Joan Roma

EL RIDÍCUL PER BANDERA. Quan la ignorància o l’arrogància guanya la partida, el personatge deixa de comportar-se com un individu sensat i es converteix en un titella al servei de l’espectacle. Es el que els passa a uns quants diputats i diputades dels partits independentistes, a Madrid. I lògicament han de fer-se la competència uns als altres per veure qui és capaç de superar el llistó. La llista es va incrementant per allò de “fer mèrits” i aconseguir repetir escó, no sigui que hagin de buscar una altra feina, menys còmode, de la que tenen. Així és com veiem els espectacles del primer de la fila, de nom Gabriel Rufián que podia fer més “shows” quan tenia en Joan Tardà d’home seriós i ell de comparsa. Ara, de tant en tant, no li queda cap altre remei que fer una mica més de bondat. Copiant intervencions i estil, si bé amb alguns canvis de format, tenim a Míriam Nogueras de Junts x Cat, la qual ha de muntar algun despropòsit per fer-se veure i guanyar mèrits davant el personal, sobretot per evitar que ERC capti tots els mitjans de comunicació. No hi ha mai dos sense tres. Heus aquí que Albert Botran de la CUP també ha de fer mèrits i parlar en català, sempre que pugui, per així aconseguir uns segons de glòria, a Madrid. Sí, sí, aquesta és la valenta manera de fer-se un nom i una imatge. Parlar fins que li tallin la paraula. Quina valentia !!! I és clar, van sortint noves veus en aquest món de l’espectacle – parlamentari. Una de les més estridents és la Montserrat Bassa ( ERC) el mèrit principal de la qual és ser germana de la Dolors Bassa, ex consellera de treball. També ella es vol convertir en flagell contra tot i contra tots els qui representen l’Estat espanyol. Podríem ampliar la nòmina de cridaners, amb algunes veus del Senat, però és clar, allà no arriben tant lluny com els del Congrés perquè els mitjans de comunicació no dediquen gaire atenció. Bé, nomenats els protagonistes, què en pensem de les seves representacions ? Lògicament hi haurà sempre qui les defensi i qui cregui que fan un servei als seus partits. El que segur no fan és un servei al nostre país, al nostre poble, a Catalunya. Per fer “perfomances” i shows d’un cert nivell, s’ha de tenir una potent base formativa i cultural. No tothom és capaç d’atreure l’atenció i convertir una intervenció “agosarada” en intel·ligent ni atractiva. I és que sinó es té carisma i ofici, la intervenció acaba en ridícul. Ho sento però totes aquestes intervencions extemporànies i suposadament trencadores, son d’una inutilitat extrema i suposen un immens ridícul per qui les protagonitza. En pocs anys, hem malbaratat tot el cúmul de respecte i atenció que havien sabut vendre els antics representants dels partits catalans a Madrid. Com de lluny estem de Miquel Roca, Ernest Lluch, Duran i Lleida, .... Tots els qui ara parlen perden credibilitat i representativitat. Son personatges secundaris, sense interès per a ningú. Els seus atacs i paròdies, poden fer la gràcia de quatre fidels, però son menystinguts per la resta. No sé si algun dia es donaran compte del ridícul, però s’hauran guanyat a pols la irrellevància que han assolit.