Thursday, April 23, 2020
LA MEDIOCRITAT, COM A PROBLEMA - art. Diari de Terrassa
LA MEDIOCRITAT,
COM A PROBLEMA.
Tot sovint, recordo converses en el Parlament de Catalunya, amb companys
del mateix grup o amb diputats i diputades d’altres grups, respecte a com
buscar persones idònies per a cobrir els càrrecs institucionals, en els ajuntaments
o en el govern de la Generalitat. Les mateixes reflexions valdrien pel govern
central.
Hi havia qui defensava dir sempre sí, a la proposta per un càrrec
institucional. S’estigués o no preparat, per a dur a terme una brillant gestió.
Alguns, ho justificaven en que ja s’aprèn el que no se sap. Altres, en que si
no ho saps tu, pots contractar un altre que sigui expert en el tema, per això
hi ha diferents nivells, i assessors a cada Departament.
Sóc dels que no he acceptat mai cap càrrec que no estigués segur, d’estar
preparat, per fer-hi un bon paper. Però, com tot en la vida, hi ha múltiples
opcions i decisions que cadascú pren com millor li sembla. Hi ha gent que no té
por a assumir responsabilitats, d’alt nivell, malgrat no estar preparat. Es més,
a mesura que els anys passen, s’ha anat perdent la por, o el respecte, a
càrrecs de gran rellevància, de manera que al final, moltes persones
inadequades, els han ocupat. Millor dit, els ocupen, a dia d’avui.
Dic això, en plena crisis de la pandèmia, mirant com la gestionen els
ajuntaments, la Generalitat i el govern central. Ara, més que mai, considero
que la mediocritat és una arma de destrucció massiva. Alguns, potser pensaran
que exagero, però tenir persones inadequades, en llocs clau, pot suposar anar
pel bon camí, o anar pel pedregar, amb tot el que això comporta. Hi ha qui creu
que per haver estat regidor/a, alcalde/alcaldessa, o diputat/da, ja era més que
suficient per assumir càrrecs de major rellevància.
Aquí, jo diria,a segons qui, li pot haver servit, a segons qui, no. No n’hi
ha prou d’haver estat un temps en un altre càrrec, per estar segur de poder-ne
exercir un altre de molt diferent. Es cert que el pas per un ajuntament va molt
bé, per a futures obligacions, però , pot ser no suficient. I és que configurar
un equip de govern, en qualsevol administració, és molt, molt complicat. I més
ara, en que la política té mala premsa i mala imatge, en general, de manera que
molta gent preparada, prefereix continuar a la vida privada que donar el pas a la
pública.
En els meus quaranta anys de vida de partit i institucional, he conegut a
més d’un centenar de grans polítics,
situats en diferents nivells: municipal, autonòmic i estatal. Grans
alcaldes/alcaldesses, consellers /es, ministres, presidents d’aquí i d’allà,
del Parlament , del Congrés i del Senat. Tots ells i elles, tenien molt clar
que si no eren capaços de formar un molt bon equip, el fracàs estava garantit.
D’aquí la seva grandesa i saviesa. Son els mediocres els que s’envolten de
mediocres per evitar els puguin “tapar” o passar al davant. Els intel·ligents i
líders autèntics, no tenen aquesta por. Al contrari, si surt algun col·laborador,
especialment espavilat, procuren mantenir-lo al costat o preparar-lo perquè el
substitueixi.
No tinc prou espai per anomenar-ne una vintena, però , tots els estimats
lectors i lectores, segur en tindran uns quants en el cap, fins i tot
procedents de la mateixa ciutat o ciutats properes. El gran problema que tenim
, a dia d’avui, és l’enorme mediocritat de bona part de la classe política, i
amb ella, de les administracions del país. Em cenyiré a Catalunya, però és
extensiu a nivell estatal. Hi ha càrrecs institucionals que mai haurien d’haver
acceptat el càrrec que ostenten. I si qui els va nomenar fos un autèntic líder,
ja no els hagués anat a buscar. N’hagués triat d’altres. Molts d’ells /elles,
no haguessin passat de contramestres, de fàbriques mitjanes, a la vida civil.
Aleshores, no tenen la preparació ni l’autoritat i lideratge que s’ha de tenir
en tots els càrrecs rellevants. No s’estranyi ningú, doncs, del panorama que
tenim al davant. Si algú somiava amb la independència, com a via per millorar
el país, en comparació amb el funcionament d’Espanya, li deu haver quedat clar
que no tenim la matèria prima per tirar per aquest camí. La mediocritat impera,
i causa estralls, en tot el que toca. Es un dels temes a resoldre, una vegada,
vençuda la pandèmia.
# posted by joan roma cunill @ 9:18 AM 
