Joan Roma

EL NOSTRE TARTARÍN.

Cada país, cada nació, té alguns personatges entranyables que li han donat ressò, o els ha representat ,sigui en forma de paròdia, sigui en forma d’èpica o d’humor.  Dos exemples clars, han estat Joan Capri i Mary Santpere. N’hi podríem afegir algun més, a nivell real, o a nivell literari, però pel fet, aquests dos ,son prou representatius.

Sembla, però, que se’ns en afegeix un altre, mai imaginat ni mai escrit, a diferència del popular Tartarín de Tarascón, francès. Obra del genial Alphons Daudet. En el nostre cas, ben aviat hi podríem afegir, en Puigdemont de Waterloo.  Un personatge increïble per trajectòria passada, per espectacular present i per inimaginable futur.

Un ciutadà , esdevingut alcalde de Girona, elegit, contra tot pronòstic, president de la Generalitat, que organitza la seva substitució d’alcalde, amb una estratègia increïblement rebuscada i estrafolària, capaç de muntar i desmuntar una república, en qüestió de segons, i de convocar i desconvocar eleccions, en matèria d’hores, per, finalment,  fugir a l’estranger, sense acomiadar-se ni del seu vice president.

No content amb això, s’instal.la a Waterloo, on hi crea un espai republicà. Marxa a donar una conferència i queda atrapat a Alemanya, d’allà torna a Waterloo, on es proclama president de la república catalana, en tramitació permanent, a l’espera de fer-la efectiva, en un moment o altre. I mentrestant conforma el consell de la república, amb els nomenaments corresponents, a imatge i semblança de les corts celestials, o monàrquiques del segle dinou.

No digueu que no és una vida apassionant, amb unes imatges mai vistes ni imaginades, a nivell de Catalunya i terres enllà. Falten però, alguns detalls protocol·laris que millorarien l’impacte visual. Perquè no enviar una companyia de Miquelets, a Waterloo que formessin part de la vigilància i seguretat, amb una parella , a la porta principal per retre honors als visitants il·lustres , en especial al propi president ?. I posats a fer-ho bé, organitzar uns canvis de guàrdia, prou vistosos i imponents com per convertir-los en espectacle diari, a semblança dels que es fan en altres indrets del món.

A més, tot canvi de guàrdia, precisa d’una banda de música, que podria ser la dels propis Miquelets. Com a peça musical, no estaria malament , fer convocatòria per adaptar la sardana La Santa Espina, per acoblar-la a la solemnitat militar. La lletra és molt apropiada, i simplement caldria donar-li el toc militar.  No sé si tot aquest embalum seria del gust del barri on està ubicat el palau de la república, però se’ls hi podria demanar una mica de paciència i comprensió , de cara els propers mesos o anys, en que sigui necessària aquesta presència.

Queda pendent de resoldre l’aspecte econòmic del tema. He buscat i rebuscat explicacions sobre qui i com es paga tota aquesta festa. Ho sento, però no ho he trobat. No s’explica enlloc quin mecenes, quin grup de persones o d’entitats, es fan càrrec de totes aquestes despeses, cosa que contradiu la promesa feta de ser transparents, exemplars, novedosos...potser han optat per ser-ho menys, i fer servir les aportacions de grup parlamentari, a Junts x Cat, del Parlament de Catalunya, però , ai las, crec que contravindrien greument el Reglament , utilitzant fons parlamentaris, per a destins que no son els previstos.

Convindria algú estudiés el destí dels fons d’aquest Grup Parlamentari, per a veure si tenen l’ús previst o no. Cas de constatar desviaments il·legals, caldria actuar, en conseqüència, perquè no direu que no és increïble tot el que hem vist, tot el que estem veient, i tot el que se’ns diu pensen fer en els propers mesos o anys. No hem tingut cap escriptor, cap novel·lista, cap autor capaç d’imaginar una trajectòria com la de Puigdemont de Waterloo.  Quina novel·la hagués escrit l’Alphons Daudet, amb aquesta matèria prima ¡¡¡