Tuesday, February 20, 2018
TRES DATES HISTÒRIQUES, PER NO REPETIR, A CATALUNYA - art. Nació Digital Solsona
TRES DATES HISTÒRIQUES, PER NO REPETIR, A CATALUNYA.
Els nacionalismes, necessiten dates històriques, moments èpics, lideratges
excepcionals, batalles desiguals,... i enemics, reals, o inventats, per a
poder-se implantar i impulsar, de cara el futur. I sinó es tenen, s’inventen.
Catalunya és un exemple clar, de manual, si observem la trajectòria del
moviment nacionalista, primer, i independentista, després. S’ha mitificat, fins
convertir-la en falsedat històrica, bona part de la guerra de Successió, per
voler donar explicacions “actuals”, a una realitat històrica, que res tenia a
veure amb la present.
Vaig tenir la sort de poder parlar del 1714, amb un gran historiador, com
era Ernest Lluch, tot i la seva especialitat ,en Economia. Tenia uns
coneixements enciclopèdics, de la nostra història, i precisament havia excel·lit
en els relacionats amb la guerra de Successió, produint gran nombre d’estudis i
escrits. Ell, i amb ell, altres historiadors, han exposat fredament i
objectivament, la situació política interna i externa, i els resultats que es
varen produir.
Però no vull anar tant enrere. Deixo el 1714, pels historiadors i per
altres moments. Avui , vull parlar de tres fets històrics, clarament negatius,
ocorreguts a Catalunya i protagonitzats, pels més alts dirigents. Tots tres,
expliquen els moments de rauxa, i les conseqüències que poden portar, el no ser
prou conscients de les decisions a prendre, en moments realment delicats.
El primer, fa referència als Fets de Prats de Molló, l’any 1926, en plena
Dictadura de Primo de Rivera, quan el qui havia estat coronel de l’exèrcit
espanyol, Francesc Macià proposa envair Espanya, amb dues columnes, amb la
confiança que aquesta invasió produiria un aixecament popular generalitzat. La
mala organització, l’existència d’espies, entre els pretesos invasors, i altres
improvisacions, varen motivar la seva detenció el dia 4 de novembre, empresonat
i posteriorment jutjat, amb una ordre d’expulsió cap a Bèlgica. Sí, senyors
meus, cap a Bèlgica. Després , esdevindria l’avi Macià, un dels presidents més
estimats, i mitificats de Catalunya.
El segon, fa referència als Fets del 6 d’octubre del 34, quan el president
Lluís Companys, declara “l’Estat català, dintre de la república federal
espanyola”. Aquesta proclamació, sí va produir víctimes. Concretament 46. 38 civils
i 8 militars, amb una dura repressió que afectà a més de tres mil persones, i l’empresonament,
i posterior presó de tot el govern, excepte un membre , el gran independentista
Dencàs que fugí amb uns quants acòlits seus, per les clavegueres .
El tercer, el tenim en els nostres dies. Les jornades del 6 i 7 de setembre
de 2017, han entrat en les pàgines negres de la nostra història, per haver-se produït
un autèntic cop d’estat civil en el Parlament de Catalunya, mitjançant el
trinxament del Reglament del Parlament, i la vulneració de l’Estatut d’Autonomia,
i de la Constitució, aprovant la Llei del Referèndum, i les anomenades, Lleis
de desconnexió. Totes elles, anul·lades pel TC. No contents amb aquestes
destrosses, el 29 d’octubre s’aprova una DUI ( declaració unilateral d’independència)
mitjançant la qual es diu que “Catalunya esdevé
un estat independent, en forma de República”. A continuació, el govern
central, activa l’art. 155, i entrem un l’etapa actual.
Què en podem extreure d’aquests tres fets històrics ? Què els uneix o què
els separa ? No, no vull fer cap tesis doctoral sobre ells, sinó simplement
extreure’n les conseqüències. Tots tres, varen ser greus errors polítics, de
dimensions històriques. Però, hi ha una cosa que les distingeix clarament.
Tant Francesc Macià, com Lluís Companys, i amb ells els seus adjunts, varen
assumir els errors, foren jutjats i foren condemnats. Varen explicar les
motivacions i els objectius perseguits, i ho varen fer personalment, sense
excuses ni subterfugis.
El tercer, és un fugitiu de la Justícia. Ni sortida al balcó del Palau de
la Generalitat, ni arriar bandera espanyola, ni posada en marxa de la imaginada
República. Fugat a Bèlgica, es diu exiliat, quan no ha vist ni parlat amb
autèntics exiliats. No hi ha èpica ni valentia, simple, fugida, i pretensió de
recuperar el càrrec presidencial, malgrat tot el mal fet, a tot un país i la
seva gent. No hi ha hagut, per sort víctimes, però sí milions de perjudicats,
amb uns danys terribles sobre la societat , l’economia i el prestigi , tant
costosament aconseguit. Comparem i jutgem. I exigim autocrítica, als qui n’han
estat protagonistes, directes o indirectes.
# posted by joan roma cunill @ 7:11 AM 
