Joan Roma

VALLHONESTA, COM EXEMPLE.

Res és ,com era, uns anys enrere. Oblidem temps passats, en que colles de voluntaris, anaven a arreglar ermites, antics molins, velles construccions, castells en runes, restes medievals, ponts o qualsevol altre element arquitectònic, situat en els llocs més insospitats, de la nostra geografia. Això forma part del passat, i ja no és possible, traslladar-ho als temps presents.

He seguit amb interès, la informació apareguda, en aquestes pàgines de Regió 7, dels dies 26 i 27 de gener, relativa a una denúncia contra un santvicentí, per haver actuat a l’antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, situat dintre el Parc Natural de Sant Llorenç. Una denúncia, a instàncies de la Diputació de Barcelona, ens gestor del Parc, executada pel servei de protecció del patrimoni, dels Mossos d’Esquadra.

El diari expressa la sorpresa, i fins i tot una certa indignació, de molts excursionistes, i gent del territori ,per obrir un expedient contra un jubilat, que des de fa temps dedicava temps i esforços, a reparar l’antic hostal, per evitar el seu complert enrunament. Es comprensible, mostrar la sorpresa, com és comprensible deplorar la pèrdua, de molt del patrimoni arquitectònic que tenim , escampat per tot arreu. Però, la legalitat vigent, ha canviat totalment ,les vies per actuar sobre el territori. I en aquest tema, els alcaldes tenim una responsabilitat cabdal. M’explico.

Les vigents lleis d’urbanisme, consideren el sòl rústec, com una mena de sol sagrat, en el qual les llicències es concedeixen, previ  estudis, informes, dictàmens, i altres consideracions, com si es tractés del recinte de la Sagrada Família. A més, s’encarrega als alcaldes, la missió de supervisar, controlar i expedientar ,qualsevol actuació sobre el territori que no disposi de totes les preceptives llicències. No hi ha excusa per no fer-ho, tant si es tracta d’un municipi de quatre pams quadrats, com d’un, de quaranta-quatre quilòmetres quadrats com és el meu cas. Es igual, si es té policia municipal , o vigilants, com si no se’n té ( el que passa en sis-cents municipis). La llei ho exigeix, agradi o no , ho hem de complir, sota amenaça de cometre un delicte contra la ordenació del territori, amb efectes penals.

El cas que ens ocupa, suposa en primer lloc , que l’alcalde del terme municipal, ha de vigilar si es fa alguna obra d’enrunament, construcció o restauració, en qualsevol indret. Si aquest és el cas, li toca obrir expedient i actuar en conseqüència. A partir d’aquí,. haurà de demanar responsabilitats al propietari de la finca, per tramitar l’expedient, que pot arribar als tribunals, segons sigui el cas.

En resum, tot i ser lamentable el cas, les conseqüències de no haver actuat, podien tenir costos molt elevats, per a totes les parts implicades, si , per exemple s’hagués produït un accident per part del jubilat. En aquest cas, els Mossos haurien obert un expedient, demanat la llicència, cas de no tenir-ne, l’ajuntament hauria d’haver exposat els motius pels quals no hauria exercit la tasca de control i vigilància...el mateix, li hauria passat a la Diputació de Barcelona, en tant que ens gestor del Parc, així com als seus tècnics, i finalment al propietari de la finca, on hi ha ubicat l’antic hostal.

Tots ells, haurien estat imputats per un suposat delicte contra la ordenació territorial, per part de la Generalitat, amb uns tràmits molt concrets, i unes possibles sentències, molt concretes i contundents, que haurien de ser assumides a càrrec al patrimoni personal, i no de les arques públiques. El motiu: no haver exercit adequadament les funcions de vigilància , control i supervisió de les activitats, en el territori. Així és com funcionen ara les coses, i qui cregui que pot fer-ho diferent, s’equivoca. I, una vegada més, ens han posat als alcaldes com a garants de que res es mogui en el territori, sense la preceptiva llicència. Una obligació molt complicada de complir, sense tenir un mínim d’eines, per fer-la possible. Així, anem.