Friday, November 17, 2017
ESTRANY PARTIT, ERC - art. Blogesfera socialista
ESTRANY PARTIT,
ERC.
Es ben cert que cada partit té una idiosincràsia pròpia, en funció de com
va néixer, i quins varen ser els seus principis fundacionals. ERC, és un partit
estrany, curiós, clarament diferent de la resta de partits de l’arc
parlamentari, català i espanyol. He seguit la seva trajectòria, primer en
paper, després de forma directa, per haver compartit escons en el Parlament de
Catalunya, i ara de nou, en paper i altres mitjans tecnològics.
En resum, és un partit que es mou entre la tradició més antiga, una certa
anarquia, i com un partit, en permanent adolescència, sense arribar mai ,a
l’autèntica maduresa. Dona la sensació d’un cert germà petit, que necessita un
de més gran per recordar-li , tot sovint, que determinades coses no es poden
fer, o no s’han de fer. A més, és un partit que practica el “canibalisme
polític”, entès com aquell que es va menjant els seus dirigents, cada cert
temps, i els envia a “galeres”, traduït, com que han de marxar per no tornar,
mai més.
Durant les quatre legislatures que vaig formar part de l’hemicicle del
Parlament, em va tocar , seure molt a prop del grup parlamentari d’ERC. Fos al
costat, al darrere o ben a prop, i aquesta proximitat em va portar a compartir,
converses, unes vegades, altres a escoltar converses entre ells, retrets,
discussions, propostes, baralles....fins el punt de desitjar anar a parar ben
lluny, per no haver d’aguantar aquestes situacions. Moltes d’elles, ben poc
grates a la vista i a la oïda.
Escric aquest pròleg, en uns moments en que ERC torna a fer de les seves. A
alguns els hi ha estranyat, la decisió de trencar peres amb el PDECAT i amb
altres entitats, per anar sols a les eleccions del 21 D.
Què es pensaven ? Aquesta ha estat una constant en el partit. Fan el que volen,
quan volen i amb qui volen i no tenen cap mania a l’hora de dir el contrari del
que han promès hores o dies, abans. Sempre han tingut un cert aire de
superioritat en matèria patriòtica, i a l’hora de donar lliçons de democràcia
als altres. O de gestió, és igual. Per a ells, el que fan , ben fet està, i
punto. A qui no li agrada que es rasqui.
Recordo els anys en el Parlament, i recordo els anys de Tripartit amb els
presidents Maragall i Montilla. Sempre, sempre, ERC provocava conflictes, per
qualsevol tema, en qualsevol moment, fins convertir l’acció de govern, en un
autèntic suplici. Egos pujats de to, propostes agosarades, per no dir fora de
lloc, falta de coordinació, manca de solidaritat entre departaments,
contradiccions internes de partit, i externes amb els altres partits...eren
constants en l’acció política d’aquells anys.
Ara, creuen tenir el vent a favor, i no han tingut cap dubte a l’hora de
desmarcar-se dels seus socis i anar per lliure. Prometran el que els sembli i
diran el que vulguin, però al final faran el que els doni la gana. Sempre ha
estat així, i no veig cap intenció de canviar la seva manera de ser i actuar.
De fet, els dirigents d’ara, em donen menys confiança de la que ens havien
donat Josep Lluis Carod Rovira, Joan Puigcercós, Joan Ridao, i molts anys abans,
Joan Hortalà, Heribert Barrera etc. Deixo ja de banda tota l’etapa d’Angel
Colom, perquè ell sol ja necessitaria un espai immens, per descriure-la.
No sé què passarà ni quins resultats hi haurà el 21 D, però queda clara la
impossibilitat d’elaborar un projecte a l’entorn d’ERC. Es impensable
convertir-lo en el pal de paller, al voltant del qual es conformi alguna acció
de govern. Impossible. I si algú té algun dubte, que escolti els darrers
comentaris d’ex consellers, ex diputats, i actuals dirigents per entendre com
d’insensats han estat al llarg de tot el procés independentista. Que ara diguin
que no havien preparat res, que no havien previst res ni havien contemplat cap
dels escenaris actuals, és com per recompensar-los amb un pas a l’oposició, per
a molts anys. En aquest lloc no podran perjudicar el país com ho han fet, en
aquests anys. Es hora de retrobar el bon govern, i abandonar la inconsciència.
,