Wednesday, February 21, 2018
DONCS, PERQUÈ ESTEM COM ESTEM ? - art. Blogesfera socialista
DONCS, PERQUÈ ESTEM COM ESTEM ?
Si no fos per les declaracions de la cupaire, Mireia Boya, podríem pensar
que tot el vist i dut a terme, en els darrers 5 anys, ha estat fruit d’un
somni. Una mena de, mal son, que ningú s’explica per què ni com va passar. Es el
que es dedueix de les declaracions fetes davant del Magistrat Pablo Llarena, en
aquestes darreres setmanes, per part dels principals protagonistes del procés
independentista.
Res s’havia planificat, res s’havia previst, no hi havia cap comitè organitzador,
ni cap guió establert, com tampoc cap ànim de vulnerar la legalitat vigent...si
de cas, algunes ganes de veure què pensava la gent sobre la independència, o el
dret a decidir, però sense cap intenció real de dur-la a la pràctica. Eren
provatures, més de laboratori que no pas, reals intencions d’exercir l’autodeterminació.
Tot plegat, res seriós, com perque els impulsors hagin d’acabar davant la
justícia, i ser amenaçats amb greus condemnes. D’aquí l’estranyesa, en veure
com de seriosament s’ho han pres alguns jutges, o el mateix TC. No n’hi ha per
tant, si al cap i a la fi, tot està quiet i no hi ha hagut trencaments, a cap
nivell. Millor deixar-ho córrer i girar pàgina. Punt i final, anem per una altra cosa.
Així de senzill, així d’inconscient s’ha actuat, segons les informacions
que van apareixent en els mitjans de comunicació. Cap dels protagonistes,
accepta haver trencat la llei, ni haver-se saltat l’estat de dret ¡¡¡¡ Uns
perquè passaven per allà, altres perquè no hi estaven d’acord, altres perquè ho
varen dir, però no els varen fer cas,...el resultat, és que ningú es
responsabilitza de res. No hi ha valentia, no hi ha coherència, no hi ha
honestedat, a l’hora de defensar les idees, ni les accions dutes a terme. Tot s’imputa
a un altre, i tot s’ha fet, per obra i gràcia dels altres. Ningú assumeix
responsabilitats pròpies.
El procés ha mort, però el conflicte continua viu, i per molt de temps. Tanta
inconsciència, individual i col·lectiva, comportarà un llarg període de
conflictes profunds. Els jutges tenen a les mans, les proves d’accions il·legals
de la més alta gravetat, i actuaran en conseqüència. Això vol dir, imputacions
a desenes de persones, i penes molt elevades, tant d’inhabilitació, com de
presó. I no solament per als principals protagonistes del procés, sinó també
per actors secundaris, com molts dels alcaldes que varen implicar-se, fins
extrems incomprensibles.
Es incomprensible, estar on estem, sense un mínim d’autocrítica, sense
assumir el fracàs del procés, sense assumir les responsabilitats d’haver obert
la caixa del trons, i haver portat el país cap un enfrontament intern, de molt
difícil reparació. Jo mateix, com segur,
molts dels estimats lectors, he perdut unes quantes amistats, simplement per
haver-me mantingut fidel als meus ideals i als juraments que vaig fer, a l’assumir
el càrrec d’alcalde. Com abans ho havia fet, amb el de diputat. M’he mantingut
fidel als principis democràtics, però , amistats de molts anys enrere, ho han
considerat una traïció o una participació activa, en l’aplicació del 155. Han estat ells, no jo, els qui han trencat l’amistat.
Una amistat que no era tant forta com jo m’imaginava, quan l’han deixada per
una qüestió d’idees. Tinc la tranquil·litat de no haver estat jo el promotor
del trencament, sinó ells. Jo he mantingut la tolerància i el respecte, no
ells.
Però trencaments com aquests, i el de desenes de milers de famílies, son
una realitat. Com ho son els milers d’activitats que han marxat o pensen
marxar, a la vista de la greu situació que estem vivint. Qui repara els danys
causats ? Podem acceptar com a innocents les accions dutes a terme ? Es que no
s’imaginaven com acabaria tot plegat, quan ningú tenia res preparat, ni previst
ni lligat per a un endemà, de la ruptura ? Estem com estem, per l’acció
volgudament trencadora d’un gran nombre d’actors irresponsables que , malgrat
la covardia de no acceptar les seves responsabilitats, ens han portat a tots plegats
a una de les situacions més greus de la nostra història contemporània. Qui cregui
que pot continuar per aquest camí, viu en una altra realitat. I si algú s’imagina
poder dur a terme noves accions il·legals per seguir el corrent a un fugit de
la justícia, instal·lat a Bèlgica, sàpiga que no el seguirem.
# posted by joan roma cunill @ 8:37 AM 
