Tuesday, October 31, 2017
NO HI HA PARAULES- art. Blogesfera socialista
NO HI HA
PARAULES.
Sincerament, no hi ha paraules per
descriure el tram final del procés, si és que ens hi trobem, perquè pel camí ja
no sé què ens hem deixat, o hem perdut.
Cada vegada estic més convençut de la total improvisació del procés, des
del seu inici, fins avui mateix. Els fets, van desmuntant la idea de que algú
havia planificat un guió , i aquest guió tindria tot previst i controlat, des
dels més grans esdeveniments, fins els més petits.
No, la realitat ens indica que s’ha anat fent sobre la marxa. Primer una manifestació
en motiu de la Diada; a la vista de la gran afluència, se’n prepara una altra,
i es decideix tirar endavant un procés independentista, plantejant-lo com una
mena de caminada d’escoltes, amb una gimkana inclosa. Per arribar a la
independència, es proposa saltar uns quants obstacles, cap de realment
important, i ja està. Ja haurem arribat a la Itaca somiada, en forma de paradís
terrenal, on ens esperarien totes les potències del món mundial, amb els braços
oberts.
Si pel camí apareixien discursos realistes, se’ls titllarien de mals
catalans, o simplement de persones venudes a l’espanyolisme més ranci. Amb TV 3
per bandolera, Catalunya radio a les esquenes, i altres mitjans , degudament
subvencionats, era suficient per sumar adeptes i vendre el producte, en dosis
diàries. Cada cert temps, calia programar un moment èpic o històric, i així de
jornada en jornada, fins a la jornada final. La de la independència.
Per remoure els obstacles, res millor que unes quantes persones, degudament
investides de valents lluitadors per les llibertats. Persones capaces de
saltar-se les lleis, els reglaments del Parlament, l’Estatut d’Autonomia i per
descomptat la Constitució espanyola. Res ni ningú havia de parar el tren cap a
la independència, de manera que si la presidenta del Parlament havia de trinxar
la legalitat catalana, ho podia fer, perquè era per un fi major, com era
alliberar-se de les lleis que havíem fet els parlamentaris, dels anys 90 i
2000.
I res millor, per fer front al pèrfid govern central que fer ús de l’astúcia
catalana. Antigament havíem tingut els Almogàvers, ara els hem substituït per l’astúcia
diària. Una astúcia que permet capgirar les lleis, i fer dir que si no tens 90
diputats per canviar-les, ho fas amb 72 que, de fet, valen per 90. I ja està,
tema resolt. I si cal posar en marxa les lleis aprovades, però al cap de quatre
dies, es vulneren, no passa res, perquè son nostres. I si son nostres, en fem
el que volem. Apa, a qui no li agradi que s’hi posi fulles.
I la valentia, calia mostrar-la, en tot lloc i moment, per això res millor
que emmascarar totes les declaracions i propostes, sota paraules que ningú
entengués. Això sí escrites en català, però encriptades, per així dir el que no
deien, i aparentar que sí deien el que volíem que diguessin. Ja m’enteneu,
suposo ? I perquè tothom vegi que no tenen por a votar, demanen la urna per
poder votar en secret, sense mostrar la papereta, no sigui que algun tafaner
vulgui saber què vota cadascú.
I votat ja ,el que volien votar, es comprova que no s’ha votat el que s’havia
llegit que es votaria, de manera que al final la DUI sembla que s’hauria votat,
sense realment estar segurs d’haver-ho fet, per això tampoc ningú publica el
text votat, per evitar tafaneries inútils, llegint el DOGC.
Per acabar de reblar el clau, res millor que marxar del país i anar a
descansar en altres climes i ambients, deixant mig govern aquí i l’altre, allà.
El guió ha estat seguit al peu de la lletra, segons amb qui es parla, de manera
que som nosaltres, els simples mortals, els que no l’hem entès o els que
critiquem unes maneres de fer, per no haver-les vistes mai, en cap altre país
del món. La innovació suposa trencar motlles, i a fe que en pocs dies s’han
trencat tots els que existien en el món mundial. Acabo, sense saber on estem, a
nivell de procés, però no tinc cap mena de dubte de ser sorpresos amb alguna
altra innovació, que passarà a la història, com tot el que ja hem vist. Qui
creia que ho havia vist tot, no havia comptat amb els guionistes del procés i
del govern. Encara no atisbem el THE END.
# posted by joan roma cunill @ 8:39 AM 
