Joan Roma

PODEMOS I CONFLUÈNCIES:

Les improvisacions i les presses no son bones conselleres en cap projecte ni objectiu en la vida privada, i encara menys en la pública. Es interessant estudiar el fenomen “Podemos” pel que té d’experiment de laboratori, nascut i crescut a l’empara d’uns quants mitjans de comunicació interessats en trencar el bipartidisme. I en bona part, podem dir el mateix d’un altre experiment com és “Ciutadans” , si bé aquest té una vida més empresarial i més allunyada del “messianisme” de Podemos, però precisa passar per alguns governs i estar a la oposició per forjar un caràcter propi.

El fenomen “Podemos”comença a deixar veure les seves contradiccions i febleses en aquesta etapa entre les eleccions i la formació d’un nou govern. Es fàcil en campanya electoral predicar propostes ambicioses però irreals, al contrari del que s’ha de fer a l’hora d’iniciar un possible pacte de govern. En aquest moment no s’hi val a fer jocs de mans ni jugar a prestigitador perquè deseguida es veuen els tripijocs.

I entenc les reticències de Pedro Sánchez a pactar amb Podemos, perquè és una caixa de sorpreses. O més ben dit, és un conjunt de grups i grupets que varen aprofitar la moda del nom i d’algunes propostes per obtenir uns bons resultats electorals. Però, des de l’endemà de les eleccions va quedar clar que alguns d’aquests grups volen tenir marca pròpia i no obeir cegament les directrius del mandamàs, Pablo Iglesias , ni de la seva gent més propera.

D’aquí que quan parlem de Podemos, no podem parlar d’un partit, en el sentit clàssic del terme, sinó d’una agrupació de partits, plataformes, moviments i col·lectius que en un moment donat es poden desmarcar de les propostes i plantejaments centrals. De fet, ja ho han fet, en diversos casos.

D’entrada dels 69 diputats obtinguts, 4 de Compromís al País Valencià, ja han marxat cap el grup mixt. En queden 65, i d’aquests tant els de Galícia, País Basc, Catalunya i la resta del País Valencià volien constituir grups propis en el Congrés de Diputats, per un doble motiu: econòmic ( per aconseguir més recursos econòmics) i polític ( perquè podien tenir veu pròpia en tots els debats i comissions). Difícilment podem parlar d’un sol partit, quan n’hi havia 4 amb ànsies de vida pròpia i independent. Deduïts tots aquests, en queden 42, considerats de Podemos. Però , ahir mateix ja apareixia una nova proposta de treure’n un parell o tres per anar cap a IU, per constituir un grup parlamentari propi.

En resum, Podemos, ja no és el Podemos que havíem conegut i ens havien venut temps enrere. Ara es veuen obligats a afegir sempre a Podemos, les seves CONFLUÈNCIES. Malament quan un partit no pot definir-se amb un sol mot, i ha de portar un afegitó com aquest, perquè significa que és un conglomerat de formacions que poden entrar en crisis en qualsevol moment. Ja ho estem veient en el tema del referèndum català, on apareixen diferents versions i condicions. O en reclamar una actuació semblant a Galícia o en el País Basc, i fins i tot en el País Valencià.

Fa bé el PSOE en mantenir el full de ruta de negociar amb Ciutadans, i altres partits petits, i deixar la porta oberta a Podemos, però sense acceptar les exigències d’haver de triar. Costa molt de veure en el govern a un partit acabat de fer, sense experiència, sense un mínim d’homogeneïtat ni congruència en els grans temes. Formar i consolidar un partit no és cosa fàcil ni ràpida. Res millor que un bon pas per la oposició i per diferents nivells de govern per guanyar credibilitat i coherència. Voler donar lliçons va molt bé per professors d’Universitat però no quan es fiquen en Política.