Friday, April 28, 2017
TRIST FINAL - art. Regió 7
TRIST FINAL.
Pels qui portem una llarga trajectòria política i hem viscut i conviscut
amb alguns dels personatges que ara veiem entrar i sortir dels jutjats, les
sensacions son difícils de descriure, però per a mi, es resumeixen en un” ben
trist final”. Es un incomprensible i llastimós pas per aquesta vida, amb afany
de diner i poder, sense pensar en les conseqüències que un dia podrien tenir
les seves accions.
Ho dic a la vista dels , antigament poderosos Lluis Prenafeta, Macià
Alavedra, i el propi Jordi Pujol. Veure’ls ara, vells i envellits per raons d’edat
i acusacions diverses, em recorden els temps passats, en que un Lluís Prenafeta
dominava amb mà de ferro tota l’estructura política i administrativa de la
Generalitat, durant deu anys. Va ser Secretari General del Govern. Un càrrec
que en països normals, i situacions normals, hauria de ser “tècnic –
administratiu”, a l’ombra, aquí estava al sol, i amb un domini total i absolut
de les grans i petites decisions del govern. La mà dreta del president Pujol,
amb poder per sobre dels consellers, que no dubtava en fer-lo servir si algun
d’ells s’atrevia a actuar sense el seu coneixement o consentiment. Era una
altra època, molt específica i descriptiva de com es va crear una nova
administració i de com funcionava.
El mateix podem dir d’un poderós Macià Alavedra, Conseller d’Economia i
Finances, amb capacitat per actuar sobre tot el govern per raó d’un departament
del qual tots en depenien, i que no dubtava a imposar decisions, grates o no
tant, a tot l’entorn en que es movia. Poder que exercia sobre el govern i sobre
el partit, en el qual era persona intocable per procedència històrica, i pes
institucional. Algú haurà d’historiar tot aquest període per comprendre com
funcionava la Generalitat i del perquè hem arribat on estem, sense necessitat
d’imputar totes les culpes al govern de Madrid. Recurs fàcil dels nacionalistes
quan se’ls recrimina mala gestió, mala administració i males pràctiques
governamentals.
Del president Pujol, ja en parlarem un altre dia, amb més extensió i
detall, però , a la vista de la trajectòria seguida per alguns dels seus
principals homes de confiança, es pot deduir el cinisme en que ens donava
lliçons de moral i ètica des de la tribuna del Parlament de Catalunya, cada dos
tres. En aquells dies, en que els socialistes érem acusats de traïdors,
sucursalistes, i altres afalacs semblants, escoltats dia sí i dia també, des de
l’escó del Parlament, m’havia jurat fer tot el possible per investigar i
descobrir els tripijocs que tots coneixíem però dels quals no podíem aportar
documentació probatòria. En aquells temps ,pensàvem que tantes malifetes no
tindrien càstig.
Doncs bé, a vegades hi ha justícia en el món. A vegades, l’atzar, la
providència o l’excés de confiança fa caure del seu pedestal, els més agosarats
protagonistes de la nostra històrica col·lectiva, i reben el càstig merescut.
En Lluís Prenafeta està disposat a entregar prop de quinze milions d’euros per
evitar la presó, confessant delictes i incompliments de deures tributaris, i
Macià Alavedra, prop d’onze milions. Unes autèntiques fortunes pels simples
mortals. Pel que fa Jordi Pujol, és tant llarga i enrevessada la situació
judicial de tota la família que encara haurem d’esperar mesos o anys per veure
el final. De totes maneres, el sol fet d’haver quedat desproveït de tot el seu
protocol, de la seva aureola de “pare de la pàtria” i altres atributs, ja és un
dels pitjors càstigs que li podia caure.
Però, en aquests personatges, es resumeix una manera d’entendre i viure la
política i les relacions amb la societat del moment. També ens ha de portar a
valorar i avaluar si realment val la pena trencar legalitats per ànsies
d’acumular poder i riqueses, quan tot acaba amb un “ben trist final”. En
aquells vells temps, d’actuacions prepotents, els hi desitjava tota mena de
fracassos i penes. Ara, considero que paguen el preu d’aquelles males
pràctiques i comportaments. El que ens queda per comprendre, és com el país va
deixar-los actuar durant tant de temps, sense barreres ni controls..
# posted by joan roma cunill @ 10:52 PM 
