Joan Roma

MOLTS, NO CONTINUARAN.

Arribem a meitat de mandat dels Consistoris, elegits, l’any 2015, en les desenes eleccions municipals , recuperades l’abril de 1979. Trenta-vuit anys de democràcia municipal, amb etapes molt diferents unes de les altres. Sóc dels pocs que poden avaluar i valorar, en viu i en directe, el que han significat, i la situació en que es troben els ajuntaments, a dia d’avui.

L’alcalde de Solsona, David Rodríguez, ha estat el primer a anunciar la no repetició en el càrrec. Es un bon alcalde amb una excel·lent gestió, cosa que li permetria aspirar a una reelecció, més que probable. No ho farà, i com ell, molts altres. Jo diria que mai com ara hi haurà desercions, en totes les files municipals, de tots els partits. I les raons son fàcils d’entendre.

Els darrers cinc anys han estat molt difícils per als ajuntaments, atrapats entre canvis notables en les normatives municipals, procedents del govern central, i per la insolvència, inacció i ànim recentralitzador del propi govern de la Generalitat, que es queixa quan Madrid ho fa, però ell mateix, ho copia descaradament.

En la primera i segona etapa de la vida municipal, entre els anys vuitanta i dos mil, les dificultats eren múltiples, però hi havia bona voluntat i predisposició del govern central, i la Generalitat, a sumar esforços i a no complicar excessivament la vida quotidiana. Els ajuntaments rebien ajuts importants de les dues administracions, sense posar traves innecessàries al funcionament.

Els ajuntaments eren plats de segona taula, perquè les autonomies varen passar al davant, i mai hi havia temps ni diner, pels ajuntaments. Sempre es deia que ja arribaria el moment, però aquest moment, mai ha arribat. La precarietat ha estat la norma de la casa, i tots han sobreviscut com han pogut. Malgrat tot, el resultat ha estat espectacular, gràcies a la dedicació, bona gestió i austeritat de la majoria de Consistoris, excepte una petita minoria.

Amb l’arribada del PP al govern central, les regles de joc varen canviar, de forma sobtada i profunda, fins el punt de modificar el funcionament habitual i normal, dels ajuntaments i la relació entre tècnics, administratius i polítics. El govern central, ha volgut modificar l’essència dels ajuntaments per transformar-los en eines de gestió, i no de política. Voldria fossin una mena de gestories, encarregades de fer funcionar els serveis més elementals, sense entrar en altres competències, més ambicioses i impròpies.

Pel que fa el govern de la Generalitat, totalment arruïnat, ha suprimit les ajudes habituals, normals i redistributives cap als ajuntaments. Però, a més, els hi ha retirat nombroses competències, fins el punt de tractar-los com nens petits als quals s’ha de vigilar, controlar i supervisar, en tot lloc i moment.

Sense ajuts del govern central ni de la Generalitat, els ajuntaments només poden confiar en els recursos propis i en els de les diputacions. Els ajuntaments de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, malviuen amb unes molt petites ajudes de les seves diputacions, i veuen com els seus veïns de la província de Barcelona, son els únics amb accés a importants ajuts, gràcies a la potència i bona gestió de la diputació de Barcelona, després de trenta anys de presidències socialistes, i bona gestió de les que les han seguit.

La falta de finançament, unida a l’enrevessada tramitació administrativa, urbanística i econòmica, basada més en retre comptes a les administracions, dites superiors, que no pas dedicada als ciutadans, fa que molts hagin decidit tirar la tovallola i marxar cap a casa. Tenir càrrecs municipals només per gestionar, sense poder fer autèntica política redistributiva, de millora i ampliació de serveis als ciutadans, no val la pena. Seran molts, doncs, els que no continuaran, i serà difícil trobar relleu adequat.

Ni a Catalunya ni en el conjunt d’Espanya, s’ha cregut en un autèntic poder municipal, capaç d’actuar de forma coordinada amb les altres administracions. Les altres dues, han volgut sotmetre, subordinar i controlar l’acció dels ajuntaments. Davant aquesta realitat, molts han decidit emprendre la retirada, i no optar a la continuïtat. Fins i tot, els darrers arribats. Ben aviat ho anirem comprovant.