Thursday, February 11, 2016
IMATGES D'UN TRIST FINAL- art. blogesfera socialista
IMATGES D’UN TRIST FINAL
Pels qui hem estat uns anys en el
Parlament de Catalunya, les imatges d’un Jordi Pujol entrant i sortint dels
Tribunals, ens causa una profunda tristesa més que una immensa indignació, que
també.
Tots tenim en la memòria alguns
moments especials en les nostres vides, tant privades com públiques. Per mi, a
nivell públic sempre recordaré fins el més mínim detall el primer dia d’entrada
a l’ajuntament de Borredà, en el llunyà abril del 79,; el jurament de càrrec d’Alcalde,
l’any 91, el primer dia de Diputat al Parlament i la primera intervenció en l’hemicicle.
Però, també m’ha quedat fixa en la memòria, un dels duríssims discursos de
Jordi Pujol, en un dels debats de Política General, en el qual ens va donar una
lliçó dura, contundent, explosiva contra els socialistes per sucursalistes,
mals patriotes, i uns quants altres adjectius.
En el mateix discurs va fer una
apologia de l’ètica en la política , però també en la vida personal, lligant el
seu compromís amb Catalunya amb els sacrificis fets per portar el país cap a
cotes de prosperitat i respecte com mai s’havien vist. Aquell va ser un dels
dies amargs en l’acció política perquè se’ns va faltar al respecte, i se’ns va
posar com representants d’una mala manera de fer política, simplement per haver
criticat accions de govern de CiU, i de la seva persona.
Després varen venir altres discursos
i altres moments en que moral i ètica formaven part de les essències en les
intervencions de l’ aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol. Ja en
aquells moments teníem constància de moviments estranys en tot l’entorn
familiar i d’amistats perilloses. Costava mantenir la serenitat , assentats en
els escons, mentrestant la pluja de retrets, acusacions i demostracions d’estimació
a la pàtria ,formaven part del dia a dia parlamentari.
El teló ha caigut i ara veiem el
que ocultava. No ens han estranyat moltes de les informacions aparegudes, però
sí, l’amplitud i la conxorxa habitual i permanent entre tots els components.
Fins fa no pas gaire temps, molts encara protegien la figura de Jordi Pujol, en
contraposició a la de la resta de la família. Ara, ja no es pot mantenir
aquesta posició. HI ha massa documentació, massa proves, massa diners i accions
concertades com per creure en cap mena de desconeixement de la realitat, pura i
dura.
Ha caigut un mite, i amb ell,
tota una part de la nostra història contemporània col·lectiva. Ja res serà
igual perquè la desconfiança s’ha imposat a tots els nivells. Fa falta una
reflexió col·lectiva de fins a quin punt els mitjans de comunicació miraven cap
un altre costat o eren generosament regats amb diner públic per no investigar
ni descobrir comportaments indignes. Fa falta incrementar alguns controls
interns i externs com per evitar l’ús de càrrecs públics per enriquir persones
ben situades, a l’espera de beneficis il·lícits.
No és gens grat veure un ex
president a l’Audiència Nacional, però és un just càstig a una posició
prepotent de tants i tants anys d’ostentació d’unes virtuts inexistents. No és
estrany el gran mal produït en tota una generació de catalans que l’havien pres
com model a seguir. Encara ressonen en el meu cap aquells antics discursos,
tant fervents com falsos, a dia d’avui.