Friday, August 10, 2018
TXAPELA O BARRETINA ? - art. Regió 7
TXAPELA O
BARRETINA ?
Permeteu-me fer
servir dos símbols, molt característics,
per il·lustrar dos territoris, històrics, amb una rica cultura i llengua
pròpies, convivint en un mateix Estat, i
tanmateix molt allunyats un de l’altre, en matèria política .
En el passat,
l’excusa dels suposats “privilegis “bascos, provenia de la violència d’ETA, sota
la qual ningú s’atrevia a introduir canvis en les relacions País Basc- Govern
central, o si voleu entre País Basc i Espanya. Ja no retrocedeixo a temps de la
República ni de la Dictadura, per evitar comparacions i descripcions, més intricades
i discutibles. El que queda clar és que ,desapareguda la violència, el govern
basc, és un model d’eficàcia i bon rendiment.
El perquè del seu
bon funcionament, no s’explica només per raó d’un finançament “privilegiat”,
sinó per moltes altres raons que intentaré resumir.
D’entrada, sempre
han fugit d’objectius inassolibles. Quan aquí es parlava de trencar sostres
constitucionals, fugides endavant, conflictes oberts, o internacionalització
del “problema” català, ells anaven per feina, i eren conscients de que no trobarien
mai cap recolzament extern, per trencar la unitat interna.
Quan el realisme
s’imposa, mai es va per camins impossibles. Es el que han fet els bascos,
sempre. Només varen tenir un parèntesis, en temps del lendakari Ibarretxe, que
va voler sortir del guió, però comprovat el camí inviable, de seguida el varen
apartar, i es varen apartar de repetir experiments inviables.
Presa aquesta
sàvia decisió, els objectius eren clars. Perseguir en cada moment, el que fos
viable i possible, aprofitant tots els recursos disponibles. Fos a nivell de
Congrés , de Senat, o en qualsevol altre dels fòrums polítics, existents.
Un dels elements
essencials del seu èxit polític, ha estat triar bé els seus protagonistes. Han
fugit de la mediocritat, per anar a trobar, bons gestors, bons administradors ,
bons polítics amb estratègies ben definides i mantingudes al llarg dels anys. A
dia d’avui, tothom sap la seva serietat i el que persegueixen. No viuen de
somnis impossibles, ni d’estratègies condemnades al fracàs.
No critiquen ni
consideren el seu Estatut, com una eina poc efectiva, al contrari, li treuen
tot el suc possible, i ara, que en redacten un de nou, no pretenen fer-lo
servir per justificar una inviable independència, sinó per aprofundir aspectes
encara rellevants de l’autogovern. Causa enveja aquesta intel·ligència per
maniobrar, tant en ocasions propícies, com en altres més complicades. Al final,
la insistència i consistència dona els seus fruits, com no parem de veure en
els darrers quaranta anys.
Perquè, aquí no
s’ha seguit aquest model ? Hi ha hagut un element clau, en la mediocritat dels
governs catalans, amb ben poques excepcions. S’ha preferit la política
d’aparador, a la de la serietat i rigurositat. S’ha gastat, s’ha malgastat, en
múltiples projectes, més per influència d’alguns sectors, que no pas per la
necessitat pública. El diner públic no ha tingut el valor que se li ha donat al
País Basc, cosa que podem veure en multitud d’obres mal plantejades, i pitjor
executades.
I , inconscients
de les relacions internacionals, i menyspreant el poder d’un Estat, emprenen
una fugida endavant que només podia acabar en el més complert fracàs. Ja hi
som, sense voler-ho reconèixer. Un altre greu error: viure fora de la realitat,
promovent accions i actuacions que mai ningú hauria pensat ni imaginat,
embolicant-se cada vegada més, sense saber sortir del laberint en el que s’han
ficat.
Ho tenien ben
fàcil. Copiar les estratègies basques, amb un avantatge, com és el de tenir
major representació política, i major pes econòmic. Aquests elements, fets
servir en els moments oportuns, podien haver donat un joc increïblement positiu
a les aspiracions de major autogovern català. Ara mateix, estem en un moment
històric. Ben aprofitat, el resultat pot ser esplèndid, però si es vol anar pel
pedregar, el resultat és més que previsible. Estem en aquest dilema, aquí. Allà, no el tenen ni l’han volgut tenir mai. Per això, els
hi va tant de bé.