Joan Roma

LIDERATGE MUNDIAL, EN TRANSPLANTAMENTS D’ÒRGANS, PERÒ... Si mirem estadístiques, podrem veure amb orgull, com Espanya se situa en el primer lloc, a nivell mundial, en transplantaments d’òrgans, i tanmateix a 20 de març d’enguany, hi havia 104.000 persones, a la llista d’espera. Sorprenen les xifres, tant les bones, com les dolentes. Les bones perquè demostren l’elevat grau de solidaritat i comprensió davant una necessitat que, ara per ara, no té solució alternativa. Les dolentes, perquè no s’entenen les reticències de milions de persones, davant una situació com la de fer-se donant. Amb total respecte per creences, tradicions i costums, trobo a faltar polítiques més properes i constants, sobre les necessitats de cada moment. Es fan campanyes de donació de sang, tot sovint, però poques sobre donacions d’òrgans. Saber de persones que esperen un òrgan durant anys, hauria de commoure persones, familiars i amics, davant els desastres de la vida. Accidents de tota mena, en els llocs més inversemblants, defuncions sobtades per causes diverses, o finalitzacions de vida, per causes naturals, poden aportar aquells òrgans que portaran nova vida, a persones en llista d’espera. Amb 18 anys, vaig trobar a la Biblioteca de Catalunya, uns fulletons demanant fer-se donant de ronyó. Va ser la primera donació, després va venir la de còrnia, en una campanya similar, i al final vaig decidir deixar per escrit que em feia donant universal. Amb els anys he conegut persones receptores d’òrgans que agraïen a algun desconegut o desconeguda, la solució als seus problemes. Lògic, i d’aquí l’estranyesa que tot i la gran solidaritat, tinguem una llista tant llarga. Alguna cosa falla, perquè son dades contradictòries, i per això considero hauria d’haver-hi canvis en la manera d’incentivar les donacions. Si cada setmana, o cada mes, sortís en els mitjans de comunicació, una de les persones en llista d’espera, exposant el seu cas, de ben segur portaria a incrementar la llista de donants o facilitar que en cas de defunció, fossin els seus familiars directes els qui autoritzessin els transplantaments possibles. Dit això de casa nostra, no deixa de sorprendre l’escassedat que viuen altres països. Curiosa paradoxa quan molts d’ells donaven lliçons d’obertura i amplitud de visions progressistes. Tampoc les esglésies s’esforcen gaire. Aquí podem posar-hi totes les religions, quan hauria de ser una de les seves principals prèdiques. Contradiccions ben contradictòries amb els ànims d’impulsar la germanor entre persones i entre pobles. En resum, tenim encara un llarg camí per recórrer, sabent que hi ha molts milers que voldrien s’escurcés al màxim. De tots nosaltres depèn fer-ho possible.