Tuesday, August 21, 2018

 

VOLEM ACOLLIR, però ... art. El 9 Nou



VOLEM ACOLLIR, però ...
En diferents ocasions, en els darrers anys, s’han convocat manifestacions, sota el lema de “volem acollir”, en protesta per les imatges que tot sovint, veiem en els mitjans de comunicació, de persones abandonades a alta mar, oblidades per tothom, lligades a un destí incert que moltes vegades acaba tràgicament.
S’ha d’elogiar la sensibilitat, i la mobilització de recursos humans, tècnics i econòmics, per part de persones i entitats que volen participar en frenar aquesta allau i acollir als qui arriben a casa nostra.
Ara bé, el problema, una vegada aquí, és immens. La complexitat i les dificultats per acollir-los i integrar-los suposa trencar barreres psicològiques i mentals, per ells, però també per la gent d’aquí. M’explico.
Des de fa molts anys soc voluntari de Creu Roja, i com a tal, m’he dedicat a donar classes de català a immigrants, però des de fa dos anys, dono classes de castellà als refugiats, acollits a Berga. En aquests moments, estan a punt d’acabar el període d’integració , la tercera tanda dels acollits, sota els auspicis de la UE, que va repartir una quota entre els seus associats, pertocant a Espanya la xifra de disset mil. D’aquesta xifra, Espanya n’ha acollit uns dos mil, i ara n’arribarà un altre contingent d’uns set-cents que seran repartits, per tot el país, en funció de convenis amb diferents entitats i organismes.
El problema de la integració passa, en primer lloc, per aprendre la llengua, si venen de països no llatinoamericans. Actualment, n’arriben molts de Rússia, Geòrgia, Ucraïna, Iran, Congo, Costa d’Ivori, ....a tots ells se’ls ofereix aprendre el castellà, i el català. Però, a banda de l’idioma, toca refer, tota mena de documentació bàsica personal, i tot seguit professional., des de titulacions acadèmiques, a d’altres de tècniques com per poder demostrar els estudis i formacions que havien fet en els seus països d’origen.
Disposen d’un carnet de residència, que donarà pas a un de laboral, mitjançant el qual podran buscar feina i aconseguir contracte. Ara bé, en aquest punt s’entra en un cercle diabòlic. Busquen vivenda, però la falta de contracte, no permet avalar el lloguer amb una feina estable. Primer problema, al qual segueix un segon, motivat per les grans reticències de molts propietaris i immobiliàries a llogar a un refugiat, ni que porti un aval de l’entitat que li dona suport.
Aquí és on apareixen les grans contradiccions de país. Per una banda, demanem “volem acollir” i per altra, es posen tota mena de traves a llogar un pis. A dia d’avui, aquest és un dels grans problemes per resoldre, perquè si no es té pis, difícilment es pot buscar feina i establir-se en un lloc concret.
Cada refugiat té tota la província on se l’ha acollit per buscar vivenda i feina. Si en troba en una altra província ,cal demanar autorització per fer el canvi. Normalment no hi ha problemes per aconseguir l’autorització, però son tràmits que s’han de fer, i que s’afegeixen a molts d’altres, prou complicats, com disposar de targeta sanitària, buscar plaça a llars d’infants i escoles, pels fills que han vingut amb ells,  planificar visites mèdiques, amb els corresponents intèrprets per poder-se entendre metges i pacients,convalidar titulacions, carnets de conduir, ...
En resum, sota el lema “volem acollir” hi ha un munt de reptes que la majoria de persones desconeixen, i que entren en contradicció amb les dificultats i entrebancs de persones i institucions que no faciliten la integració per culpa de la falta de sensibilitat, o d’altres qüestions, menys confessables. Estem lluny de tenir un protocol simple, pràctic i eficient com per garantir que qui és acollit, el podrà seguir amb garanties d’una integració complerta i adient.







<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?