidura per iniciar una
legislatura complicada però apassionant.
Hem vist tanta corrupció,
tantes males maneres, tanta xul.leria en el govern del PP que tothom vol un
canvi radical. I Pedro Sánchez el representa. No solament per un tarannà
senzill, tranquil, serè, educat, sinó per unes formes d’entendre la política i
el país radicalment diferents als del PP. El país necessita calma, serenitat,
explicacions clares i transparents i recuperar els vells valors que el PP ha
tirat per terra.
Suspendre lleis que
no han trobat consens, negociar solucions als conflictes, i sobretot dedicar-se
a impulsar l’economia per crear treball. Aquesta ha de ser la gran prioritat i
urgència per evitar la immensa pobresa que campa per tot arreu. En pocs dies
veurem qui accepta el repte del canvi i qui no el fa possible. Arriba l’hora de
la veritat i no s’hi valen excuses de mal pagador. Que tothom parli clar i
expliqui el que ha fet o el que ha impedit. El Pacte és possible i ben aviat ho
veurem.
BON TEMPS I BONA ORGANITZACIÓ A LA FESTA DE LA MATANÇA DEL PORC - 2016
UNA DE LES EDICIONS DE MÈS ÈXIT DE LA MATANÇA
DEL PORC- BORREDÀ 2016.
Aquest tercer diumenge de febrer, dia 21, com
ja és tradició des de fa 42 anys ha tingut lloc la celebració de la festa de la
Matança del Porc. Una festa iniciada per una colla d’amics que s’ha transformat
en una de les grans atraccions del poble.
L’empresa Catalana de Pinsos, dona un porc. El
d’aquest any ha pesat 116 quilos, i l’ajuntament hi ha afegit 60 quilos de botifarra negra i
cansalada, a més de 50 quilos de pa, i altres productes propis de la festa:
begudes,sal, alls, oli...per poder fer torrades en les tres fogueres que es fan
a la Plaça Major.
També hi ha hagut un elevat nombre de visites
a l’exposició d’eines i utensilis de la matança del porc que es feia en tots
els cases de pagès. Un dels grans esdeveniments de tots els pagesos que
aprofitaven per convidar els familiars, i veure’s com a mínim un dia a l’any al
voltant d’una bona taula.
En l’edició d’aquest any s’hi ha afegit una
degustació de melmelades artesanals procedents de la casa de Turisme rural El
Querol Vell, que les elaboren en una combinació extraordinària de productes i
sabors.
Per la festa en un càlcul molt aproximat hi ha
passat més de 800 persones que han esgotat tots els productes preparats. Prop
de 180 quilos de carn de porc, en les seves diferents variants, uns 50 quilos
de pa, les begudes per acompanyar així com productes per fer torrades.
La combinació d’una ja llarga tradició de la
festa, juntament amb un temps esplèndid, ja permès acollir una gentada com feia
molts anys no havíem vist. Felicito a tots els voluntaris que l’han feta
possible tant a la Plaça Major, com en el Centre Cívic on tenia lloc
l’exposició, i ja hem convidat els visitats a venir a la de l’any vinent.
Borredà, 21 de febrer de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
VISITEU LA COMARCA - art. Setmanari Berguedà de Regió 7
VISITEU LA COMARCA ¡
Aquesta crida, no va destinada a la gent de
fora del Berguedà ,sinó precisament a tots els berguedans, de naixement o de
residència; i ve al cas de la
constatació de com milers de persones no han estat mai en paratges, indrets o
monuments, quan d’altres persones no dubten de fer centenars o milers de
quilòmetres per visitar-les.
Es el que et passa pel cap quan ens reunim uns
quants alcaldes per plantejar una nova organització de les visites als
monuments restaurats pel Servei de Patrimoni Local ( SPAL) de la Diputació de
Barcelona: Sant Llorenç prop Bagà, Sant Quirze de Pedret, Sant Sadurní de
Rotgers, Sant Vicenç del Rus o Sant Vicenç d’Obiols. Aquest conjunt d’esglésies
romàniques han estat visitades per un mitjana de 6.000 persones a l’any. Bé,
podríem afegir-hi un miler més, procedents d’algunes escoles que no havien de
pagar tiquet.
Si ara féssim una enquesta, o que els mateixos
lectors d’aquest article, repassin si les han visitat totes, i veurem com una
gran majoria de residents a la comarca no les han visitat. Però no solament
aquestes, en les quals es pot trobar un bon guia , sinó en moltes altres que
estan disponibles amb audiòfon o fulletons, i que son igualment de gran
interès, aquí hi podríem posar: Monestir de Serrateix, església de Sant Jaume
de Frontanyà, Monestir de La Portella, Queralt, i mig centenar més d’ermites,
esglésies i santuaris, situats tots ells en paratges naturals d’una bellesa
immensa.
Però, és que no ens hem de limitar a monuments
religiosos per situar la comarca en la primera divisió, per raó de qualitat i
diversitat, sinó perquè tenim antigues mines per visitar, antigues fàbriques
tèxtils o de ciment, un carrilet per recordar vells temps i anar a llocs
emblemàtics, o pensar en com era el territori milions d’anys enrere...i en quan
a natura, la varietat i espectacularitat és difícilment comparable amb altres
territoris més homogenis, amb menys contrastos.
No és estrany, doncs, que pensem en el turisme
cultural, familiar, d’oci i aventura com un dels elements de més futur. Hem fet
un llarg recorregut en els darrers vints anys, ple de controvèrsies, dubtes i
intents fallits, però estem ja en el camí desitjat. Tots els sectors ens hem
posat d’acord en sumar esforços i seguir un mateix guió, de la mà de l’Agència
de Desenvolupament del Berguedà on estem representats els sectors públics i
privats.
Estem promocionant la comarca arreu del país i
del món, però la crida a conèixer la comarca pròpia és rellevant per quan hem
de ser nosaltres mateixos els que primer coneguem el que volem “vendre” a la
gent de fora. Res millor pels forasters que poder parlar amb qualsevol persona
de la comarca perquè sigui ella mateixa la que pugui opinar, explicar i
detallar el que veuran en el lloc programat. Queda molt per fer, i la propera
adjudicació del guiatge dels monuments restaurats per la Diputació, amb
l’afegit de la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou, serà una bona ocasió per
promocionar la visita generalitzada de tots els berguedans a tota la comarca.
Val la pena ¡
Saturday, February 20, 2016
INOPORTUNA CONTRADICCIÓ - art.Regió 7
INOPORTUNA CONTRADICCIÓ.
Heus aquí que comencem a constatar les
dificultats de governar, per part d’ un nou Tripartit format per Convergència
(o com es vulguin dir), ERC, i alguns independents. I no en temes menors, no,
sinó en alguns dels considerats estratègics, fonamentals o de país, en funció
de qui en parla. Dels anteriors Tripartits en tenim tots un mal record, per les
contradiccions, individualismes i afany de protagonisme immediat, sense remar
tots en la mateixa direcció. El
resultat, va ser contundent: tots a la oposició.
Doncs, bé, ara ens trobem en una situació
paradoxal en la manera de proposar l’encaix a Catalunya d’un dels projectes més
emblemàtics i més ambiciosos dels darrers temps: BCN World. D’entrada, més
m’estimaria un gran projecte similar a “Silicon Valley”, o algun centre
d’investigació mèdica, molecular o biotècnica, però en els temps que corren
marejar uns inversors disposats a posar dos mil cinc-cents milions d’euros
sobre la taula, a la província de Tarragona, just al costat de Port Aventura,
no és per despreciar-ho, i menys per fer-hi “ocurrències” com han fet el
President i Vice President de la Generalitat.
Pels qui encara no estiguin al corrent
d’aquest gran projecte , batejat com BCN World, per aprofitar l’empenta i
coneixement mundial de Barcelona, tot i que vagi a la província de Tarragona,
consistia en un complex d’hotels, casinos, sales de congressos, etc. Una mena
de mini Las Vegas, a casa nostra. Bé, ara s’han retallat alguns dels grans
hotels i casinos, però es manté com un gran complex per oci familiar, centre de
negocis i congressos, etc, i al davant hi figuren inversors solvents, amb una
disponibilitat immediata de 2.500 milions d’euros, una autèntica fortuna.
Els ajuntaments on s’establiria estan
totalment d’acord, Salou i Vilaseca, com també el de la capital , Tarragona i
de fet la majoria d’institucions públiques i privades de la província que hi
veuen uns beneficis immediats en llocs de treball a l’hora de construir i uns
altres, a l’hora de funcionar. Després d’anys de parlar-ne ( perquè aquí , poca
agilitat tenim) resultat que el projecte va ser posat en qüestió per la CUP en
les negociacions per investir el president Mas, i al final, va semblar que
quedava apartat, per facilitar l’acord, i al final no sabem si va quedar dintre
o fora ¡¡¡¡ Curiós pacte aquest en que cada part interpreta el contingut,
segons més li convingui.
Però, com ja és habitual a casa nostra,
preguntat el President Puigdemont sobre la vivència o defunció del projecte, va
deixar clar que el mort estava molt viu, i que si algú el qüestionava ell
impulsaria una “consulta popular” en l’àmbit afectat. No va quedar totalment
clar si era en els municipis afectats per la implantació o en tota la província
de Tarragona, cosa que així es va considerar en aquelles terres.
Però , heus aquí que apareix o compareix el
Vice President, Junqueras, i remata el
tema dient que si s’ha de fer una consulta, aquesta haurà de ser a tot el país:
Catalunya, per quan és un projecte de país i no de territori petit. En fi, no
seré jo qui vulgui desempatar la discrepància, però semblaria lògic que
President i Vice President quedin un o dos dies a la setmana per fer un cafè
junts i posar-se d’acord sobre els grans temes. I parlar de 2.500 milions
d’euros, suposa un gran tema. Estarem tots d’acord en això.
Ara bé, quina paradoxa la de proposar una
Consulta “nacional”, per un projecte “local”, doncs ve a donar la raó als qui
diuen i defensen que el Dret a Decidir, consisteix en demanar que la Consulta o
Referèndum “català”, tingui abast “nacional / estatal” per quan és un projecte
de país / estat. Heus aquí com en un tema casolà com aquest, els dos grans
partits independentistes tenen visions i propostes diferents, que venen a
coincidir amb les posicions dels partits estatals en el tema de la sobirania.
El que dic, millor parlar-ne abans que anar cadascú pel seu cantó. La gent està
ja prou desorientada com per marejar-la una mica més.
Friday, February 19, 2016
PERQUÈ LA GENERALITAT ESTÀ EN BANCARROTA ? - art. Nació Digital
PERQUÈ LA GENERALITAT ESTÀ
EN BANCARROTA ?
En pocs debats, tertúlies i articles es fa referència a la situació de
bancarrota total de les finances de la Generalitat. Sembla
com si el tema no interessés , o no es volgués tractar per evitar polèmiques
dures i complicades de detallar. En el meu cas concret, l’experiència és força
decebedora, per quan els contrincants només tenen un sol argument: la Generalitat no cobra
el que li pertoca, seqüència lògica del “Madrid ens roba”, i com que algú es va
inventar una diferència de 16.000 milions a l’any, tots feliços. Ja tenim
l’explicació “real” de perquè el Govern ha arribat a la bancarrota, cobra
16.000 milions menys dels que li pertocaria. Falsedat total i ben fàcil de
demostrar.
Però, heus aquí, que amb la limitació d’espai, intentaré exposar els
principals motius de la situació brutalment dura de les finances del Govern. En
primer lloc, cal tenir present que el deute total de la Generalitat se situa
en 68.000 milions d’euros, que generen 3 milions cada dia d’interessos. S’ha
superat d’escreix el límit oficial d’endeutament i no hi ha cap entitat privada
ni pública que pugui concedir un sol crèdit a la Generalitat , sense
autorització i aval de l’Estat.
Dit això, perquè hem arribat fins aquí ? El primer gran i greu error del
primer govern Pujol, fou considerar la Generalitat com un Estat en petit i organitzar-se
copiant el sistema espanyol. Una capital forta, centralitzada i centralista,
Conselleries com si fossin Ministeris, protocols, edificis, cotxes oficials, personal...amb
les mateixes condicions que a Madrid. Creació d’equipaments, organismes i
institucions “nacionals”equivalents a les “estatals”: Arxiu Nacional, Teatre
Nacional, Orquestra Nacional, Museu Nacional...amb les generoses prebendes
lligades a qui les presideixen , gent de tota confiança del partit dominant. No
calia ser bon gestor o coneixedor del tema, amb fidelitat, n’hi havia prou.
Aquest desplegament va provocar les primeres grans despeses no compensades per
ingressos propis ni transferències estatals.
I com tot “estat” havia de tenir policia pròpia, a falta d’exèrcit, i res
millor que ressuscitar el cos de Mossos d’Esquadra per apartar la Guàrdia Civil i poder fer un
cos similar a la Policia
Muntada del Canadà i els Bobbies anglesos, models a copiar.
Això requeria Comissaries noves per tot el territori, uniformes brillants,
vehicles, escola de policia i bons sous, per tenir la millor policia del món. A
falta de prou vocacions catalanes, per la porta del darrere es varen fitxar
policies nacionals i guàrdies civils, camuflats, per evitar crítiques
inoportunes. Aquesta creació va motivar una de les despeses més contundents en
les finances de la
Generalitat , amb una acumulació de dèficit immens cada any
que passava.
Un tercer gran forat econòmic el provocà la creació de TV3 – Catalunya
Radio, per entendre’ns: l’aparell informatiu / comunicatiu / propagandístic de la Generalitat
convergent. Aquí l’alegria pressupostària i el partidisme fou encara més brutal
que en els casos anteriors, enxufant centenars de persones del partit,
familiars, amics i parents, en una roda increïblement immensa de personal i
directius que superaven qualsevol altre mitjà de comunicació públic o privat.
Fins a 47 alts directius es varen crear en aquest paquet d’empreses , al servei
de la propaganda del “règim”. El forat econòmic creat per aquesta immensa
estructura té xifres d’escàndol total, i malgrat la crisi s’ha reduït molt poc,
respecte el capgirament total que tocaria fer.
Un quart error immens fou l’entestament del president Pujol en ampliar
competències i serveis, per incrementar el pressupost general de la Generalitat i donar la
impressió de ser un “estat” dintre de l’Estat. Fou així com va reclamar les
presons. Madrid se’n va fer creus que algú demanés tenir les presons, però aquí
les teniu, amb un finançament escàs. I bé, ja amb les presons traspassades
tocava fer el mateix que amb els Mossos. Fer-ne de noves, grans,
innovadores,...fins tenir feines d’acabar-ne algunes i no poder-les posar en
servei per falta de diner. El forat econòmic generat per aquesta competència és
astronòmic i el seu manteniment un malson pel Govern.
Un cinquè error fou el típic d’un govern que volia ser present arreu del
país, fent obres a tort i a dret, no tant per sentit de país sinó per influència
dels col·lectius territorials. El Lobby de la Cerdanya , estretament
lligat a la cúpula convergent , polsava per tenir un accés ràpid a la segona
residència, i es va fer el Túnel del Cadí, venent-lo com resposta al territori
del Berguedà – Cerdanya – França. Es varen fer carreteres, autovies, i altres
grans obres , no tant per sentit de país com per respondre a exigències de
càrrecs de partit i d’ajuntaments...i cada obra tenia les seves compensacions (
com estem veient aquests dies) a canvi d’increments immensos en contractes,
desviacions de pressupostos, i altres tripijocs administratius. L’alegria i
descontrol en aquest àmbit fou apoteòsic.
Un sisè error fou no negociar degudament els nous sistemes de finançament
autonòmics per aconseguir millorar-los i garantir-los. Pujol preferia anar a
Madrid a tapar forats,de tant en tant, en comptes d’un bon sistema de
finançament permanent o durador. D’aquí que per exemple tinguéssim durant uns
anys un milió d’usuaris de la
Sanitat que no estesin comptabilitzats com a propis, o altres
mals finançaments en Cultura, Ensenyament...
No puc em puc allargar en altres consideracions que justifiquen, més ben
dit, expliquen que els Governs Pujols deixessin 16.000 milions d’euros de
deute, a l’entrada del Govern Maragall. Els anys del Tripartit, haurien d’haver
servit per posar ordre a tot plegat, però ningú vol dedicar-se només a fer
neteja, i congelar inversions. Es va gestionar millor, però els mals fonaments
varen portar a plegar amb un deute doblat. Es a dir, al final del Govern
Montilla, la Generalitat
tenia 34.000 milions de deute. I només al cap de 5 anys de govern Mas, aquest
deute ha assolit la xifra brutal de 68.000 milions. Una xifra que hipoteca
totalment el govern pels propers 15 o 20 anys. Aquest és el principal problema
de la Generalitat. No
cap altre. No se’n parla, no s’explica, però no hi ha cap possibilitat de
moviment sense resoldre aquest deute. I només el pot avalar l’Estat espanyol.
I creure que el pressupost 2016 és el problema és mirar cap un altre costat.
I dir que falten 2.000 milions per quadrar-lo és explicar històries per a nens
petits, perquè enlloc expliquen com fer front a la hipoteca sobre tot el
sistema. Algú s’estranya de la situació de bancarrota ? Qui se’n fa responsable
? Com es pensa fer-hi front ? Té viabilitat el procés ?
Wednesday, February 17, 2016
TANCAMENT AULES DE P-3, art. blogesfera socialista
TANCAMENT AULES DE P-3.
El descens de la
demografia en la majoria de municipis catalans, sigui per la marxa de col·lectius
d’immigrants que han retornat al país d’origen, o per la baixa natalitat
,estretament lligada a la crisi econòmica i a les dificultats per trobar feina
per part dels joves, motiva una previsió de tancament d’aules de P-3 en un gran
nombre d’escoles.
S’han començat a
filtrar alguns dels tancaments previstos i de moment tot indica que les escoles
més perjudicades son les públiques i no, les privades concertades. Aquest és un
element clau per saber de quin peu calça l’actual govern de la Generalitat i
molt em temo que el decantament serà clarament a favor de l’escola privada, en
detriment de la pública.
No estem davant un
tema menor. Al contrari, estem davant una decisió de gran repercussió de cara
el futur immediat, i mostra clara del poder de les escoles religioses en el
nostre país, com també de sectors econòmics estretament lligats a centre
educatius privats, però finançats amb diner públic. Mentrestant parlem del
procés sobiranista, i ens entretenen en batalles entre administracions i
governs, la vida continua i determinats sectors fan pressió i aconsegueixen els
seus propòsits.
Les aules de P-3 és
material sensible per raons estratègiques evidents. L’escola que perd o redueix
P-3 està condemnada a tancar el dia de demà. O si més no , a reduir efectius i a
no aspirar a grans objectius. D’aquí la gran batalla interna que s’està duent a
terme a la Conselleria i amb els ajuntaments. Aquí caldrà veure el paper que
juga ERC dintre del govern, i la CUP des de fora.
Les retallades en l’àmbit
de l’ensenyament han estat brutals, tant com ho han estat en la sanitat, i ara
el nou Govern hauria de mostrar la seva sensibilitat recuperant ràtios i
serveis perduts, per millorar les condicions d’alumnes i mestres. A la vista de
les primeres informacions que apareixen en els mitjans de comunicació la cosa
no va per aquest camí. Al contrari, es volen mantenir les condicions actuals, i
procedir a tants tancaments d’aules com sigui possible, amb un argument tant
contundent com és la manca d’alumnes en la primera etapa educativa.
Toca estar atents a
les decisions que prengui la Conselleria, i reaccionar de manera ràpida i
contundent als tancaments no justificats. I com és lògic des del PSC hem de
defensar l’escola pública i si s’han de fer tancaments siguin en la privada. La
por a les concentracions i protestes estan retardant l’anunci de tancaments,
però dintre de pocs dies, han de sortir a la llum pública de manera que hem d’estar
preparats per actuar. I ja no contra Convergència, sinó contra ERC, i demanant
a la CUP que apliqui el compromís de defensa de l’escola pública.
Els qui estem en un
ajuntament, des del govern o des de l’oposició, hem de fer d’aquesta batalla
una raó de ser de la nostra activitat política. La Generalitat ha de tenir per
segur que cada tancament que proposi de P-3 en una pública, tindrà una oposició
dura i contundent. Es la única manera d’aturar un procés que ja s’ha iniciat i
en poques setmanes voldran tancar. No els podem deixar les mans lliures per
fer-ho com pretenen.
Tuesday, February 16, 2016
SUBHASTA DELEGACIONS GENERALITAT- art. Nació Digital Solsona
SUBHASTA DE
DELEGACIONS GENERALITAT.
Quan un Govern perd el nord , no pot demanar que els ciutadans el conservin
en el seu lloc, i encara menys, als seus representants en els ajuntaments. Vet
aquí que durant anys, molts anys, la ciutadania sospirava per descentralitzar i
desconcentrar el poder de la
Generalitat , tot ell ubicat a Barcelona – capital.
Finalment, en un acte desorganitzat, improvisat i ple de partidisme, Jordi
Pujol va autoritzar la creació dels Consells Comarcals. Mitificat el geògraf
Pau Vila, es va agafar la seva divisió territorial de Catalunya en 38 comarques
i per raons de pressions territorials, se n’hi varen posar 3 més, i ja està.
Tots contents, ja tenim una inventada descentralització del país en 41
comarques, amb uns CC polítics, controlats i dominats per CiU. Una bona manera
de repartir càrrecs i prebendes, i fer callar els descontents.
Al cap d’uns anys i vista la insistència d’uns quants ajuntaments i
partits, a contracor es va decidir dividir el país en Vegueries ( no volien dir-ne
Regions perquè la paraula “no mola”; és poc catalana). I Sant Tornem-hi, que si
5, les 4 províncies més la
Central , que si 6 amb l’Alt Pirineu i Aran, o que si 7, amb
la de Terres de l’Ebre. I bé, s’aproven i ja tenim un nou nivell administratiu,
improvisat i sense cap autèntica descentralització ni desconcentració de poder.
Simples oficines per tramitar quatre papers, però una magnífica excusa per
crear un centenar de nous càrrecs institucionals: els delegats territorials de
cada Conselleria...
Nou problema. On posar les Delegacions ??? La rivalitat entre ciutats i
alcaldes convergents, obligava a repartir les seus i els Delegats...una nova
mostra d’intel·ligència política i austeritat econòmica. I ja està, en posem
una aquí, una altra allà, i tots contents. Però, carai, va sortir un Alcalde
emprenyat que no volia estar on l’havien ficat: Jordi Aymamí d’Igualada, del
PSC. No volia Igualada a la Catalunya
Central , preferia abans anar a Barcelona...Doncs, molt bé,
castigat. El varen deixar sense cap Delegació, per dolent.
Però ara, en el moment en que Convergència ( o com es vulguin dir en aquest
moment) i ERC s’estan repartint els càrrecs de les Conselleries i les
Delegacions territorials, el nou Alcalde
d’Igualada reclama el que no li varen donar en el seu dia. I no vol una sola
Delegació territorial, en vol 4. No vol ser menys que Manresa o Vic. Ell vol
ser com els grans... i és lògic, si seguim la lògica imposada pel president
Pujol, primer, i pel president Mas, després. Aquests volen tocar càrrecs, poder
no, perquè saben que no en tindran, però càrrecs i cotxes oficials, sí.
Doncs, bé, així estem. I ens queden Berga i Solsona, desemparats i oblidats
aquí dalt la muntanya. El de Solsona diu que el lògic és la concentració de
seus, per estalviar, però que si es reparteix el pastís, ell també en vol un
tros. I els de Berga, també en volen un trosset, ni que sigui com a premi per
estar a la oposició. A Berga, governa la
CUP que en això no ha dit res.
En resum, en un moment de bancarrota total de la Generalitat , en un
moment en que caldria retallar plantilles i promoure l’austeritat burocràtica,
aquí estem en plena subhasta de Delegacions. Com podem veure, tot un exemple de
planificació, innovació i regeneració democràtica. Si aquesta és la via cap a la República Catalana ,
Déu ens agafi confessats.
FESTA MATANÇA DEL PORC- BORREDÀ - art. Revista Tasta
MATANÇA DEL PORC – BORREDÀ
Des de fa 42 anys,
el tercer diumenge de febrer, Borredà celebra la festa de la Matança del porc.
Aquest any s’escau el diumenge dia 21, i seguirem una tradició que va començar
amb una juguesca entre amics. Un tenia una granja de porcs (Romuald Freixa) i
va dir que si s’atrevien a matar un porc i cuinar-lo a la Plaça Major ell el
regalava, també hi posaria el pa, perquè era forner, i uns altres hi posarien
el beure. I ja està, ja tenim un primer esmorzar a l’aire lliure en uns temps
en que els porcs es podien matar a l’aire lliure, davant de la gent.
Al primer esmorzar
en varen seguir molts ,fins arribar als nostres dies. Portem ja 42 anys seguits
en que l’empresa Catalana de Pinsos, regala un porc d’uns 90 o 100 quilos,
l’ajuntament hi afegeix 70 quilos de botifarra negra,i les begudes, i un equip
de voluntaris coordinats per Josep Roma ( el fundador Romuald Freixa ens va
deixar )s’ocupen de tots els preparatius per la festa.
El dia abans es
mata el porc, i el diumenge es porta en dues canals a la Plaça Major,
degudament preparada. Allà es trosseja el porc, i es cou en una gran paella, o
a la brasa, segons les parts. També es fan dues o tres fogueres per qui vulgui
torrar-se el pa. Des de les 10 i fins a la 1 tots els assistents son convidats
a l’esmorzar, aprofitant per fer petar la xerrada i retrobar vells amics i
coneguts del poble i la comarca.
Mentrestant en el
Centre Cívic, situat a 100 metres de la Plaça es pot visitar una exposició de
fotos i utensilis de la matança del porc de cent o cent- cinquanta anys enrere.
Una exposició coordinada per la tinent d’Alcalde, Concepció Barniol. Recomanem
anar-la a veure perquè val la pena. Allà es pot comprovar la importància del porc
en el nostre territori, la festa que suposava, el retrobament familiar, la
feina que oferia i la supervivència que suposava al llarg de tot l’any.
I al final de la
festa, es pot recórrer el poble i aprofitar per comprar els principals
productes que ofereixen les botigues i comerços del poble: embotits artesanals,
formatge, melmelades, carn, pa i coques ,... tot de casa. I res millor que
quedar-se a dinar en algun dels restaurants on podreu assaborir una bona
gastronomia casolana. Val la pena reservar aquest dia i aprofitar per visitar
Borredà. Recordeu tercer diumenge de febrer, dia 21. A reveure.
Joan Roma i Cunill,
alcalde de Borredà
Sunday, February 14, 2016
AGRUPAR SERVEIS - art. La Rella
AGRUPAR SERVEIS.
No sé com ni quan es resoldrà el reconeixement
oficial de la comarca del Lluçanès, perquè la Consellera de Governació ho ha
traslladat al Parlament, i el Parlament té el cap en altres coses, i la
incertesa es pot allargar mesos i mesos.
Mentrestant el que sí ens obliguen les noves
lleis del PP és a que tots els ajuntaments, per petits que siguin, han de tenir
un secretari/secretària d’habilitació nacional, i hem de dir que hi ha molts
més ajuntaments que no pas funcionaris amb aquestes oposicions aprovades. Fins
ara, a falta d’un habilitat nacional, es podia nomenar un funcionari de
l’ajuntament, per fer aquestes funcions, en caràcter accidental, a l’espera de
tenir-ne un de permanent. Però, un de permanent no el pot pagar un ajuntament petit...Doncs,
bé, el mateix ens volen fer en el cas dels tècnics municipals essencials (
arquitectes i enginyers). Fins ara els teníem contractes per raó de servei,
però el PP va considerar que per poder
signar informes, dictàmens, o certificar actuacions, calia ser funcionari.
La raó que hi ha darrere d’aquestes normatives
no és tant professionalitzar millor els serveis municipals com tenir-los sota
vigilància i control per part de l’Estat. Cal saber que un incompliment de la
llei per part d’un funcionari pot ser considerat delicte penal, i comportar
inhabilitació pel càrrec i penes de presó.
Agradin o no aquesta modificacions legislatives, toca donar-los-hi
compliment i en casos com el Lluçanès, només es pot fer agrupant serveis entre
tots els ajuntaments. El mateix haurem de fer en el Berguedà i moltes altres
comarques d’interior, on hi ha multitud d’ajuntaments petits. La solució passa
per tenir tres o quatre secretaris/ interventors que portin entre tots, tots
els pobles petits. I el mateix passarà amb arquitectes i enginyers.
Aquest és el gran repte dels consells
comarcals. Han de tenir la vocació d’agrupar / mancomunar serveis per tenir-los
de manera oficial, altament qualificats i degudament nomenats. Només d’aquesta
manera, els alcaldes i equips de govern, estarem segurs d’actuar amb les
espatlles cobertes, cosa que no passa en l’actualitat, amb la conseqüent
inseguretat jurídica per tots plegats.
Saturday, February 13, 2016
CAMINS, PROBLEMA I SOLUCIONS - art. El SEtmanari del Berguedà
CAMINS, PROBLEMA I SOLUCIONS.
Una comarca com el Berguedà, amb 31 municipis,
gairebé tots amb àmplies zones rurals i forestals, suposa haver de mantenir una
xarxa de camins de centenars de quilòmetres, entrelligats uns als altres , amb
usos diversos , però la majoria d’ells, vies de comunicació essencials per
garantir l’arrelament al territori.
Fins ara, cada propietari, cada ajuntament ha
fet el que ha pogut per conservar-los i fer-los practicables, però aquests
esforços no son suficients en el moment present ni garanteixen el futur. Es
hora de programar accions diferents per fer viable un manteniment adequat i
permanent.
La Diputació de Barcelona, des de fa molts
anys actua sobre una part de la xarxa de camins, aplicant els Plans de
Prevenció d’Incendis ( PVI). Son uns plans destinats a garantir que en cas
d’incendi, els vehicles de les ADF ( Agrupacions de Defensa Forestal) i el cos
de Bombers puguin arribar als principals punts del territori on s’hi ha
construït dipòsits d’aigua o hidrants per poder carregar camions i cubes. Es un
excel·lent programa per salvar el país.
Però, fora d’aquests camins i pistes
forestals, queden centenars de quilòmetres de manteniment a càrrec de
propietaris i ajuntaments. Es impossible fer-hi front, amb els recursos propis.
Els propietaris ho feien i encara alguns ho fan, però troben injust haver
d’arreglar i mantenir camins per on hi transiten molts vehicles per simple
gaudi de la natura o de l’aventura, fent-los malbé sense cap compensació. I els ajuntaments no disposen de prou
recursos com per arribar a una mínima part del territori municipal, malgrat les
constants peticions que els hi arriben .
Es hora d’emprendre la via general d’agrupar
esforços i planificar les actuacions a nivell comarcal. Es un dels grans
objectius pels consells comarcals que ja han fet importants actuacions però no
han assumit la tasca de liderar aquesta competència. I és lògic que no la
vulguin assumir sense recursos suficients, però no queda cap altra solució que
reclamar una acció conjunta de la UE, Govern central, Generalitat, Diputacions,
Consells i Ajuntaments, per fer-la realitat.
Un bon pla comarcal de manteniment de camins
amb suport tècnic i econòmic de totes les administracions, abans enumerades
seria el millor remei al problema actual. Programar cada any actuacions en la
xarxa de camins, en funció de prioritats clares com nombre de residències
permanents, activitats, interès turístic, cultural, etc, facilitaria la feina,
aprofitaria millor els recursos disponibles i s’acceptaria de manera objectiva
per tots els afectats.
Els camins son vitals pel territori, i el seu
manteniment és indispensable, de manera que pertoca a totes les parts
implicades fer-ho realitat. En uns moments de greus problemes financers, la
suma d’esforços és la única solució per treure un millor rendiment. Ens pertoca
demanar que cada nivell d’administració faci la seva aportació com perquè
sumades totes puguem fer-hi front, encarregant la seva coordinació i gestió a
l’ens més apropiat i proper, el consell comarcal.
Friday, February 12, 2016
PARTICIPACIÓ - art. Regió 7
Aquesta és una de
les paraules més utilitzades en els darrers temps, per part dels moviments i
partits emergents, en una mena de carrera per demostrar que ells sí promouen la
participació de la gent, en contraposició als vells partits o als vells representants
de la política, en les diferents vessants.
Res més incert com podem veure en multitud de pobles i ciutats, però
molt especialment en els llocs més petits i allunyats.
I quan parlo de
“participació” no em refereixo a la necessitat d’organitzar “processos
participatius” amb urnes i grans desplegaments informatius i documentals. No,
no fa falta quan parlem de llocs en que tots ens coneixem i on hi ha una
autèntica voluntat d’escoltar a la gent i fer el possible per donar sortida a
les peticions que ens fan arribar. I en matèria de participació no fa falta
posar edat ni condició.
Tant important és
escoltar peticions de nens i nenes de cinc o sis anys, demanant posar uns
“aparca bicicletes” en el pati de l’escola, com buscar un lloc on puguin anar a
circular amb els patinets, deixar tot l’any les xarxes a les porteries, o
comprar alguna taula de tennis taula, en algun punt concret de la zona
esportiva, com posar uns bancs en algun dels camins més utilitzats per anar a
caminar la gent gran, ampliar els horaris del Centre Cívic, organitzar algun
taller de cuina, manualitats o punta al coixí, o posar algun canal nou en el
servei de televisió per cable municipal. I més important encara, fer notar si
algun veí/ veïna pot tenir algun problema de salut / assistència, com per
actuar de forma immediata.
En un poble petit o
mitjà, “els processos participatius” es produeixen cada dia, a qualsevol
moment, aprofitant la visita habitual de l’alcalde, regidors o regidores, a
tots els racons del poble, anant a comprar el diari, mitjançant trucades a
l’ajuntament o ,cada vegada més, enviant correus electrònics. Aquesta és la via
habitual per fer arribar peticions, recomanacions, reflexions o alternatives a
les previsions de l’equip de govern municipal.
I en el mateix moment o al cap de molt poc temps, es donen les
explicacions oportunes o les resolucions sobre els temes plantejats.
Aquest és el gran
avantatge de governar en un petit o mitjà municipi. Els temes es coneixen de
primera mà, i és molt ràpid donar resposta, i si es pot, solució. I és evident
que res més satisfactori que a banda de donar explicacions s’hi pugui aportar
solució, perquè demostra l’eficàcia d’aquest sistema de participació directa.
No calen fer consultes, ni grans historials, sinó estudiar la proposta i veure
com posar fil a l’agulla per complir la petició rebuda.
Altra cosa és en
els grans municipis on el contacte directe entre càrrec públic i administrat és
més difícil i enrevessat. En aquests casos es necessiten col·lectius més
extensos i representatius per poder canalitzar les peticions, i tant essencials
son les associacions de veïns com els propis partits polítics, o altres àmbits
d’interès. El que sí és cert és la receptivitat de la immensa majoria d’equips
de govern municipals arreu del país. I malament sinó ho son perquè la llunyania
es fa cada vegada més intensa i extensa fins a perdre la relació entre la
realitat i l’acció de govern.
Les noves
tecnologies ajuden a informar i documentar, però no sempre son la millor via
per facilitar la participació. Hi ha molta activitat “passiva” i poca
“d’activa”. Aquí és on els avantatges dels pobles petits i mitjans facilita la
pro activitat, acosta l’administració als ciutadans, i permet estar més al dia
dels problemes que apareixen. Tinguem
clar, doncs, que la “participació” és un element bàsic en política i és tant
antiga com l’anar a peu. No ha calgut esperar l’aparició de moviments o partits
emergents per posar-la de moda o fer-la realitat. Des del primer moment ha
estat element essencial de les relacions govern – ciutadans.
CANVI PROVISIONAL - PARADA BUS - BORREDÀ
CANVI PROVISIONAL – PARADA BUS
Degut a les obres
de condicionament del primer tram del Carrer Manresa, Carrer Queralt i Entrada
del poble, TRASLLADEM LA PARADA DE
BUS, del lloc actual a la BAIXADA DEL
VINYAL.
Aquest trasllat
provisional durarà mentrestant durin les obres. Oportunament s’informarà del
retorn a la parada definitiva.
Borredà, 12 de
febrer de 2016.
L’Alcalde, Joan
Roma i Cunill
LA CUP, TAMBÉ ENTRA EN CRISI- art. Blogesfera socialista
LA CUP, TAMBÉ EN CRISI.
Si algú dubtava del
poder destructor de l’anomenat procés sobiranista, només ha de mirar el
panorama polític de 5 anys enrere, i comparar-lo amb el que tenim ara. Res a
veure, i encara no hem tocat fons.
Tots els partits
han sofert trasbalsaments importants, trencaments, aparició de nous col·lectius
i fins i tot forces emergents, més o menys integrades per antics militants, a
la recerca no noves ubicacions, pensant en càrrecs perduts i que es volen
recuperar. De tot hi ha en aquesta amalgama de canvis que estem vivint.
Semblava que la CUP
quedaria al marge d’aquestes batalles i trencaments, per no tenir especials
ambicions ni pretensions de càrrecs o poder. Però, heus aquí que tampoc ha
evitat entrar en una profunda crisi de la qual n’hem sabut detalls interns per
la via de converses amb alguns militants i càrrecs institucionals de la
Catalunya Central.
La llarga i intensa
negociació per un pacte d’investidura d’Artur Mas, va suposar rebre pressions
brutals per totes bandes. Per molt clares que es tinguin les idees i els
convenciments no és fàcil suportar-les i trobar-hi una sortida adequada, i al
final varen aconseguir una victòria en el canvi de Mas per Puigdemont, però pel
camí es varen perdre moltes plomes.
I les ferides, ara
supuren i comporten batalles internes impossibles de reparar. Ho estem veient
en públic, però son molt més dures en privat, com sol passar en casos
semblants. Se’ns diu que el Grup Parlamentari de la CUP està partit en dos, i
l’entesa entre ells serà molt difícil d’aconseguir, fins el punt de que es
poden produir múltiples votacions amb comportaments diferents i diferenciats.
I el temps juga a
favor del sector més crític amb el pacte signat amb Junts pel Sí, per quan el
govern Puigdemont no podrà complir els compromisos signats. Es impossible
redactar un pressupost que contempli un pla de xoc contra la pobresa, o per
recuperar qualitat en àmbits tant sensibles com la Sanitat, l’Ensenyament o els
Serveis Socials. No hi ha diner ni capacitat d’endeutament perquè s’han superat
tots els índexs permesos.
Davant aquest
panorama és lògic que una part de la CUP es senti enganyada i menystinguda quan
avisava dels resultats d’un pacte. Ara, el temps i les declaracions del
President i Vice President els hi donen la raó. I s’hi pot afegir
l’incompliment d’un altre requisit com és el de la desconnexió, mitjançant
l’aprovació de lleis en el Parlament. De moment s’ha aturat la formació de les
Comissions parlamentàries a l’espera d’informes dels serveis jurídics de la
Cambra Catalana.
En resum, el
panorama actual és de desconcert total, i de major precarietat del govern de la
Generalitat per quan no pot comptar amb els 10 diputats de la CUP. En alguns
casos potser podrà comptar amb 4 o 5, però això suposa una incertesa total
davant els principals reptes com son l’aprovació del pressupost per aquest
2016, l’aprovació de les 3 lleis , suposadament fonamentals, per iniciar la
desconnexió i moltes altres accions de govern per les quals fa falta una
majoria absoluta de la Cambra. I no
solament això, el sector més crític de la CUP ja ha anunciat debats clars i
contundents respecte de temes sensibles com: casos de mala gestió ( ATLL , per
exemple), concerts a escoles privades, supressió d’aules de P3 en centres
públics, BCN World, etc, etc. Per tant, la crisi de la CUP suposa un canvi
notable en les previsions fetes, tant sols fa un mes. Continuem en el Dragon
Khan , més actiu que mai.
Thursday, February 11, 2016
IMATGES D'UN TRIST FINAL- art. blogesfera socialista
IMATGES D’UN TRIST FINAL
Pels qui hem estat uns anys en el
Parlament de Catalunya, les imatges d’un Jordi Pujol entrant i sortint dels
Tribunals, ens causa una profunda tristesa més que una immensa indignació, que
també.
Tots tenim en la memòria alguns
moments especials en les nostres vides, tant privades com públiques. Per mi, a
nivell públic sempre recordaré fins el més mínim detall el primer dia d’entrada
a l’ajuntament de Borredà, en el llunyà abril del 79,; el jurament de càrrec d’Alcalde,
l’any 91, el primer dia de Diputat al Parlament i la primera intervenció en l’hemicicle.
Però, també m’ha quedat fixa en la memòria, un dels duríssims discursos de
Jordi Pujol, en un dels debats de Política General, en el qual ens va donar una
lliçó dura, contundent, explosiva contra els socialistes per sucursalistes,
mals patriotes, i uns quants altres adjectius.
En el mateix discurs va fer una
apologia de l’ètica en la política , però també en la vida personal, lligant el
seu compromís amb Catalunya amb els sacrificis fets per portar el país cap a
cotes de prosperitat i respecte com mai s’havien vist. Aquell va ser un dels
dies amargs en l’acció política perquè se’ns va faltar al respecte, i se’ns va
posar com representants d’una mala manera de fer política, simplement per haver
criticat accions de govern de CiU, i de la seva persona.
Després varen venir altres discursos
i altres moments en que moral i ètica formaven part de les essències en les
intervencions de l’ aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. Ja en
aquells moments teníem constància de moviments estranys en tot l’entorn
familiar i d’amistats perilloses. Costava mantenir la serenitat , assentats en
els escons, mentrestant la pluja de retrets, acusacions i demostracions d’estimació
a la pàtria ,formaven part del dia a dia parlamentari.
El teló ha caigut i ara veiem el
que ocultava. No ens han estranyat moltes de les informacions aparegudes, però
sí, l’amplitud i la conxorxa habitual i permanent entre tots els components.
Fins fa no pas gaire temps, molts encara protegien la figura de Jordi Pujol, en
contraposició a la de la resta de la família. Ara, ja no es pot mantenir
aquesta posició. HI ha massa documentació, massa proves, massa diners i accions
concertades com per creure en cap mena de desconeixement de la realitat, pura i
dura.
Ha caigut un mite, i amb ell,
tota una part de la nostra història contemporània col·lectiva. Ja res serà
igual perquè la desconfiança s’ha imposat a tots els nivells. Fa falta una
reflexió col·lectiva de fins a quin punt els mitjans de comunicació miraven cap
un altre costat o eren generosament regats amb diner públic per no investigar
ni descobrir comportaments indignes. Fa falta incrementar alguns controls
interns i externs com per evitar l’ús de càrrecs públics per enriquir persones
ben situades, a l’espera de beneficis il·lícits.
No és gens grat veure un ex
president a l’Audiència Nacional, però és un just càstig a una posició
prepotent de tants i tants anys d’ostentació d’unes virtuts inexistents. No és
estrany el gran mal produït en tota una generació de catalans que l’havien pres
com model a seguir. Encara ressonen en el meu cap aquells antics discursos,
tant fervents com falsos, a dia d’avui.
LA GENT GRAN DE BORREDÀ CELEBRA EL CARNESTOLTES
LA GENT GRAN DE BORREDÀ CELEBRA
EL CARNESTOLTES.
Aquest dimecres dia 10 de febrer,
l’Associació de la Gent Gran de Borredà va celebrar el Carnestoltes, seguint
una tradició que va començar 12 anys enrere.
Aquesta celebració ajunta
diferents col.lectius del poble, i no solament de la Gent Gran, de manera que
la festa comença en el Centre Cívic de la Gent Gran, i tot seguit comença una
rua per tot el poble, fins a tornar al punt de sortida.
Allà, es prepara un berenar per a
tots els participants, i entre mig del menjar, el beure i les rialles es balla
una estona fins hora de tancar.
L’Associació de la Gent Gran duu
a terme una important tasca dinamitzadora del poble, organitzant diferents
tallers com : manualitats, punta al coixí, gimnàstica, caminades, xerrades, exposicions,
etc.
I entre les festes que han
esdevingut tradició, en forma part la d’ahir, del Carnestoltes on varen
participar una bona part del col.lectiu de la Gent Gran. La festa a banda de
sortir per tot el poble , es va concentrar en el Centre Cívic, lloc principal
de les activitats de l’Associació.
Borredà, 11 de febrer de 2016.
Associació de la Gent Gran de
Borredà
SITUACIÓ ECONÒMICA I CREDITÍCIA- AJUNTAMENT DE BORREDÀ
SITUACIÓ ECONÒMICA I CREDITÍCIA – AJUNTAMENT DE BORREDÀ.
De forma permanent anem supervisant la relació dels deutes
de la Generalitat amb l’ajuntament i és molt preocupant comprovar com en
comptes de disminuir, es va incrementant , sense cap previsió ni detall sobre
la posada al dia.
En data 2/10/15 l’ajuntament tenia pendents de cobrar 13
efectes, per un import total de 284.435,80 euros. En data 2/2/16 teníem 15
efectes pendents per un import total de 336.637,48 euros. No hi ha cap previsió
ni termini contemplat en el Departament d’Economia per fer efectiu aquest
deute.
En situació similar es troben tots els ajuntaments de
Catalunya, si bé, el de Borredà té un import considerablement més elevat que la
mitjana catalana, degut a un dels deutes que per ell sol ja puja 190.777,76
euros ( resultat de renunciar a la construcció del magatzem municipal i parc
infantil, per no tenir assegurat el pagament , en temps raonable per part de la
Generalitat).
Aquesta situació provoca tensions de tresoreria que s’han de
resoldre mitjançant la contractació d’una pòlissa de crèdit. En el nostre cas
tenim una pòlissa de crèdit amb Banc Sabadell per un import total de 150.000,
dels quals n’hem fer servir la meitat, a data d’avui. Es a dir, ens convertim
en una mena de banquers involuntaris de la Generalitat, i a més hem de pagar
interessos per aguantar el deute pendent de cobrar. Situació injusta i
clarament irregular per quan la Generalitat té les mateixes obligacions que els
ajuntaments de pagar a 30 dies , i en canvi no les compleix en absolut.
A banda d’aquesta pòlissa de crèdit amb BS, l’ajuntament
sempre ha recorregut als crèdits de la Diputació de Barcelona pels seus grans
avantatges. Son crèdits al 0% d’interès i a retornar en 10 anys. Doncs bé,
actualment tenim 9 crèdits amb la DB, que comporten retornar 41.502,41 euros (
per aquest any 2016). De cara l’any
vinent, un dels crèdits ja haurà quedat liquidat ( obres d’ampliació del
cementiri municipal). I en tindrem 2 més que l’any vinent serà el darrer a
retornar ( Obres a l’aparcament municipal, i Portada electricitat a les captacions
d’aigua), de manera que l’endeutament amb DB baixarà considerablement.
Per últim, en matèria de crèdits, 7 anys enrere vàrem
contractar un crèdit amb CX per un import total de 400.000 euros que va servir
per liquidar tots els deutes pendents en aquella data, i concentrar el deute en
un sol compte. El tipus d’interès aplicat és molt favorable, per quan és de
3,911 %. D’aquell crèdit es liquida un import mensual de 3.340,16 euros ( entre
quota amortització i quota interessos). I en aquest mes de febrer queda un
saldo pendent d’amortitzar de: 221.924,79 euros. Estem totalment al dia dels
dos crèdits descrits.
La previsió de l’equip de govern és esperar a rebre els
diners de la Generalitat per poder liquidar totalment la pòlissa de crèdit amb
BS, i també liquidar sinó tot el crèdit, una bona part del que tenim amb CX,
fins deixar l’ajuntament en uns nivells d’endeutament mínims. Ara mateix tenim
ja un endeutament baix, però és lògic rebaixar-lo encara més, tant bon punt
tinguem recuperats els diners que ens deu la Generalitat.
Borredà, 5 de febrer de 2016. L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
REUNIÓ AMB DIPUTAT ESPORTS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA
REUNIÓ A LA POBLA DE LILLET AMB EL DIPUTAT D’ESPORTS, JOSEP
SALOM.
Ahir, dimarts dia 9 de febrer , a les 16.30 i durant dues
hores, el Diputat d’Esports de la Diputació de Barcelona, acompanyat del
Coordinador del Servei, es va reunir amb alcaldes i regidors dels 9 Ajuntaments
de l’Alt Berguedà, agrupats per impulsar activitats esportives en tot aquest
territori.
Aquesta Agrupació de municipis està formada per : La Pobla
de Lillet, Bagà, Cercs, Guardiola de Berguedà, Sant Julià de Cerdanyola,
Saldes, Vallcebre, Vilada i Borredà, tot ells comparteixen una tècnica
d’esports, Vanessa Chirveches, la qual coordina i impulsa les activitats
esportives en tot aquest territori, amb el recolzament, ajut i participació del
Servei d’Esports de la Diputació de Barcelona.
En el passat mandat, la capitalitat d’aquesta Agrupació
estava a l’Ajuntament de Bagà, i en l’actual mandat està a La Pobla de Lillet.
La visita i reunió d’ahir va servir per repassar la trajectòria d’aquesta
mancomunitat, fent-ne una valoració molt positiva dels resultats obtinguts i
proposant nous objectius de cara l’actual mandat.
També va servir per felicitar i agrair la comprensió,
col.laboració i participació del Servei d’Esports de la Diputació de Barcelona
en el manteniment de la plaça de tècnica d’esports, finançada de forma conjunta
per tots els ajuntaments i la Diputació, i per expressar els bons resultats en
matèria d’assessorament tècnic i financer, per tenir els equipaments esportius
en les condicions exigides per la normativa vigent.
En resum, van quedar clars els bons resultats d’aquesta
mancomunitat i la voluntat de mantenir-la de cara el futur. Hi hagué també un
llarg debat sobre les oportunitats de l’Alt Berguedà en matèria d’impuls a
diferents pràctiques esportives, molt especialment les lligades als recorreguts
de muntanya, BTT, curses, entrenaments, etc, cosa que permet dinamitzar el
territori en un àmbit de grans perspectives futures.
Alt Berguedà, 10 de febrer de 2016.
Nota: Per a qualsevol ampliació d’informació podeu trucar a l’Alcalde
de La Pobla de Lillet, amfitrió i “capital” d’aquesta mancomunitat.
PODEMOS I CONFLUÈNCIES - art. Nació Digital Solsona
PODEMOS I CONFLUÈNCIES:
Les improvisacions i les presses no son bones conselleres en
cap projecte ni objectiu en la vida privada, i encara menys en la pública. Es
interessant estudiar el fenomen “Podemos” pel que té d’experiment de
laboratori, nascut i crescut a l’empara d’uns quants mitjans de comunicació
interessats en trencar el bipartidisme. I en bona part, podem dir el mateix
d’un altre experiment com és “Ciutadans” , si bé aquest té una vida més
empresarial i més allunyada del “messianisme” de Podemos, però precisa passar
per alguns governs i estar a la oposició per forjar un caràcter propi.
El fenomen “Podemos”comença a deixar veure les seves
contradiccions i febleses en aquesta etapa entre les eleccions i la formació
d’un nou govern. Es fàcil en campanya electoral predicar propostes ambicioses
però irreals, al contrari del que s’ha de fer a l’hora d’iniciar un possible
pacte de govern. En aquest moment no s’hi val a fer jocs de mans ni jugar a
prestigitador perquè deseguida es veuen els tripijocs.
I entenc les reticències de Pedro Sánchez a pactar amb
Podemos, perquè és una caixa de sorpreses. O més ben dit, és un conjunt de
grups i grupets que varen aprofitar la moda del nom i d’algunes propostes per
obtenir uns bons resultats electorals. Però, des de l’endemà de les eleccions
va quedar clar que alguns d’aquests grups volen tenir marca pròpia i no obeir
cegament les directrius del mandamàs, Pablo Iglesias , ni de la seva gent més
propera.
D’aquí que quan parlem de Podemos, no podem parlar d’un
partit, en el sentit clàssic del terme, sinó d’una agrupació de partits,
plataformes, moviments i col·lectius que en un moment donat es poden desmarcar
de les propostes i plantejaments centrals. De fet, ja ho han fet, en diversos
casos.
D’entrada dels 69 diputats obtinguts, 4 de Compromís al País
Valencià, ja han marxat cap el grup mixt. En queden 65, i d’aquests tant els de
Galícia, País Basc, Catalunya i la resta del País Valencià volien constituir
grups propis en el Congrés de Diputats, per un doble motiu: econòmic ( per
aconseguir més recursos econòmics) i polític ( perquè podien tenir veu pròpia
en tots els debats i comissions). Difícilment podem parlar d’un sol partit,
quan n’hi havia 4 amb ànsies de vida pròpia i independent. Deduïts tots
aquests, en queden 42, considerats de Podemos. Però , ahir mateix ja apareixia
una nova proposta de treure’n un parell o tres per anar cap a IU, per
constituir un grup parlamentari propi.
En resum, Podemos, ja no és el Podemos que havíem conegut i
ens havien venut temps enrere. Ara es veuen obligats a afegir sempre a Podemos,
les seves CONFLUÈNCIES. Malament quan un partit no pot definir-se amb un sol
mot, i ha de portar un afegitó com aquest, perquè significa que és un
conglomerat de formacions que poden entrar en crisis en qualsevol moment. Ja ho
estem veient en el tema del referèndum català, on apareixen diferents versions
i condicions. O en reclamar una actuació semblant a Galícia o en el País Basc,
i fins i tot en el País Valencià.
Fa bé el PSOE en mantenir el full de ruta de negociar amb
Ciutadans, i altres partits petits, i deixar la porta oberta a Podemos, però
sense acceptar les exigències d’haver de triar. Costa molt de veure en el
govern a un partit acabat de fer, sense experiència, sense un mínim
d’homogeneïtat ni congruència en els grans temes. Formar i consolidar un partit
no és cosa fàcil ni ràpida. Res millor que un bon pas per la oposició i per
diferents nivells de govern per guanyar credibilitat i coherència. Voler donar
lliçons va molt bé per professors d’Universitat però no quan es fiquen en
Política.
MODELS A SEGUIR- art. Blogesfera socialista
MODELS A SEGUIR.
No és cert que hi hagi una sola manera de fer o de governar.
En absolut. Cada persona imprimeix la seva visió, la seva experiència, els seus
ideals i les seves capacitats de gestió de la qual en depèn bona part de l’èxit
o el fracàs. I si és líder d’un govern, ha de tenir una bona mà esquerra per
saber elegir els seus companys de viatge. Conformar un equip sòlid, equilibrat
i ben encaixat, és fonamental per tirar endavant l’acció de govern.
Per raons d’espai avui em referiré a dos exemples del que jo
entenc com bons lideratges i que son dos models a seguir per tots els qui tenen
càrrecs institucionals de rellevància. Un és Iñigo Urkullu, Lendakari del
Govern Basc, i l’altre, Ximo Puig, President de la Comunitat Valenciana. Dos
casos molt diferents, a nivell polític i territorial, però molt semblants a
l’hora de dur a terme l’acció de govern.
El cas basc, és paradigmàtic del que és exercir la política
d’una manera eficient, austera i alhora propera a la resta d’institucions del país
i del conjunt dels ciutadans. Envejo la capacitat de canvi i innovació en
moltes de les seves accions polítiques i no és casual que tinguin uns resultats
esplèndids en la seva acció de govern. Aquí tots ho justifiquem en el Concert
econòmic, però si la gestió no hagués estat bona, ni amb Concert ni sense, no
se n’haguessin sortit ben parats. A Catalunya se’ns va oferir un Concert propi
i varem dir que no, que era una antiqualla, allà el varen conservar, millorar i
adaptar als nous temps, fins a dia d’avui.
Però, no em vull referir a aquest aspecte sinó al model de
gestió del conjunt del país. D’entrada el govern basc està compost per només
nou membres. El President Urkullu, acompanyat per quatre conselleres i cinc
consellers, i prou. La concentració de competències en poques conselleries les
fa més àgils, més competents, més barates i més eficients. La relació entre
govern basc, diputacions i ajuntaments és modèl.lica en quan a repartiment de
funcions, competències i finançament. D’aquí que el conjunt sumi i tingui una
projecció molt positiva de cara el futur.
Un altre molt bon exemple és l’acció de Ximo Puig al
capdavant de la Comunitat Valenciana, una vegada destrossada per múltiples anys
de governs del PP que l’han convertida en un immens pou de despropòsits. El
vaig conèixer en la seva etapa d’Alcalde Morella, al llarg de dotze anys. Una
ciutat meravellosa, plena d’història i protegida en els seus mínims detalls.
Qui no l’hagi visitada, s’ha perdut una autèntica meravella.
Aquella experiència, juntament amb la de diputat provincial
i al Congrés li ha servit per posar en marxa una reestructuració a fons de tot
l’entramat administratiu de la Comunitat Valenciana. I no ho fa amb ànim
victimista, sinó exigint canvis en el finançament de la tercera comunitat en
aportació a l’Estat, i posant al dia tota la maquinària administrativa,
convertint-la en model de rapidesa i eficàcia. En poc temps ha canviat
radicalment les estructures i el funcionament del territori.
I ho fa no solament portes endins sinó també participant
portes enfora en la governabilitat d’Espanya, de forma similar a com ho fa el
Lendakari Urkullu. Ambdós no necessiten construir enemics exteriors o marcar
guions impossibles de seguir ni complir, sinó sent pràctics i directes en les
seves reivindicacions i projectes.
No cal anar lluny per trobar altres maneres de fer i
governar, molt diferents de les que vivim a casa nostra, on sempre la primera
frase és que si alguna cosa no funciona és “per culpa d’un altre”. El
victimisme pot donar alguns elements de distracció però no serveix mai per
resoldre els problemes. D’aquí que sovint vagi bé prendre altres models com
exemple de que les coses es poden fer d’una altra manera.
SEGONA TRANSICIÓ - art. Regió 7
SEGONA TRANSICIÓ.
L’encàrrec de Felip VI al Secretari General del PSOE, Pedro
Sánchez, pot significar l’inici d’una Segona Transició si les parts implicades
tenen sentit històric i coneixement del present i passat del nostre país.
En determinats llocs i moments s’ha volgut minimitzar, o
fins i tot maltractar la Primera Transició, no volent reconèixer l’enorme mèrit
d’haver passat d’una Dictadura a un Estat democràtic en uns termes i resultats
realment espectaculars. Es fàcil criticar el passat quan es desconeix la
realitat d’aquell moment. Mai podem traslladar al passat el que veiem en el
present. Seria injust i fora de tota lògica per quan els protagonistes, les
forces presents, el context internacional, la situació econòmica, la composició
de la ciutadania...tot era diferent i tot influïa en les decisions a prendre.
La qüestió és que d’aquella Primera Transició en va sortir
un nou Estat democràtic, amb prou força com per competir en l’ordre
internacional amb molts bons resultats, i ha arribat fins els nostres dies, amb
uns resultats que podem qualificar d’exemplars en la majoria d’àmbits i
aspectes.
Però, com tot en la vida, ha d’haver-hi una renovació. Una
posada al dia dels elements essencials que conformen un Estat que està immers
en una UE ampliada, i en crisis d’existència, i amb una realitat mundial molt
inestable i canviant. I no menys reptes tenim a nivell intern, amb un gran
nombre d’organismes i institucions que no funcionen com caldria.
Bé, doncs, l’encàrrec d’intentar formar govern a Pedro Sánchez
és la gran oportunitat per resoldre la situació actual del país. Un gran repte
que mereix gran dedicació, generositat i esforços per part de tots els partits
presents en l’arc parlamentari, per petits que siguin. No tinc cap dubte de que
en els propers dies veurem moviments i contactes que trencaran esquemes i
obligaran tothom a “mullar-se” per facilitar la transformació i regeneració del
país, o per posar-hi traves.
El dia mateix de l’encàrrec , el candidat a President del
Govern va emetre un primer discurs d’extens i intens contingut, ple d’ambició i
repte per fer possible, una Segona Transició encara que ningú li posi aquest
nom. Però realment, està pensant en un projecte de renovació de l’Estat en tots
i cadascun dels seus elements essencials.
Els darrers quatre anys de mandat del PP amb majoria absoluta, han destrossat el que
quedava d’utilitat dels instruments estatals. I la immensa corrupció
descoberta, obliga a prendre mesures immediates i contundents, però sobretot la
crisi econòmica fa indispensable posar la creació de l’ocupació com a prioritat
indiscutible. Però, per formar govern ha d’haver-hi acords parlamentaris
d’ampli espectre i gran flexibilitat. Si algú pensa en petits gestos o línies
vermelles en multitud de temes, s’equivoca, i la ciutadania li passarà factura
si s’ha d’anar a noves eleccions.
Estem davant la gran oportunitat de posar al dia les
institucions del país. De fer dissabte i conformar organismes i institucions
com hem somiat, deixant enrere els mals exemples viscuts. Pedro Sánchez prové
d’una generació diferent de la Primera Transició, i no està subjecte a
prejudicis ni lligams amb el passat. Té les mans lliures per actuar en plena
llibertat i els militants recolzarem tota acció decidida, valenta, innovadora,
però prou flexible com per atreure els grups parlamentaris necessaris per
garantir no només la investidura sinó una legislatura plena de canvis profunds.
Tots els canvis que facin falta, per contundents i dolorosos que puguin
semblar, amb l’objectiu d’acomplir uns resultats que mereixin ser considerats
com d’una Segona Transició. Ben aviat veurem el posicionament dels grups.