Friday, February 23, 2018
UN NOU RELAT - art. Regió 7
UN NOU RELAT.
Estem passant d’un guió, destinat a assolir la independència, a un altre de
simplement, retornar al punt de sortida. Fem nostre el refrany castellà “quien
mucho abarca, poco aprieta”, i bona part del país, ja es donaria per satisfet,
si podés veure a casa, els empresonats, i es recuperés l’autogovern, amb les
mateixes competències que tenia, abans de l’aplicació del 155.
Perquè, doncs, es va emprendre una ruta inviable ? Perquè es va animar a
centenars de milers de persones, a assistir a tota mena d’esdeveniments, amb la
promesa que servirien per aconseguir els objectius proposats ? Es que hi ha
hagut algun fet excepcional, com per modificar les aspiracions inicials ? Algú
no havia previst el poder de l’estat de dret, i el d’un Estat, immers en una UE
que prou problemes té, com per recolzar-ne algun de nou ?
Hi ha multitud de preguntes, sense respostes clares, ni assumpció de
responsabilitats clares i concretes, per part dels principals protagonistes del
procés. Immersos en convocatòries de declaració, davant del Magistrat Pablo
Llarena, o ficats a estudiar solucions increïblement impossibles, per donar
sortida al conflicte obert, no es preocupen d’aclarir el perquè de tanta
disbauxa.
Tampoc hi ha hagut, ni sembla propera, una profunda autocrítica sobre el
moviment independentista. El que més m’ha sorprès, ha estat la facilitat i
rapidesa en que es va assumir la possibilitat d’assolir la independència, sense
tenir els elements bàsics i indispensables per un procés tant profund i
traumàtic, com aquest. Ningú nega, el caràcter provocador, prepotent i
indignant del govern central, que incendia tot el que toca, i ha estat
“fabricant d’independentistes” des dels anys del president Aznar, o més enrere,
i tot.
Però, un objectiu com aquest, requeria un guió, uns projectes, uns
objectius a curt, mitjà i llarg termini, uns lideratges molt concrets, una suma
d’esforços pensats pel present i futur, que res tenen a veure amb les presses i
constants improvisacions vistes, fins ara.
Encara més, m’ha sorprès veure centenars d’alcaldes, assumint objectius,
irrealitzables. Creure en el poder de l’AMI ( associació municipis per la
independència) com una gran eina independentista, imaginar que pujades i
baixades a Barcelona, amb vara o sense, podien accelerar el procés, o fins i
tot, assolir deliris de grandesa, com que un Consell d’Electes, podés
substituir el govern de la
Generalitat , m’ha deixat perplex. I és que alguns d’aquests
alcaldes son persones estudiades, llegides i viatjades, i no me’ls imaginava
signant decrets, més o menys oficials, convocant plens o debatent mocions que
trinxaven les lleis vigents, que tots hem jurat obeir , al prendre possessió
dels nostres càrrecs.
Però, tot això, és passat. El que importa, ara i aquí és el present. I en
aquest present, veiem un Parlament paralitzat, a l’espera de novetats ,de
l’estranger. No tenim govern, i mentrestant opera el 155, entrant en temes que
no haurien de ser objecte d’estudi ni planificació.
De moment, no tenim un nou relat. De fet, sí hi ha una lleugera tendència a
donar per acabat el procés, tal com alguns havien somiat i explicat, i es
reclama celeritat per recuperar el govern perdut. El govern d’anys enrere, amb
les competències, d’anys enrere. Ara, aquest és el desig de molts. No sabem si
d’una àmplia majoria, però sinó es vol anar a unes noves eleccions, no queda
cap altre remei que improvisar un nou relat, i retornar sis anys enrere. Millor
això ,que tenir tot el país en un llimbs d’incerteses i paràlisis, com mai
havíem tingut ni imaginat. I que els protagonistes de tot el viscut, donin pas,
a una nova generació ,dedicada a resoldre els problemes diaris i a pensar en un
altre futur.
# posted by joan roma cunill @ 11:06 PM 
