Thursday, February 08, 2018
A GARROTADES - art. Nació Digital Solsona
A GARROTADES .
Porto setmanes,
per no dir mesos, amb una imatge constant que va i ve, en el meu cervell. Es
tracta, d’un dels quadres més representatius de Goya, de la col·lecció de
pintures negres, batejat com “duelo a garrotazos”. Sinó el teniu present , us
recomano visualitzar-lo, perquè és molt representatiu de la situació de la
batalla entre independentistes i govern central. En faig una breu descripció. El quadre,
mostra una baralla entre dos homes, a garrotades, enterrats a terra de cintura
cap avall, de manera que només hi ha mobilitat de braços i tronc del cos. Vol
dir que les garrotades son inevitables ,de donar, i rebre. Una imatge molt
gràfica del mal geni i l’afany de causar dany al contrari, sigui quina sigui la
seva posició i pensament.
Aquesta imatge,
tant gràfica, me la faig meva, a l’hora de descriure l’enfrontament i l’ús de
totes les martingales possibles, si bé , posant un garrot de fusta a la mà dels
independentistes , i un de ferro, en la del govern central. El mal, és enorme
per les dues parts, però un govern, en nom propi i de l’Estat que representa,
té un poder i unes eines, immensament més danyines que les dels partits
independentistes, oimés si aquests, van d’improvisació en improvisació, saltant
d’un lloc a altre, enmig d’un caos total.
Es penosa la
imatge global, de dos governs , protagonistes d’un serial impensable i
impossible. Mai dels mais, s’hagués hagut d’arribar a la situació present i,
per tant, culpes immenses al govern central, i a la increïble mediocritat de
tots els seus membres. Però dit això, mai un altre govern pot contestar amb les
mateixes formes. Pitjor encara, incrementant el grau de despropòsits i males
arts, posant tot el país en una situació d’enfrontament intern, i extern.
A cada cop donat
pel govern català, ha tingut una resposta similar del govern central, si bé,
usant una major força i contundència. I mai, el govern català hauria d’haver
donat arguments per una intervenció justificada, d’aplicació del 155. Les
ferides son immenses en els dos bàndols, però , lluny de parar per a curar-les,
l’empeny és continuar ,fins a l’extenuació d’un o altre. Arribat en aquest
punt, recordo que he descrit ,un garrot de ferro en mans del govern central, i
el mal no és el mateix, en una garrotada o altra.
Després de quinze
o vint garrotades, donades i rebudes, hauria d’haver-hi el seny suficient com
per constatar el dany comú, i arribar a un pacte de no agressió, i buscar noves
formules d’entesa, que no poden ser altres, que el retorn a la legalitat
vigent. La via de la unilateralitat ha mort, si bé, el conflicte continua viu.
Ningú pot imaginar la continuïtat de la batalla perquè tot té un límit, i qui
més fort és, més possibilitats d’anorrear l’altre té, tot i que també ell en
sortirà molt malmès.
Es hora de posar
fi als disbarats, i evitar anar més enllà en un ridícul estratosfèric, com el
de voler tenir un govern a l’estranger i un altre aquí. O modificant lleis, a
cada moment, i a conveniència d’una persona o d’un grup. Algú s’ha begut
l’enteniment, però, no pot ser que se l’hagi begut tot un país o tot un
Parlament. Resoldre els conflictes a garrotades, era propi de temps obscurs i
passats. Ja va sent hora de llençar els garrots, elegir president i govern, i
posar-se a curar ferides i tornar a una mínima normalitat.