Thursday, April 30, 2020
RELIGIÓ I POLÍTICA - art. Diari de Terrassa
RELIGIÓ I
POLÍTICA.
S’ha d’haver viscut uns anys, en un país protestant, per veure les grans
diferències ,amb un de catòlic. Tot i que en la majoria de països de la UE, son
minoria, els que practiquen una religió, sigui quina sigui, tots venim
impregnats d’una cultura, costums, tradicions ...d’arrel religiosa, ni que
sigui molt antiga.
Aquestes arrels, ens marquen de per vida, i ens fan actuar d’una
determinada manera, encara que moltes vegades, no en siguem plenament
conscients. I si visquéssim, en alguns d’aquests països, fins i tot veuríem
certes diferències, en funció de si la branca dominant és / era el luteranisme
( de Lutero), el calvinisme ( de
Calvino) o més rigorosos encara, de Zwingly.
Comprendríem la duresa, contra determinats comportaments. El rigor, envers
la fidelitat i compliment de les promeses fetes, i els compromisos assumits. El
rebuig social, contra la mentida, i la falsedat. El poder de l’austeritat i
l’estalvi. L’obediència i preservació de tradicions i costums, heretats, etc.
Perquè dic això ? Per explicar algunes de les decisions que aquests dies es
tracten i decideixen en el marc de la UE. Tot sovint, veiem, posicionaments
molt diferents, en funció dels països del nord, respecte els del sud. Alguns,
poden creure que és per qüestions d’idioma, o de sintonia entre ells, sense
pensar en un lligam , molt més fort que els uneix i els fa complementaris. Son
les arrels religioses, en el sentit més ampli.
Mireu, allà la mentida i la falsedat, son terriblement penades. A nivell
individual i col·lectiu. No passa com aquí, que molts creuen que en una
confessió, es surt net, i es pot tornar a pecar. Allà, no. Qui menteix una
vegada, ho pot fer cent vegades més , de manera que no se li pot fer confiança.
No pot ocupar cap càrrec públic ni cap de privat , de responsabilitat , perquè
és una persona poc fiable.
Allà, l’austeritat, en la vida privada, però molt especialment en la
pública, va en l’ADN, de manera que és impensable determinades despeses, per
determinats actes o activitats, en qualsevol institució pública. Tots es
consideren socis de l’Estat, i com a tals, contribuents, i si veuen alguna
despesa, poc justificada, no els costarà gens de demanar comptes o presentar
denúncia.
Podria allargar els exemples amb una vintena més de qüestions, però exposo
aquests, per fer entendre el perquè de les reticències d’aquests països a
l’hora d’ajudar els països del sud. Ja entenen que han d’ajudar, però la
qüestió, és fins a quin punt. Per a ells, nosaltres som gastadors i ells son
estalviadors. Aleshores, la seva solidaritat té límits molt determinats. Ens
veuen com països alegres, despreocupats, vividors, poc treballadors i poc
estalviadors. Gairebé tot el contrari de la seva vida habitual.
Davant aquest panorama, en el marc de la pandèmia, també veuen que aquí ens
ha afectat molt més que allà, i pensen en si el nostre tipus de vida, hi ha
tingut molt a veure....i no estan disposats a grans sacrificis, durant molts
anys, per a resoldre els nostres problemes.
No és fàcil fer entendre que la visió general, simplista i sectària, no és
real. Que les coses aquí, han canviat molt, i no som el que semblem. Per a un
alemany , un austríac, un holandès, danés, suec o noruec...l’austeritat i bona
gestió son essencials, i no veuen aquestes característiques en el nostre país.
I en part, tenen raó. Estem lluny de tenir governs eficients, austers i
presidits per la bona gestió i administració. Si passada la pandèmia algú creu
que podem continuar com abans, va molt equivocat. Sense un gran esforç per
acostar-nos a una part del funcionament d’aquests països del centre i del nord,
la UE no podrà funcionar en plenitud. Les coses son com son, i no com voldríem.
Doncs bé, ha arribat l’hora de canviar-les.
# posted by joan roma cunill @ 10:47 PM 
