Friday, February 19, 2016
PERQUÈ LA GENERALITAT ESTÀ EN BANCARROTA ? - art. Nació Digital
PERQUÈ LA GENERALITAT ESTÀ
EN BANCARROTA ?
En pocs debats, tertúlies i articles es fa referència a la situació de
bancarrota total de les finances de la Generalitat. Sembla
com si el tema no interessés , o no es volgués tractar per evitar polèmiques
dures i complicades de detallar. En el meu cas concret, l’experiència és força
decebedora, per quan els contrincants només tenen un sol argument: la Generalitat no cobra
el que li pertoca, seqüència lògica del “Madrid ens roba”, i com que algú es va
inventar una diferència de 16.000 milions a l’any, tots feliços. Ja tenim
l’explicació “real” de perquè el Govern ha arribat a la bancarrota, cobra
16.000 milions menys dels que li pertocaria. Falsedat total i ben fàcil de
demostrar.
Però, heus aquí, que amb la limitació d’espai, intentaré exposar els
principals motius de la situació brutalment dura de les finances del Govern. En
primer lloc, cal tenir present que el deute total de la Generalitat se situa
en 68.000 milions d’euros, que generen 3 milions cada dia d’interessos. S’ha
superat d’escreix el límit oficial d’endeutament i no hi ha cap entitat privada
ni pública que pugui concedir un sol crèdit a la Generalitat , sense
autorització i aval de l’Estat.
Dit això, perquè hem arribat fins aquí ? El primer gran i greu error del
primer govern Pujol, fou considerar la Generalitat com un Estat en petit i organitzar-se
copiant el sistema espanyol. Una capital forta, centralitzada i centralista,
Conselleries com si fossin Ministeris, protocols, edificis, cotxes oficials, personal...amb
les mateixes condicions que a Madrid. Creació d’equipaments, organismes i
institucions “nacionals”equivalents a les “estatals”: Arxiu Nacional, Teatre
Nacional, Orquestra Nacional, Museu Nacional...amb les generoses prebendes
lligades a qui les presideixen , gent de tota confiança del partit dominant. No
calia ser bon gestor o coneixedor del tema, amb fidelitat, n’hi havia prou.
Aquest desplegament va provocar les primeres grans despeses no compensades per
ingressos propis ni transferències estatals.
I com tot “estat” havia de tenir policia pròpia, a falta d’exèrcit, i res
millor que ressuscitar el cos de Mossos d’Esquadra per apartar la Guàrdia Civil i poder fer un
cos similar a la Policia
Muntada del Canadà i els Bobbies anglesos, models a copiar.
Això requeria Comissaries noves per tot el territori, uniformes brillants,
vehicles, escola de policia i bons sous, per tenir la millor policia del món. A
falta de prou vocacions catalanes, per la porta del darrere es varen fitxar
policies nacionals i guàrdies civils, camuflats, per evitar crítiques
inoportunes. Aquesta creació va motivar una de les despeses més contundents en
les finances de la
Generalitat , amb una acumulació de dèficit immens cada any
que passava.
Un tercer gran forat econòmic el provocà la creació de TV3 – Catalunya
Radio, per entendre’ns: l’aparell informatiu / comunicatiu / propagandístic de la Generalitat
convergent. Aquí l’alegria pressupostària i el partidisme fou encara més brutal
que en els casos anteriors, enxufant centenars de persones del partit,
familiars, amics i parents, en una roda increïblement immensa de personal i
directius que superaven qualsevol altre mitjà de comunicació públic o privat.
Fins a 47 alts directius es varen crear en aquest paquet d’empreses , al servei
de la propaganda del “règim”. El forat econòmic creat per aquesta immensa
estructura té xifres d’escàndol total, i malgrat la crisi s’ha reduït molt poc,
respecte el capgirament total que tocaria fer.
Un quart error immens fou l’entestament del president Pujol en ampliar
competències i serveis, per incrementar el pressupost general de la Generalitat i donar la
impressió de ser un “estat” dintre de l’Estat. Fou així com va reclamar les
presons. Madrid se’n va fer creus que algú demanés tenir les presons, però aquí
les teniu, amb un finançament escàs. I bé, ja amb les presons traspassades
tocava fer el mateix que amb els Mossos. Fer-ne de noves, grans,
innovadores,...fins tenir feines d’acabar-ne algunes i no poder-les posar en
servei per falta de diner. El forat econòmic generat per aquesta competència és
astronòmic i el seu manteniment un malson pel Govern.
Un cinquè error fou el típic d’un govern que volia ser present arreu del
país, fent obres a tort i a dret, no tant per sentit de país sinó per influència
dels col·lectius territorials. El Lobby de la Cerdanya , estretament
lligat a la cúpula convergent , polsava per tenir un accés ràpid a la segona
residència, i es va fer el Túnel del Cadí, venent-lo com resposta al territori
del Berguedà – Cerdanya – França. Es varen fer carreteres, autovies, i altres
grans obres , no tant per sentit de país com per respondre a exigències de
càrrecs de partit i d’ajuntaments...i cada obra tenia les seves compensacions (
com estem veient aquests dies) a canvi d’increments immensos en contractes,
desviacions de pressupostos, i altres tripijocs administratius. L’alegria i
descontrol en aquest àmbit fou apoteòsic.
Un sisè error fou no negociar degudament els nous sistemes de finançament
autonòmics per aconseguir millorar-los i garantir-los. Pujol preferia anar a
Madrid a tapar forats,de tant en tant, en comptes d’un bon sistema de
finançament permanent o durador. D’aquí que per exemple tinguéssim durant uns
anys un milió d’usuaris de la
Sanitat que no estesin comptabilitzats com a propis, o altres
mals finançaments en Cultura, Ensenyament...
No puc em puc allargar en altres consideracions que justifiquen, més ben
dit, expliquen que els Governs Pujols deixessin 16.000 milions d’euros de
deute, a l’entrada del Govern Maragall. Els anys del Tripartit, haurien d’haver
servit per posar ordre a tot plegat, però ningú vol dedicar-se només a fer
neteja, i congelar inversions. Es va gestionar millor, però els mals fonaments
varen portar a plegar amb un deute doblat. Es a dir, al final del Govern
Montilla, la Generalitat
tenia 34.000 milions de deute. I només al cap de 5 anys de govern Mas, aquest
deute ha assolit la xifra brutal de 68.000 milions. Una xifra que hipoteca
totalment el govern pels propers 15 o 20 anys. Aquest és el principal problema
de la Generalitat. No
cap altre. No se’n parla, no s’explica, però no hi ha cap possibilitat de
moviment sense resoldre aquest deute. I només el pot avalar l’Estat espanyol.
I creure que el pressupost 2016 és el problema és mirar cap un altre costat.
I dir que falten 2.000 milions per quadrar-lo és explicar històries per a nens
petits, perquè enlloc expliquen com fer front a la hipoteca sobre tot el
sistema. Algú s’estranya de la situació de bancarrota ? Qui se’n fa responsable
? Com es pensa fer-hi front ? Té viabilitat el procés ?