Monday, August 27, 2018
NO VULL DECIDIR ¡ - art. Nació Digital Solsona
NO VULL DECIDIR ¡
Encara recordo la perplexitat que em produïa de ben petit, quan en
determinats jocs, o en altres àmbits, algú em preguntava, “ a qui estimes més ,
al teu pare o a la teva mare ?”. Era una
confrontació o un dilema inexistent, perquè mai m’hagués atrevit a triar.
Davant aquesta tessitura, o no contestava, o els hi deia que a tots dos, sense
cap preferència. I mira que eren ben diferents un de l’altre, dintre de les
seves especificitats, com ho som , tots i cadascun de nosaltres mateixos.
Poso aquesta anècdota, que segur tots hem viscut, en els àmbits respectius,
per reflexionar sobre els primers temps del procés sobiranista. Em considero
espanyol, sense cap contradicció en sentir-me profundament català. He viscut la
catalanitat com un dret, i alhora un deure, de conèixer, estimar i impulsar els
nostres trets fonamentals. Vaig aprendre a escriure el català, de manera
autodidacta, comprant llibres de gramàtica, i empollant-me totes les regles com
per escriure’l en bones condicions. I no solament això, sinó que l’he ensenyat
a d’altres catalans i en els darrers anys, a immigrants de tot el món, en tant
que voluntari de Creu Roja.
En els meus temps joves, vaig aprendre a tocar la guitarra per
acompanyar-me en recitals de cançó catalana, en terres llunyanes, a Suïssa i
territoris propers, on treballava i estudiava. He llegit, escrit, escoltat i
vist milers de documents, procedents de les més variades temàtiques i
situacions, de manera que ningú pot dir que no he practicat la “catalanitat”, o
he estat i sóc un catalanista convençut.
De fet la meva militància socialista, des de fa quaranta anys, és fruit
d’haver trobat el partit adequat per defensar les idees i posicions, sense cap
contradicció. Arribats en aquest punt, era lògic el trasbals que podia provocar
que el nostre govern, ens volgués portar a triar. A fer ara, a la nostra edat,
el que no vàrem fer, quan érem petits. El mal anomenat “dret a decidir”, de
fet, era una exigència encoberta, de triar entre una realitat i una altra, com
si fossin contradictòries o no podessin compaginar-se.
L’astúcia o la mala fe, per no dir el mal ús de les noves tecnologies, els
mitjans de comunicació públics, i altres males arts, varen anar alimentant el
desprestigi de tot l’espanyol, enaltint tot el català, inventant greuges quan
fes falta, o creant història pròpia quan es necessitava. Es increïble el grau
de tergiversació de la història, pròpia i de la aliena, com per vendre el que
sigui. S’ha arribat a uns extrems de propaganda i falsedat, impròpies d’una
democràcia. Tot per l’anomenat “dret a decidir”, quan en realitat el que
s’exigia era el dret a trencar la convivència, l’estat de dret, i la realitat
internacional. Els mitjans per aconseguir-ho es declaraven legítims, perquè
servien als propòsits dels impulsors del trencament.
Hem arribat, però, a un punt en que les falsedats han aparegut, i s’han
aclarit molts enganys, si bé tot s’embolcalla en una lluita contra “l’Estat
opressor”, mantenint les falsedats, i buscant com continuar enganyant als més
fanatitzats. De fet, en aquest procés, s’ha pogut comprovar com de fàcil és
vendre fum, desprestigiar l’adversari, incentivar les més baixes passions,
fomentar l’odi...per cridar a la mobilització i al trencament de la convivència
i l’estat de dret. No hi ha barreres, no hi ha límits. Tot s’hi val,
emmascarant grans paraules, sota objectius inexplicables. Tots els catalans,
amb tots els espanyols, hem decidit el nostre destí en una trentena d’eleccions
en els darrers quaranta anys. Ens hem comptat pel dret i pel revés, i som
àmplia majoria els qui volem mantenir-nos fidels a la legalitat. No ens vulgueu
fer triar perquè no hi ha contradicció ni impediment en poder ser alhora,
catalans, espanyols, i per damunt de tot europeus, i ciutadans del món. Ja hem
decidit, i ho hem fet, en múltiples ocasions.
# posted by joan roma cunill @ 10:54 PM 
