Joan Roma

UNA BARCELONA, NO PENSADA PER A RURALS. Si a un poble o a una ciutat se li dona el títol de capital, és per a que es converteixi en lloc de referència per a tot el seu entorn natural. Cada capital de comarca ha de complir en resoldre les expectatives i necessitats dels municipis que l’envolten. Té servituds, però també té grans avantatges. Precisament, en els drets i deures, troba la seva subsistència o el seu esplendor. Si això és així per a les petites capitals, més ho és per a la capital de totes elles. I amb elles de tot el país. Barcelona, era ciutat de referència, acollida, cultural, esportiva, lúdica....plena d’infraestructures, equipaments i serveis, que tots els catalans rebíem i fèiem servir. Era habitual anar-hi, encara que no tinguéssim cap necessitat. Per simple gaudi i estimació. Parlo en passat, perquè ja no passa en el present. Deixada en mans d’inexperts, o d’il·luminats, s’ha anat transformant en una capital inhòspita pels qui venim de fora. Es prenen decisions, sense tenir en compte, les necessitats, de centenars de milers de persones que hem d’anar-hi, perquè no tenim alternativa. I sí, la majoria hem d’anar-hi en vehicle propi. Ho sento, però si algú mira horaris, i mitjans de transport públic, veurà com desenes de milers, cada dia, no tenim altra via que el cotxe particular per arribar a temps, a qualsevol de les missions a fer a la gran capital. Però, veiem que ningú pensa en nosaltres. Fem nosa, som prescindibles, o pitjor encara, molestos. I, ells/elles segueixen planificant pensant en una ciutat que “hauria de ser” o “voldrien que fos”, sense parar compte en la ciutat que és i serà durant molts anys, per molt que s’entestin en imaginar-la diferent. Entrem per on entrem, de seguida ens trobem amb tota mena d’obstacles per a circular amb uns nivells raonables de rapidesa i seguretat. Ara mateix, els qui habitualment entrem pels Túnels de Vallvidrera, no per gust sinó per rapidesa, ens espera un Via Crucis d’obres, sí, però preludi de l’infern en que es convertirà, foragitant cotxes per donar pas a ciclistes. Tots voldríem veure i tenir més carrils bici, però s’ha de donar un mínim de temps i espai perquè els vehicles puguin arribar als grans carrers per fondre’s amb la ciutat. No. No tenim temps perquè quedem atrapats per uns colls d’ampolla, impossibles de gestionar sense perills constants, col·lapses habituals, i una enorme inseguretat de barrejar cotxes, bicis, patinets, motos. Si ningú de fora, ens esperàvem aquest nou experiment, en trobem molts d’altres, en tot lloc i moment, fins el punt de convertir qualsevol gestió, en una carrera d’obstacles, de la qual en volem sortir, tant bon punt els haguem resolt. Ja no ve de gust quedar-se a donar una volta, anar a dinar o berenar. No, no, desitges marxar-ne el més aviat possible, en previsió que en qualsevol moment es pugui produir algun incident que tanqui bona part de la zona per on circules. Es hora d’enviar alcaldessa i el grup que encapçala a l’oposició. Es el millor lloc on pot estar, per evitar produir més danys a la capital. Ha deixat de ser la capital amable, per convertir-se en la capital obligada, a la qual hi anem si no queda altre remei. Som moltíssims els que voldríem recuperar els vells valors.