Wednesday, November 15, 2017
SÒL RÚSTEG, SÒL SAGRAT - art. Diari de Terrassa
SÒL RÚSTEG, SÒL
SAGRAT.
En el nostre
país, Catalunya, passem d’un extrem a l’altre, en qüestió d’urbanisme i
protecció al medi natural. En els prop de 40 anys de democràcia municipal, hem
assistit a tants canvis en matèria urbanística que, a dia d’avui, els tècnics
municipals, han de ser més experts en els canvis de legalitat que no pas en
arquitectura.
Ha estat
habitual, per part de la Generalitat, considerar els ajuntaments com institucions menors d’edat, als quals
convenia protegir, vigilar, i sobretot controlar, tot el que volien fer en
terreny rústec. Entenent per terreny rústec, tot aquell que no és urbà, i per
tant no edificable.
Quan el govern de
la Generalitat es queixa de la intromissió del Madrid polític, en els afers
autonòmics, els alcaldes d’ajuntaments rurals, fem un somriure , pensant en les
constants i greus intromissions en les competències municipals. I és que, hem
passat dels vells temps en que es deixava fer, als nous temps, en que el
control és tant detallista i absolut que ens perdem en tramitacions i gestions,
fins extrems inacceptables. Uns exemples serviran, per descriure les queixes.
Si un pagès vol
arreglar la seva casa, no sap en quin embolic està a punt de ficar-se. La casa
pot ser seva, però qui decideix el que hi pot fer i com ho pot fer, ja no és ni
el seu alcalde o ajuntament, sinó uns senyors de Barcelona que han decidit, què
li deixaran fer. Quan dic uns senyors de Barcelona, em refereixo al Departament
de Territori i Paisatge, abans dit Departament de Política Territorial, o noms
similars. En aquest Departament, hi ha la Direcció General d’Urbanisme,
encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis d’urbanisme, o també la
Direcció General de Paisatge.
El pagès, veurà
com fer teulada nova, o ampliar alguna dependència, aixecar una mica el sostre,
convertir les golfes en un habitatge, etc, comporta una allau de projectes,
tràmits, i despeses, com per fer-li canviar d’idea i esperar millors temps. He
d’afegir que se’ns han tret als ajuntaments ,tota competència en sòl rústec i
tot ha d’anar a la Comissió d’urbanisme respectiva. Els tràmits poden durar
mesos, i en alguns casos, anys. I al final, li poden anar retallant tot el que
volia fer, fins al punt d’exigir-li unes condicions tècniques, tant rigoroses
que no li val la pena fer obres, a no ser que la casa li perilli de caure-li al
damunt.
Obres tant
necessàries i indispensables com portar aigua o llum, en cable soterrat, li
suposa haver de presentar un projecte i tramitar-lo com un pla especial. Mesos
de tramitació i costos enormes, abans del primer cop de pic, a terra. Si vol
millorar la pallissa, o algun magatzem , li tocarà fer el mateix que per la
casa principal.
En fi, perquè
explico això ? Doncs, perquè en aquest país, es legisla, a partir de la visió i
els desitjos de la gent de ciutat, pensant molt poc, en els que viuen i han de
viure del món rural. Es vol tenir un rerepaís com una mena de jardí o paisatge
pels urbanites, i els que hi viuen s’han d’adaptar a aquesta regulació. I que
ningú pensi en que els rurals, no volem un país bonic i ordenat. En absolut,
som els primers a cuidar-lo i mantenir-lo, però sense exageracions ni
regulacions, tant i tant restrictives ,que impedeixin viure-hi.
De fet, ja patim
una doble discriminació, en quan a serveis bàsics elementals, amb pèssima
cobertura de radio i televisió, per una banda, i encara més greu en matèria de
noves tecnologies. Tenir determinades cobertures, suposa pagar instal·lacions
caríssimes per poder garantir un determinat servei de telefonia mòbil o
Internet, si a més per a qualsevol canvi, millora o modificació que es vol fer
a la finca, s’ha de demanar permís i esperar vegin bé els canvis, al cap de
molts mesos de tramitació, suposa considerar els habitants del món rural,
ciutadans de segona categoria. Així estem, i d’això ens queixem. Quan algú
parli d’ampliar l’auto govern, que pensi, en tot el país i no només, en les
ciutats. Pensem en 600 municipis que perden població i no se’ls atén com la
seva situació requereix.
# posted by joan roma cunill @ 12:43 AM 
