Monday, April 06, 2020
EL PAPER DE L'EXÈRCIT - art. El 9 Nou
EL PAPER DE
L’EXÈRCIT.
La declaració d’Estat d’Alarma, ha tornat a la palestra, l’etern debat de
quin paper ha de jugar l’exèrcit, en una situació de pandèmia , com la que
estem vivint aquests dies. Per a alguns, no feia falta treure’l de les
casernes, per a d’altres, sí, i a més donar-li un paper rellevant, en tant que col·lectiu
preparat, equipat i molt ben organitzat.
D’entrada, vull recordar que determinades institucions, organismes i
símbols, son “eterns”, en tant que representatius del país o de l’Estat, del
qual en formen part. Que en el passat, alguns d’ells hagin tingut funcions que
no li eren pròpies, no vol dir que, a dia d’avui, estiguin desacreditats. Tant
ho podem dir de l’exèrcit, com de les banderes, himnes i altres símbols que
defineixen el territori i la col·lectivitat, que hi viu.
L’entrada en democràcia, va modificar aquells aspectes i funcions que no
els hi eren propis, i es varen convertir en garantia de representativitat i
democràcia. S’hi pot estar més o menys d’acord, però tots ells van tenir encaix
en la Constitució , votada molt majoritàriament per tots els espanyols, en
referèndum, l’any 1978. Son, en conseqüència, salvaguarda dels drets i deures,
de tots els que formem part de l’Estat.
Ara, no parlaré dels símbols i altres institucions. Ho deixo per un altre
dia. Ara, em referiré a l’exèrcit pel que ha suposat de controvèrsia, en alguns
reductes catalans, sempre atents a rebutjar qualsevol decisió del govern
central, ni que sigui per aportar ajuda , en forma de personal preparat, molt
ben equipat, i coordinat amb altres forces de seguretat.
D’entrada, cal saber que tots els països que conformen la UE, estan
obligats a tenir exèrcit, i tenir-lo degudament preparat i equipat, com per
assegurar la pròpia existència de la UE, per a poder fer front, a qualsevol
amenaça externa. Fins ara, el paraigües protector provenia dels Estats Units
d’Amèrica ( EUA), i amb ell, el de la OTAN ( Organització del Tractat de l’Atlàntic
Nord), de la qual en formen part 29 països, a nivell mundial. Aquesta
existència, ha permès un complicat equilibri, amb altres potències com Rússia i
Xina.
Doncs bé, puix que hem de tenir exèrcit, com millor el tinguem, millor per
a tots. Res té a veure l’exèrcit actual, amb el d’èpoques passades. Es un altre
món, format per professionals preparats, ben equipats i sempre disponibles, per
a qualsevol adversitat. Precisament l’especialització és lògica, a nivell
empresarial, com ho ha estat a nivell militar. D’aquí que per a millor
especialització, el president José Luis Rodríguez Zapatero, proposés i acordés,
l’any 2005, la creació de la UME ( Unitat Militar d’Emergències). Una Unitat preparada , per intervenir en
casos de greu risc, catàstrofes , calamitats públiques, o altres que aconsellin
la seva intervenció.
Per als qui no en coneguin la composició , em permeto fer un breu resum.
Consta d’un total de 3.427 efectius humans, procedents dels tres exèrcits (
molt majoritàriament del de Terra), amb un moderníssim equipament, en matèria
de vehicles, sistema de comunicacions, i estructura funcional. En cas de necessitat poden activar elements
rellevants de material aeri i nàutic, en funció de les necessitats. Estan
desplegats en 7 bases fixes, arreu del territori, amb capacitat per arribar de
forma immediata, a qualsevol racó del país.
Tots els efectius humans, s’han especialitzat en la lluita contra tota mena
d’amenaces i calamitats, de manera que han mostrat una gran eficàcia en tots
els àmbits en els quals han intervingut, en aquests 14 anys d’existència. Fossin grans incendis, inundacions, terratrèmols,
o ara mateix, contra la pandèmia.
La UME, fou la primera en actuar, perquè està permanentment en alerta, però
, pocs dies després, es varen anar afegint altres unitats dels tres exèrcits,
per a cooperar, complementar o suplir, carències de la resta de forces de
seguretat estatals, autonòmiques o locals.
Així, doncs, a dia d’avui, tenim tot l’exèrcit desplegat per tot el país,
fent tota mena de funcions al servei de la lluita contra la pandèmia. La seva
eficàcia ha quedat demostrada, instal·lant hospitals de campanya, habilitant
espais per acollir persones sense sostre, desinfectant tota mena
d’infraestructures, equipaments i serveis essencials, o traslladant malalts
d’uns centres a d’altres.
Sorprèn, doncs, el posicionament del govern català, més interessat en
polèmiques inútils que no pas en governar, en desacord amb aquesta presència,
en territori català. Un desacord molt típic de persones que varen produir
retallades immenses ( d’un 30%) a la sanitat catalana, la qual, ara, es troba
en gravíssimes dificultats. Ens falten, 11.000 professionals sanitaris, entre
metges i infermeres i estem amb un deute de vuitanta mil milions d’euros.
Aquesta és la realitat, fruit de deu anys de retallades i canvi de les
prioritats de país. I resulta que ni tant sols es volen deixar ajudar.
Per sort, com sempre, hi ha nombrosos alcaldes i alcaldesses, que no
solament han donat la benvinguda a les unitats militars, sinó que molts d’ells
les han demanat, per resoldre carències municipals, o deficiències de la
Generalitat. Aquesta és la controvèrsia, aquesta és la realitat.