Joan Roma

IMATGES D’UN TRIST FINAL

Pels qui hem estat uns anys en el Parlament de Catalunya, les imatges d’un Jordi Pujol entrant i sortint dels Tribunals, ens causa una profunda tristesa més que una immensa indignació, que també.

Tots tenim en la memòria alguns moments especials en les nostres vides, tant privades com públiques. Per mi, a nivell públic sempre recordaré fins el més mínim detall el primer dia d’entrada a l’ajuntament de Borredà, en el llunyà abril del 79,; el jurament de càrrec d’Alcalde, l’any 91, el primer dia de Diputat al Parlament i la primera intervenció en l’hemicicle. Però, també m’ha quedat fixa en la memòria, un dels duríssims discursos de Jordi Pujol, en un dels debats de Política General, en el qual ens va donar una lliçó dura, contundent, explosiva contra els socialistes per sucursalistes, mals patriotes, i uns quants altres adjectius.

En el mateix discurs va fer una apologia de l’ètica en la política , però també en la vida personal, lligant el seu compromís amb Catalunya amb els sacrificis fets per portar el país cap a cotes de prosperitat i respecte com mai s’havien vist. Aquell va ser un dels dies amargs en l’acció política perquè se’ns va faltar al respecte, i se’ns va posar com representants d’una mala manera de fer política, simplement per haver criticat accions de govern de CiU, i de la seva persona.

Després varen venir altres discursos i altres moments en que moral i ètica formaven part de les essències en les intervencions de l’ aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. Ja en aquells moments teníem constància de moviments estranys en tot l’entorn familiar i d’amistats perilloses. Costava mantenir la serenitat , assentats en els escons, mentrestant la pluja de retrets, acusacions i demostracions d’estimació a la pàtria ,formaven part del dia a dia parlamentari.

El teló ha caigut i ara veiem el que ocultava. No ens han estranyat moltes de les informacions aparegudes, però sí, l’amplitud i la conxorxa habitual i permanent entre tots els components. Fins fa no pas gaire temps, molts encara protegien la figura de Jordi Pujol, en contraposició a la de la resta de la família. Ara, ja no es pot mantenir aquesta posició. HI ha massa documentació, massa proves, massa diners i accions concertades com per creure en cap mena de desconeixement de la realitat, pura i dura.

Ha caigut un mite, i amb ell, tota una part de la nostra història contemporània col·lectiva. Ja res serà igual perquè la desconfiança s’ha imposat a tots els nivells. Fa falta una reflexió col·lectiva de fins a quin punt els mitjans de comunicació miraven cap un altre costat o eren generosament regats amb diner públic per no investigar ni descobrir comportaments indignes. Fa falta incrementar alguns controls interns i externs com per evitar l’ús de càrrecs públics per enriquir persones ben situades, a l’espera de beneficis il·lícits.

No és gens grat veure un ex president a l’Audiència Nacional, però és un just càstig a una posició prepotent de tants i tants anys d’ostentació d’unes virtuts inexistents. No és estrany el gran mal produït en tota una generació de catalans que l’havien pres com model a seguir. Encara ressonen en el meu cap aquells antics discursos, tant fervents com falsos, a dia d’avui.