Joan Roma

ALCALDES: POQUES SENTÈNCIES !!! Es ben cert que la Justícia actua amb una lentitud exasperant. A més de cinc anys, del moment àlgid del procés, encara hi ha expedients, pendents de judici i sentència. I, més curiós encara, constatem discrepàncies clares entre uns jutjats i altres, malgrat comportaments i actuacions similars. Diré, d’entrada ,que la majoria dels alcaldes, implicats en el procés independentista , haurien d’haver estat portats a judici i sentenciats a penes d’inhabilitació de llarga durada, per no dir, de per vida. Cap, a la presó, però, tots a casa. No mereixen càrrec públic els qui han trencat el jurament fet i actuat contra l’estat de dret. Mireu, a pagès, és a dir, en el món rural, ha estat norma durant segles, el valor de la paraula donada, la promesa feta, acabi amb encaixada de mans o no. N’he estat testimoni durant quaranta anys, que negociat un tema, pactada una discrepància, resolt un plet, amb qualsevol pagès, si em donava la paraula, quedava clar que l’acord era definitiu i irreversible. Només la mort, el podia trencar. L’encaixada de mans, donava pas a la seva oficialització, segurs les dues parts que seria respectat. Nascut i crescut en aquest medi, el meu primer jurament com regidor i després com alcalde, comportava total fidelitat a complir i fer complir les lleis fonamentals de les entitats locals ( ajuntaments ), i amb elles les de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Constitució espanyola. Estàvem, estem en una democràcia, en la que no hi caben incompliments ni interpretacions parcials de les normes supremes. Impensable trencar el jurament fet. Es el que pensava faria la totalitat d’alcaldes de Catalunya, en temps del procés o fora. Doncs, no. El procés comportà centenars de desercions de la paraula donada. I més greu encara, posar-se al davant de moltes de les accions i actuacions, sense les quals el procés hagués durat quatre dies. Aquesta és la gravetat de les seves accions. Per covardia, o per ànims de figurar, centenars d’alcaldes van animar i sustentar un procés que no tenia cap possibilitat de reeixir, però sí de produir danys immensos, en els seus municipis, en el conjunt del país, i de rebot a nivell de tot Espanya. Després de trencar la paraula donada, van aprovar tota mena de textos, promeses, crides, embats verbals i de mobilitzacions, fins arribar a fer decrets, totalment vergonyosos a banda d’il•legals. Molts d’ells, falsos decrets, per la covardia a no posar-hi número ni inscriure’ls oficialment. Més vergonyós encara. I quedaran per a la història, tots aquests escrits i actes de plens, acompanyades d’imatges de sortides , vara en mà, cap a Barcelona, a passejar-se en el Parlament , o anar del Palau de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona o al Tribunal Superior de Justícia, amb ànims amenaçadors. Tot està en els papers, en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Totes aquestes actuacions haurien d’haver estat estudiades, avaluades, jutjades i sentenciades. I no se’m ocurreix millor destí que enviar a casa a tots els protagonistes. Si els alcaldes hem de donar exemple, el que van fer va ser trair el càrrec i traspassar les fronteres de la fidelitat a les lleis vigents. Van ser part activa de la traïció comesa. No son dignes del càrrec.