Monday, October 31, 2016
ESTRANY PARTIT, ERC - art. Nació Digital Solsona
ESTRANY PARTIT,
ERC.
Si s’estudia la història d’ERC, de seguida es veu que és un partit
absolutament fora del corrent, totalment imprevisible, i difícilment
homologable, amb cap altre. Alguns hi veuran avantatges, altres, greus
inconvenients. Aquest és el meu cas, pel bon i puntual coneixement que n’he
tingut al llarg de 16 anys en que els vaig tenir de veïns d’escó en el
Parlament, i puc assegurar que tot el vist i escoltat, trenca les fronteres
imaginables, en un partit polític. Al mateix temps els vaig llegir i estudiar,
i de tot plegat, en trec una imatge, molt complicada, i molt poc fiable com
socis de govern, i encara menys com partit de govern, a seques.
Dic això, a la vista de l’espectacle donat per Gabriel Rufián, en la sessió
d’investidura en el Congrés dels Diputats, en la qual varem poder veure un
fenomen , impossible de classificar, enviat per insultar, provocar, enriure’s
del passat d’un dels partits fonamentals en la història d’Espanya, com és el
PSOE, oferint una ridícula paròdia d’orador descontrolat, i fora de lloc.
Son imatges i paraules que quedaran per la història dels pitjors moments de
la democràcia, i com exemple del que mai pot fer un Diputat, en un Parlament.
Dirigents d’ERC diran que no tenien coneixement del discurs. Justificaran la
intervenció en una personalitat “estranya” i mig aliena al partit...,però
aquest és el seu cap de llista per Barcelona. Ja veiem que no el deixen sortir
gaire i procuren “tapar-lo” amb Joan Tardà, però la realitat, s’imposa, i el
dany és i serà greu.
Perquè ho dic ? Mireu, mai en un Parlament es poden trencar les relacions
entre partits, ni de govern ni d’oposició, perquè la dinàmica parlamentària
porta a buscar acords, intercanvis de propostes, etc. La intervenció de Rufián
ha suposat el trencament total de vincles entre ERC i el PSOE, que recordem és
el principal partit d’oposició. Vol dir que no podran comptar mai amb aquests
vots per recolzar la presentació d’iniciatives parlamentàries, ni suports en
Comissions. Queden en un gueto, com un grup estrany, i extern a la política
parlamentària. Poden dir que com que pensen marxar aviat, tant els hi fa. Res
més fals, i ben aviat ho veurem.
Però, és que a banda, dels improperis i bestieses dites per aquest fenomen
de diputat, la seva ignorància és abismal pel que fa el propi partit on està
ubicat. Estic d’acord en que el PSOE ha fet un pèssim servei a la seva història
i a la coherència política,en aquests moments, però criticar les maneres de fer
renunciar al seu Secretari General, suposa un cinisme, o més aviat una
ignorància total de com ERC ha tractat els seus. Ja no parlo dels anys previs a
la guerra civil, sinó dels darrers 40 anys. Segur que Rufian ni coneix ni ha
sentit parlar d’Heribert Barrera, Secretari General del 76 al 87, ni de Joan
Hortalà, Angel Colom, J.L Carod – Rovira, Joan Puigcercós, o Joan Ridao. Tots
ells sortits, amb caixes destemplades dels seus càrrecs.
I tampoc s’imagina que està en un partit, ERC, que va pactar i governar amb
CiU ( coalició de dretes, diria jo) durant un grapat d’anys de la Generalitat
recuperada, amb un Barrera , President del Parlament i un Hortalà de Conseller,
entre d’altres personalitats d’ERC, tots ells sota la presidència de l’inefable
Jordi Pujol. I ja posats a creure que viu en un altre món, tampoc deu saber que
els seus companys de partit estan barrejats amb altres de dretes, a Junts x Sí,
en el Parlament de Catalunya i en el Govern de la Generalitat. Com
podem veure, ERC va deixar anar un cap de llista que tenen amagat, per evitar
descontrols excessius, però incapaços de controlar-lo quan decideix fer un joc
de circ, amb ben poques habilitats. No ens deixarem embrutar per una paella
bruta. Si algú buscava incrementar el grau de descrèdit en els polítics, i en
una part de Catalunya, treure un element com aquest, és la millor via.
Saturday, October 29, 2016
L'EXPLOTACIÓ FEMENINA - art. Regió 7
L’EXPLOTACIÓ FEMENINA.
En pocs dies de diferència ,han aparegut estudis sobre les
condicions de les dones en el mercat de treball, i els resultats son
espectacularment indignants, vergonyosos i inacceptables. Però, el més greu, és
que no donen peu a reaccions contundents per part de tots els àmbits implicats.
Es a dir, si la Constitució estableix que tots som iguals davant
la llei, i tots hem de tenir les mateixes condicions de vida , d’igualtat,
d’accés al treball, a la vivenda...semblaria lògic castigar durament qui no
garanteixi el seu compliment. Doncs, no.
Abans de continuar, voldria explicar els motius concrets de
la meva indignació, resumides en dues xifres: globalment les dones a Espanya,
cobren un 20% menys de sou que els homes. I en el sector de l’hostaleria hi ha
moltes dones que cobren 2 euros per netejar una habitació. Repeteixo DOS EUROS,
per habitació ¡¡¡¡¡ fins i tot en hotels d’unes quantes estrelles ¡¡¡¡
No cal llegir gaire més sobre molts altres aspectes,
igualment indignants, de les condicions de vida i treball, sumades a les
dificultats per compaginar vida familiar i vida laboral, manca de promoció
interna, etc.etc.
Em pregunto quines accions valentes, contundents, i
autènticament resolutives fan els sindicats davant aquestes situacions, perquè
almenys en l’àmbit polític, s’ha aconseguit l’equiparació de condicions entre
homes i dones, a nivell salarial i laboral. Les administracions son l’exemple
que haurien de seguir les empreses privades, en matèria laboral, per garantir
que siguin equiparades als treballadors/ homes.
El perquè d’aquesta nul·la reacció se m’escapa a la
comprensió i és el que motiva l’esclat d’indignació. Es més, els mateixos
estudis demostren que moltes de les dones discriminades, estan millor
preparades que els homes, i tanmateix son arraconades a l’hora de la promoció o
el sou. Ve a ser una norma, no escrita , que a treball igual, sou desigual si
un és home i l’altra és dona. Increïble, però cert.
Davant aquesta realitat, entenc que els sindicats, i amb
ells totes les associacions, agrupacions, grups...de dones, han de fer front
comú i exigir el compliment de la legalitat oficial, i no acceptar
irregularitats flagrants. I exigir el concurs dels partits polítics, per portar
les denúncies i canvis legislatius pertinents, davant les instàncies
corresponents.
En resum, caldria prendre un compromís en ferm d’acabar amb
aquesta situació a quatre o cinc anys vista. Res d’esperar quinquennis o
decennis per igualar condicions. Qui espera, desespera, i a les alçades que
estem de la història ,que encara es produeixin situacions com les abans
exposades, no té cap justificació. I no n’hi ha prou amb la indignació, s’ha de
passar a l’acció. Els qui tenim càrrecs institucionals hem fet realitat la
igualtat. Ara toca aplicar-ho al món empresarial privat, sense més dilacions ni
excuses.
Wednesday, October 26, 2016
LA PLAGA DELS BOLETAIRES I ALTRES QUESTIONS - Nota premsa
En el Consell d’Alcaldes, celebrat ahir a Vilada, vaig presentar dues
peticions i una pregunta.
La primera de les peticions feia referència a la bona actuació de la
fumigació d’una part de la comarca, i el bon resultat que ja es comença a
veure. Vaig proposar estudiar el resultat de les zones fumigades, i demanar, ja
des d’ara que la
Generalitat contempli una segona actuació l’any vinent, en
les zones que continuen greument afectades per la processionària. Només una
actuació contundent durant 2 o 3 anys, garantirà deixar aquesta plaga en uns
límits suportables. Es va aprovar per unanimitat.
La segona petició responia al compromís que vaig prendre amb pagesos,
ramaders, i propietaris forestals de Borredà , però també d’altres municipis
que em coneixen i m’havien demanat la meva intervenció . En aquest cas es
tractava de parlar dels greus danys que produeix la invasió de boletaires en el
conjunt de la comarca, i molt especialment en els municipis més rurals. Feta la
meva intervenció, s’hi afegiren altres alcaldes expressant les situacions que
viuen a casa seva. Vallcebre, amb un exemple ben recent d’un ramader que havia
hagut de reparar 6 vegades en un mateix dia, un vailet trencat, amb vaques
escampades per diferents indrets, o Saldes, amb casos semblants, Viver i
Serrateix...
Del debat sorgit es poden enumerar els principals perjudicis que causen
boletaires irresponsables. Per descomptat que no es pot criminalitzar a tot el col·lectiu,
però notem un progressiu empitjorament de la situació, any rere any, amb el
perill d’arribar a enfrontaments greus entre pagesos – ramaders i boletaires
incívics. Enumero alguns dels danys més greus.
-
Trencament
generalitzat de vailets ( fils conductors de corrent elèctrica per tancament de
recintes destinats a pastures). Es un fet de greus conseqüències com la sortida
de bestiar de la finca, escampar-se per altres finques, o anar a parar a
carreteres on es converteixen en un perill molt important. En cas d’accident,
el propietari en serà el principal responsable. Reparar els desperfectes i
recollir el bestiar escampat suposa esforços i costos enormes.
-
No
tancament de portes del bestiar ( en aquest cas parlem de portes, tot i
tractar-se de “batents” de ferro, protegits amb gomes). El resultat és el
mateix que en el cas anterior.
-
Aparcament
de vehicles en camins i passos a cases de pagès, de manera que impedeixen el
pas dels vehicles de la casa, o pitjor encara, tallen l’accés als camions que
van a buscar o portar bestiar, o als que porten farratge o pinso.
-
Deixalles
abandonades per tot arreu. Molts no saben ni els importa, que ampolles deixades
en qualsevol lloc poden esdevenir atractives per vedells que se les empassen i
moren, per obturació dels budells. Cada any hi ha pèrdues de bestiar per culpa
d’una estupidesa com aquesta.
-
Robatori
de fruita en arbres fruiters situats a la finca: pomers, figueres, codonyats,
peres tardanes....
-
Aparcament
indiscriminat en camps i pastures, amb reaccions, tot sovint molt crispades i
agressives per part de conductors renyats pels propietaris.
-
Apropiació
del territori, en un sentit de considerar que tot el que està a l’aire lliure
és públic i objecte d’ocupació i requisició.
Segur que em deixo algun altre aspecte negatiu d’aquesta invasió, però s’ha
arribat a una situació d’urgent necessitat d’activar mecanismes diversos. En
primer lloc, campanyes generalitzades en tots els mitjans de comunicació per
informar, avisar i posteriorment sancionar aquestes conductes incíviques. En
segon lloc, desplegar efectius sobre el territori per protegir pagesos i
ramaders, i en tercer lloc, pensar en una limitació en determinats llocs i
zones per rebaixar la pressió que pateixen.
Es va aprovar per unanimitat adreçar una petició a Agricultura de la Generalitat. Si
bé considero que caldrà una actuació multidisciplinari.
Finalment la pregunta que vaig fer, anava referida al futur del Polígon
comarcal d’Olvan. Aquesta és la gran esperança i el gran repte per recuperar
indústria a la comarca. La seva situació i impuls té un caràcter totalment
comarcal, i per tant tots els ajuntaments hi estem molt interessats. La
resposta fou rellevant , en el sentit que ja des d’ara, es poden començar a
vendre parcel·les, d’una primera fase d’unes 30 has. Durant 3 anys ha estat
paralitzat, i és de vital importància posar-lo en funcionament. S’ha fet una
bona feina, en aquest sentit, i sabem d’alguna empresa interessada en
implantar-s’hi.
Tuesday, October 25, 2016
CARES SERIES, PER UNA DECISIÓ SERIA - art. Blogesfera socialista
CARES SERIES, PER
UNA DECISIÓ SERIA.
Ahir a la tarda –
vespre, tingué lloc la sessió del Consell Nacional del PSC, per a tractar un
únic punt de l’ordre del dia. Decidir la nostra posició envers la investidura
de Mariano Rajoy com a president del govern central. Sala plena, amb 241
consellers/es, i tota l’executiva nacional en ple. Cares series, conscients d’haver
de prendre una decisió seria, transcendental i històrica. Massa sovint aquest
adjectiu el fem servir per molts esdeveniments que no tenen aquest caràcter,
però la decisió d’ahir justifica l’ús d’aquest terme.
El Primer
Secretari, Miquel Iceta, va fer una d’aquelles intervencions que recordarem
sempre més. Paraules ben pensades, ben
reflexionades, ponderades i exposant cruament les raons per aquesta
convocatòria extraordinària del màxim òrgan del partit, per, junts prendre un
acord que marcarà la nostra trajectòria en els propers mesos, i potser, anys.
A continuació, una
vintena d’intervencions plenes d’emoció i contenció, per anar donant suport a
la proposta de l’executiva nacional, amb tots els matisos i versions , en
funció de les persones i els territoris. Al final, votació unànime a favor de
votar no a la investidura de Mariano Rajoy, amb una sola abstenció. Una votació
que deixa clar el recolzament total dels representants del partit, a la posició
de l’executiva.
Estem, doncs, a l’endemà
de la decisió. Ara toca gestionar aquest no davant tota la societat catalana i
espanyola. Trobarem comprensió en uns, crítiques en altres, improperis i
lloances, en funció de qui parli en cada moment. Ens hem proposat entomar amb
respecte totes les interpretacions de la nostra decisió, sobretot les
provinents dels companys del PSOE. No serà fàcil perquè hi ha elements que els
costa entendre la diversitat, en la pluralitat. Som federalistes, però per
alguns, aquest és un terme molt genèric i no l’apliquen en els afers diaris, i
el reserven només per determinats llocs i moments.
Ser federalista,
precisament, significa compartir els grans ideals que ens uneixen a tots els
socialistes a nivell mundial, però alhora entendre i acceptar modular l’aplicació
d’aquests ideals en funció de les persones i situacions de cada territori. Els
socialistes catalans hem estat molt respectuosos sempre amb les diferències d’altres
autonomies, i per això parlem sovint dels pobles d’Espanya. Espanya està
conformada per territoris molt diversos, amb llengües pròpies, cultura i
tradicions que no solament hem de respectar, sinó preservar.
D’aquí la crida a
relligar costures i posar ponts de diàleg amb el PSOE. No parlar de possibles
trencaments sinó de com superar les dificultats presents. De fet, la posició en
la que es troba el PSC es podia haver resolt , en bona part, si el Comitè
Federal hagués obert la possibilitat d’abstenció tècnica, en comptes de global.
Ja no parlo de fets més llunyans, perquè el que està fet, fet està, però en
comptes d’exigir la mateixa decisió als 85 diputats/des, amb 11 n’hi havia
prou, i ens haguéssim estalviat un munt de problemes que sortiran.
Però el més
preocupant no és la votació de demà i demà passat, sinó el trajecte futur, ple
de mines que aniran esclatant amb el pas de la legislatura. Sóc un dels
signants per demanar Congrés extraordinari i urgent del PSOE. No es pot tenir
un partit decapitat, governat per una gestora, i pretendre tenir un paper
cabdal en les institucions del país. Passada la investidura, toca contemplar i
decidir el futur immediat, i no es pot funcionar amb la provisionalitat en la
que estem.
Monday, October 24, 2016
UN ERROR HISTÒRIC - art. blogesfera socialista
UN ERROR
HISTÒRIC.
La única bona notícia del Comitè Federal d’ahir, fou el comportament
respectuós dels seus components. Haver de fer referència a un tema d’educació i
respecte, ja suposa un comentari increïble en el funcionament d’un partit, però
a la vista de com havia anat l’anterior, res garantia la no repetició.
Dit això, la votació ja deixa clara la divisió interna amb 139 vots a favor
de l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy, i 96, en contra, dintre els
quals s’hi emmarquen els membres del PSC. Estem clarament en el marc d’un error
històric, que costarà molt d’esborrar de la nostra història col·lectiva. Els
partits i les persones tenim dret a equivocar-nos, però en aquest cas, l’error
ha vingut precedit de fets molt lamentables i inexplicables, que pagarem molt
car.
Es evident que seria traumàtic pel país anar a unes terceres eleccions,
però , és que no ho serà repetir un Mariano Rajoy, impertorbable ? Amb un PP,
ofegat en la corrupció més generalitzada, al més alt nivell ? Qui ens diu que no
apareguin nous escàndols, amb noves imputacions a nous càrrecs ministerials o
de partit ?
Però és que ningú exposa el dur camí que ens espera, sense lideratge, sense
“cap de colla”. D’entrada hem de saber que en la nova sessió d’investidura no
tindrem un cap d’oposició per parlar, sinó un simple portaveu del Grup
Socialista. Un portaveu que haurà de patir la vergonya pública de no ser el
líder del partit, sinó una mena de corresponsal del Comitè federal. Un orador
sense capacitat de negociació, per explicar que donarem el vot, a canvi de res.
Simplement perquè Espanya tingui govern, oficialment parlant.
Però, el via crucis, continuarà i anirà més lluny. Sense cap de colla,
sense cap d’oposició, passarem a un tercer o quart terme, amb greus dificultats
per fer-se un lloc en l’hemicicle i poder preparar una alternativa. Es més, no
ens podrem permetre fer caure el govern i anar a noves eleccions perquè
necessitem temps per fer un nou Congrés, Primàries, etc, de manera que almenys
durant un any o any i mig, el govern Rajoy no pot caure. Què vol dir això, que
haurem d’aprovar pressupostos inacceptables o retallades obligades per la UE ? Doncs, no diguem que no, a
la vista d’on ens hem ficat.
Segur que Pedro Sánchez va cometre errors, segur, però els errors de l’actual
conjuntura son molt més irreparables. I em preocupa la posició de la Gestora perquè no creu
convenient procedir a convocar Congrés extraordinari i urgent, quan és el que
toca. No podem perdre més temps perquè sinó quedem clavats en aquesta situació
inacceptable de no poder fer oposició amb plena llibertat. Ara toca fer
Congrés, elegir Secretari General, i posar en marxa un procés de regeneració
que hauria de comportar passar a la reserva els principals protagonistes de la
situació en la que ens trobem.
Demà, hi ha Consell Nacional del PSC. Confio veure aquí la serietat , rigor
i coherència que ha faltat en el Comitè federal del PSOE. Desitjo i aposto per
la continuïtat del protocol entre PSOE i PSC, però si ells decideixen
trencar-lo, el motiu pel qual lluitem és el més sòlid i justificable. No podem
tirar enrere. Allà ells si donen el pas, seria un nou error històric, afegit al
que ja s’ha pres.
DECAPITAR PECES DEL PROCÉS- art. Nació Digital Solsona
DECAPITAR PECES
DEL PROCÉS.
Reconec que he estat sempre un mal jugador d’escacs, tot i la fascinació
que sento per aquest esport. Bé, no l’anomenaria esport, sinó més aviat , joc
matemàtic – cultural – cerebral. En la meva, mala estratègia, considero que
tota peça “matada, o menjada” és una bona jugada, a diferència dels bons
jugadors que van per les peces realment importants. I per tant, per a mi,
l’estratègia és perseguir peó a peó, i ja arribarem a les figures, tard o
d’hora, quan una millor estratègia és la d’anar per les peces importants, sense
perdre el temps en els peons.
Poso aquesta introducció per exemplificar la jugada d’escacs que s’està
jugant entre la Catalunya
sobiranista ( que ni de lluny és tot el país) i el Govern central. Veureu que
no parlo d’Espanya, sinó del govern que tenim i tindrem, gràcies a la
vergonyant decisió del Comitè federal del PSOE, que no comparteixo en absolut.
Però bé, aquesta és una altra qüestió que ja tractarem un altre dia.
En el tauler d’escacs, encara hi ha totes les peces, però el govern central
ha iniciat la partida anant per algunes de les figures importants, deixant de
moment, els peons que segueixin en el seu lloc.
Molts dels capdavanters del procés independentista a Catalunya, creuen
tenir una major intel·ligència i astúcia que els seus homòlegs madrilenys, i
per tant consideren que malgrat el desequilibri de forces i poder, aconseguiran
fer “escac i mat”, en poc temps. Un any, com a màxim, cosa que en política i
història, és un instant.
Mai es pot menystenir l’adversari, oimés, quan porta molts més anys de
rodatge i té poderoses armes jurídiques i legals, al seu abast. Sincerament
crec que aquí, s’han comés errors tant garrofals que donen la imatge de la
mediocritat dels qui ens governen i els qui estan en el Parlament.
En la polèmica consulta del 9 N, aquí es va pecar de prepotència i es varen
donar unes armes al govern central, amb una candidesa i facilitat, mai
imaginades. Que ara alguns s’indignin o considerin de mal joc fer-les servir,
encara dona més sensació d’haver perdut els papers. Algú podia imaginar que el
govern central no les faria servir ? I per això no fa falta dir que els jutges
estan al servei del govern, no fa falta, amb la llei a la mà, poden actuar.
Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, varen pecar de
prepotència i imprudència a l’hora de posar-se al capdavant de la consulta, i
fer-ho ostensiblement, en comptes d’haver-la posat en mans de la
ANC. Varen voler capitalitzar la consulta,
i no deixar-la en mans d’ERC, ni de cap altra força política i ara estan
atrapats pels tribunals. Son peces importants, i no peons.
Com tampoc és cap peó la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que va
posar a l’ordre del dia, i a votació la declaració en que es considerava el
Tribunal Constitucional com a no vàlid a Catalunya, i a trencar amb la
legalitat constitucional. No pot al·legar ignorància de la llei perquè els
lletrats del Parlament la varen advertir de la il·legalitat d’aquesta proposta
de votació , i malgrat tot, la va tirar endavant. Aquesta és una altra peça
important i no un peó.
Em temo molt que continuarà l’imparable camí cap a “terres ignotes”, per
les dues bandes. Aquí fent grans i abrandats discursos, i prometent grans
passos, cap a la independència, però sense moure’s del lloc, i allà,
mentrestant esperant fer pagar els errors , decapitant peça per peça, a
l’espera de l’esgotament de la societat. Mala estratègia per les dues bandes,
però no s’albira un final proper. Un altre govern central podia haver facilitat
una sortida negociada, però la continuïtat del PP, no permet esperar-ho. Caldrà
confiar en un altre mandat, allà, però amb canvis aquí. Per arribar a acords,
les dues parts han de fer-ho viable.
Saturday, October 22, 2016
REMUNTAR EL VOL - art. Regió 7
REMUNTAR EL VOL.
Aclarit, en primàries, el lideratge del PSC pels propers
anys, entrem en la segona part del repte, consistent en posar al dia
organització, programa, alternatives i estratègia , de cara els propers temps.
Això ho farem en el Congrés de principis de novembre. Un difícil, però
interessant repte del que estic segur ens en sortirem raonablement bé. Sóc
prudent, perquè la rapidesa dels canvis de la societat catalana, espanyola,
europea i mundial, és frenètica. I qui no es posi al dia, quedarà arraconat per
altres forces que sí ho hauran fet.
Si mirem enrere, el mapa polític actual s’assembla ben poc
al que teníem cinc anys enrere. I cinc anys, en la història d’un país, és un
granet de sorra en una immensa platja. Però tot s’ha capgirat, i perquè les
aigües tornin a mare, fan falta molts esforços i imaginació.
El PSC ha perdut força i capacitat de reacció, enmig d’una
batalla plena de confrontacions sentimentals. No té una doble ànima, però sí,
sensibilitats diverses que el procés independentista ha tensionat fins extrems
difícils de gestionar. Molts votants han marxat cap a posicions més
“estatalistes” ( no m’agrada dir-ne espanyolistes com és C’s), i molts
d’altres, cap a posicions més “radicals” o més “trencadores” com era el primer
Podemos. Ara, el Podemos ja establert en les institucions comença a patir les
mateixes tensions territorials i sentimentals.
I en les batalles els que més pateixen son les forces del
seny, de la prudència. Les que volen posar ponts, en comptes de trencar-los .
Es el que li ha passat al PSC, en un país on els mitjans de comunicació estan
dominats pels partits favorables al procés, de manera que li han pogut fer un
buit, ben evident i clamorós.
Però, en la pèrdua de pes i la crisi, hi ha responsabilitats
internes. Evidentment. Es molt propi dels nacionalismes buscar sempre enemics
externs, cosa molt diferent en els partits d’esquerres i molt especialment en
els socialistes, acostumats a l’autoexigència. Dintre del partit hi ha hagut
posicionaments molt poc coherents, molts canvis poc explicats, i molts “egos”a
la recerca de l’espai perdut. Les fugues tingudes, tenen motius i raons molt
diverses, moltes de les quals les podem veure en càrrecs institucionals, en
altres partits. Els protagonistes varen buscar justificacions “patriòtiques”
per situar-se en llocs confortables.
Altres, però, van actuar motivats per un cansament
comprensible i ben justificat. Estructures envellides, organització
tradicional, pròpia d’altres temps, falta d’innovació, lentitud en preses de
decisions cabdals, i espectacles inacceptables com els del passat Comitè
Federal, son gotes que omplen el vas de la paciència.
Però, el socialisme ve de molt lluny i li queda un molt més
llarg camí per davant. Ho hem vist en multitud d’altres partits a tot el món, i
també ho veurem aquí. No tinc cap dubte respecte la capacitat de “remuntar el
vol” per part del PSC, i pot ajudar de forma eficaç a que ho faci el PSOE, ara
mateix immers en una situació vergonyosa. Una de les més esperpèntiques en els
més de cent trenta anys d’existència, de la qual n’ha d’exigir responsabilitats
al més alt nivell. Es farà, ni que sigui més tard del que voldríem. També allà
toca superar la crisis, i “remuntar el vol”.
Friday, October 21, 2016
PAGESOS I BOLETAIRES - art. La Rella
PAGESOS I BOLETAIRES.
Suposo que el
Lluçanès, a l’igual que les comarques veïnes, queda durament afectat pel pas de
boletaires, procedents de les àrees urbanes. Faig aquesta distinció, molt
important per comprendre quin és el comportament de “la gent del país, “ a
diferència de la “gent de fora”, sigui per desconeixement de la realitat, sigui
per incivisme, pur i dur.
Cada any, pagesos,
ramaders, propietaris forestals...es queixen de constants actes contra la
propietat per part de l’allau de boletaires que van al bosc com si aquest, fos
el menjador de casa seva. Bé, molt pitjor perquè en molts casos no s’atrevirien
a fer el que sí fan en el bosc.
Trencament de
vailets per no voler abaixar el cos i passar sense molestar. Portes obertes per
mandra de tornar-les a tancar, i per tant, bestiar que surt d’una finca per
anar cap a d’altres o directament cap a la carretera. Ampolles, paper
d’alumini, llaunes...son deixades per tot arreu, sense cap mena de remordiment
ni consciència del mal que fan, al territori, però també al bestiar.
I sinó hi ha bolets
i troben algun pomer , figuera o altres arbres fruiters, consideren lògic
omplir bosses i cistelles, perquè al cap i a la fi son arbres “abandonats” a
l’aire lliure. Quan n’he trobat algun d’aquests espavilats i li he demanat si
tenia permís de l’amo, m’ha mirat amb cara sorpresa, com si li parlés en xinés.
Repetida la pregunta, he rebut respostes tant sorprenents que podrien anar
directament a un llibre d’acudits. No volen reconèixer que, al cap i a la fi,
estant robant. De cap manera, simplement cullen fruita “abandonada”. I sinó ho
fessin ells, es podriria. Gairebé sembla facin un favor a la natura i aprofitin
el que algú altre deixa, a la seva sort.
I atenció, perquè
d’altres van molt més lluny, i els pots trobar dintre d’una quadra jugant amb
cavalls, gallines o conills....que també estan “mig abandonats”, i no passa res
per mostrar-los a la canalla que porten, o per passar una estona. I d’altres,
ja donen un pas més, i pots trobar-los al menjador de casa perquè han vist la
porta oberta, i com que ningú els ha dit res, han anat entrant....
Tot això pot fer
riure a qui ho llegeixi i no visqui a pagès, però son realitats de cada any, de
manera que els qui ho pateixen preguen a Déu perquè la temporada sigui curta i
escassa. Es la única via per sobreviure sense més conflictes. I son majoria els
qui han de gastar força diners, en reparacions de danys ,causats per l’allau de
boletaires, de fora.
Queda clar que en
tots els programes dedicats als bolets, hi hauria d’haver un apartat dedicat a
reclamar un comportament cívic i respectuós amb la natura i la propietat. De
moment estem lluny d’aconseguir-ho.
Joan Roma i Cunill,
Alcalde de Borredà
Thursday, October 20, 2016
TORNEN LES CORRIDES A CATALUNYA ? - art. Nació Digital Solsona
TORNEN LES CORRIDES A CATALUNYA ?
No. Rotundament,
no. I vull manifestar el més contundent rebuig a la demagògia i al cinisme del
Conseller Josep Rull, quan avui ha declarat que en un país com el que s’està
construint, no hi té lloc un espectacle com aquest, en que els animals
pateixen.
Per si algú no sap
a què ve aquesta introducció, informo de que el Tribunal Constitucional ha
donat la raó a una petició del PP, en el sentit de que el Parlament de
Catalunya no tenia competències per prohibir les corrides de toros, per ser una
competència estatal. El motiu prové del fet que les corrides estan considerades
Patrimoni Cultural, i per tant, la Generalitat té competències en regulació
d’espectacles però no en pot prohibir un que està protegit per una llei estatal.
Cap problema.
Vaig ser ponent de la Llei de Protecció dels
Animals pel PSC i Josep Rull ho fou per CiU, per tant conec bé la llei i el
personatge. I les corrides no tornaran a Catalunya, malgrat aquesta sentència
“lògica “ del TC, pel fet de que no hi ha cap plaça de toros en tot el país. La
única existent, la
Monumental de Barcelona, no té llicència i a més es troba en
una ciutat en que hi ha una norma que no les autoritza. En resum, fer servir
aquesta sentència per fer veure que Madrid vol imposar les corrides a Catalunya
és d’una estupidesa immensa.
Però, el que més
m’ha indignat és aquesta xul.leria en demostrar la gran sensibilitat en la
protecció dels animals que tenim aquí, i les bestieses que deixen fer, més
enllà de l’Ebre. Una vegada més es vol contraposar la cultura cívica,
protectora, sensible, extraordinària dels catalans, en contraposició a la
brutalitat “hispànica”. Ja en el seu dia vaig haver d’exposar la gran afició
taurina existent a Catalunya, molts anys enrere, amb places de toros, a Vic,
Olot, Figueres, etc, etc. Però, ara i aquí, és un espectable del passat, com ho
comença a ser a bona part de la resta de l’estat. El futur de la tauromàquia
serà curt. Temps al temps, i me n’alegro sincerament.
Però bé, vull
tornar a casa, per demostrar el cinisme i demagògia en que estem instal·lats,
en tots i cadascun dels temes que tractem ,per elogiar les nostres tradicions i
malmetre les dels altres, sobretot si son espanyoles.
La “gran
sensibilitat” i estimació pels animals, permet a Catalunya l’existència dels
correbous embolats , i també els enllaçats. Ah, aquests no es poden prohibir
perquè es troben en terres catalanes, i en pobles governats per partits del
govern. En aquest cas, els animals “no pateixen” segons el propi govern de la Generalitat i el
Parlament que no es va atrevir a prohibir-los. Vull exposar que un bou embolat,
és un bou, al qual se li posen unes boles de material combustible, a les banyes
i se’ls hi pren foc. Tots els animals tenen pànic al foc, com les persones, i
no em digueu que no és una tradició ben poc sensible al patiment. Els enllaçats
son agafats amb cordes per fer-los anar d’un cantó a un altre. Se suposa que
tampoc pateixen....
Aquestes actuacions
s’emmarquen en “jocs amb bous” com s’havien fet en l’antiga Grècia o Roma. I ja
està. No podem anar més lluny per no entrar en conflicte amb els municipis que els
organitzen des de fa anys i anys. Quan varem proposar prohibir corrides,
correbous, i altres espectacles amb animals, però també caceres de milers
d’ocells, amb xarxes o altres utensilis, la resposta fou que no volguéssim anar
tant lluny. Que de moment ens acontentéssim amb prohibir les corrides, de la
resta ja en parlaríem un altre dia, que vol dir d’aquí uns quants anys. Que
ningú d’aquí vulgui ara donar lliçons de sensibilitat animalista, quan estem
molt lluny de ser exemplars en aquest àmbit. I que ningú vulgui polititzar una
sentència que diu el que diu, i no el que li volen fer dir. I que com sempre és
inoportuna pel moment en que arriba, però això ja és inevitable amb tants
recursos com hi ha pendents per una banda o altra.
Wednesday, October 19, 2016
CAPITULACIÓ VERGONYANT - art. Blogesfera socialista
CAPITULACIÓ
VERGONYANT.
Pel que estem
veient i escoltant aquests dies, tot indica que el Comitè Federal de diumenge
es vol convertir en una sessió de rendició davant el PP, i de claudicació dels
nostres principis més sagrats: la coherència i el sotmetiment a la voluntat
dels militants. Si varem ser consultats en l’anterior ocasió, volem tornar-ho a
ser, en aquesta. No acceptem la política de fets consumats, i encara menys la
de concedir “carta blanca” a uns pocs membres ,perquè decideixin per a tots. En
els temes rellevants hem lluitat per ser escoltats, i ara no se’ns pot negar
aquest dret fonamental.
I no s’hi val a dir
que ara no es pot fer cap consulta perquè acaba el termini de constitució del
nou govern, i tampoc podem anar a noves eleccions perquè no tenim ni Secretari
General del PSOE ni candidat a la presidència. Tenim clar qui son els
responsables d’aquesta situació inèdita, i impensable en tota la història del
PSOE. I no poden ser els causants d’aquest despropòsit els que marquin la
sortida fàcil de l’abstenció.
Susana Díaz (
Andalusia), Fernández Vara ( Extremadura, i Garcia Page ( Castella – Lleó) son
els principals responsables del vergonyós Comitè Federal de fa quinze dies, i
de la inevitable renúncia de Pedro Sánchez, per tant, no poden ser els qui
marquin el guió a seguir, perquè és un guió que porta cap a “terres ignotes”
per una banda, i cap al desprestigi més profund del socialisme en els darrers
quaranta anys.
Perquè després d’una
abstenció per permetre la continuïtat de Mariano Rajoy a la presidència del
govern, vindran altres despropòsits inevitables per no fer caure el govern , com
és l’aprovació dels pressupostos per 2017, i perquè no, els del 2018. Per molt
que alguns prediquin que després de l’abstenció es pot dur a terme una política
dura d’oposició, és voler fer-nos combregar amb rodes de molí.
Confio, espero i
desitjo que el PSC mantingui la fermesa en el vot en contra. I si té algun
dubte del que pensa la militància que ens ho consulti, via correu electrònic, o
qualsevol altra formula fiable en l’ús de les noves tecnologies. He estat i sóc partidari de mantenir el
protocol entre el PSC i el PSOE, perquè reforça els dos partits, i produeix un
efecte beneficiós sobre tot el territori, però en aquest tema, si hem d’anar
per lliures, toca fer-ho.
I mireu, prefereixo
unes noves eleccions, encara que de 85 diputats passem a 70,però de pedra
picada i en plena coherència amb els nostres ideals, que no pas mantenir els
85, i haver de donar la presidència al principal responsable del conflicte
Catalunya – Espanya, i capdavanter d’un partit que té en els tribunals bona
part de la seva història. Estem en un moment molt, molt delicat, i no podem ser
els responsables de permetre la continuïtat d’un president incapaç de dialogar,
negociar i trencar la dinàmica en la que estem ficats, sobretot els catalans,
però també la resta del país.
Miquel Iceta està
fent el paper que tots li hem encomanat, al·legant la coherència de votar no,
perquè així ho va acordar per unanimitat el Comitè Federal. No és seriós
convocar-ne un altre, per promoure una “capitulació vergonyant”. Una autèntica
rendició incondicional, per haver decapitat el partit i el cap de llista, i
considerar impossible afrontar unes noves eleccions. Els actors d’aquest
desastre, el que haurien de fer en aquest Comitè Federal, és renunciar als seus
càrrecs i dedicar-se a d’altres tasques per les quals potser estarien més
dotats. En tot cas, dintre de la política i del socialisme, quan més lluny,
millor.
Tuesday, October 18, 2016
LIDERATGE CONSOLIDAT - art. blogesfera socialista
LIDERATGE CONSOLIDAT – PRIMÀRIES PSC.
Esplèndida imatge de serietat i rigor a Can PSC, quan a Can
PSOE falta per tots cantons. No és fàcil organitzar unes Primàries, i menys en
el temps que corren, d’aquí la preocupació per fer molt bé les coses i sortir-ne
clarament reforçats. S’ha aconseguit i la millor imatge és la dels dos
candidats, amb les mans agafades i somrients.
Ara toca, fer un bon Congrés i sortir-ne amb una Direcció
compacta, amb les idees clares i encaminada a recuperar el lideratge perdut.
Complicada missió en uns temps tant convulsos com estem vivint, i més ho seran,
en els propers mesos.
En els darrers anys hem perdut col·lectius de votants per
una banda i per altra, comprimits per un procés que ens ha esberlat pel mig. El
partit era reflex de la societat, i els resultats electorals en son una bona
mostra, quan no hi ha cap de les dues parts que s’imposi sobre l’altra.
Per retornar a l’equilibri perdut s’ha d’aconseguir un nou
encaix per Catalunya que justifiqui totes les mobilitzacions fetes, per una
banda i l’altra. No pot haver-hi vencedors i vençuts, però sí canvis
substancials en les relacions entre Catalunya i Espanya.
Si el PSOE no ho entén de manera definitiva, no ens en
sortirem. No poden simplificar-ho en unes reclamacions, només dels partits
nacionalistes i independentistes. Han d’entendre les raons objectives del
descontentament, i comprometre’s a resoldre-les, quan toqui. Més ben dit, quan
es pugui, però que quedi meridianament clar que estem per aquesta opció.
Des de Catalunya, els socialistes estem convençuts de poder
resoldre el conflicte si tinguéssim la seguretat de blindar la cultura, llengua
i ensenyament, a més d’apostar per un nou sistema de finançament que complís
amb la ordinalitat. Si som quarts en aportacions, volem ser quarts en
inversions.
La situació actual és molt complicada a nivell estatal, però
també a nivell català. Aquí s’ha emprès un camí que ningú sap on porta, i per
molt que es vulgui fer creure que hi ha un guió establert, les improvisacions
son a l’ordre del dia, i no hi ha sortida viable, al repte llençat. I allà,
tampoc poden obviar el conflicte i pretendre només contestar per la via
judicial. Toca moure fitxa i fitxa rellevant. Res de cataplasmes.
Es en aquest marc tant complicat que la consolidació del
lideratge de Miquel Iceta permet albirar moviments imprevistos i imprevisibles,
a dia d’avui. O hi ha superació de línies vermelles o la confrontació entrarà
en “terres ignotes”, i per tant, imprevisibles. Sempre té més a perdre el feble
que no pas el fort, però tots en surten perjudicats, i no és hora de plantejar
batalles estèrils. L’immediat proper repte, és no repetir imatges inacceptables
en el Comitè Federal de dissabte que ve. El segon, és sortir del nostre Congrés
amb els deures fets. El tercer, iniciar una nova etapa, molt, molt diferent de
les viscudes fins ara, on la innovació serà eina quotidiana en les maneres de
fer i actuar. De moment, el primer deure s’ha fet, i hem aprovat amb notable.
Continuem per aquest camí.
BORREDÀ - ACABAMENT OBRES COMPLEMENTÀRIES.
BORREDÀ – A PUNT D’ACABAR LES OBRES AL CARRER
QUERALT I CARRER DE DALT.
En el marc de
l’adjudicació de les obres de Condicionament del Carrer Manresa, i Carrer
Queralt, l’empresa adjudicatària, Salvador Serra va oferir com a millores,
l’eixamplament del Carrer de Dalt, i la finalització del Carrer Queralt, fins a
l’aparcament municipal.
Actualment
l’empresa té molt avançades les dues obres. En el cas de la finalització del
Carrer Queralt, les obres consisteixen en l’excavació de mig carrer, canvi de
canonades d’aigua i clavegueram, i millora de la connexió al desguàs de
l’aparcament municipal. Finalment, renovació de la pavimentació amb formigó ,
del tram obert.
Pel que fa la
segona obra, és de més grans dimensions i de gran repercussió per la millora
del trànsit procedent de la carretera de Sant Jaume, i d’entrada al centre del
poble, per la zona nord. Es tracta d’eixamplar un dels carrers més vells del
poble i passar dels 3 metres actuals, a 7 metres, de manera que es puguin
creuar dos vehicles i tenir bona visibilitat, cosa que ara no té.
De moment, el
carrer eixamplat es deixarà pavimentat i amb una petita paret lateral per
canalitzar l’aigua de pluja. Més endavant en aquesta zona està prevista la
construcció d’un parc infantil i parc de la gent gran, amb una zona
enjardinada. Aquest projecte amb un cost de 225.000 euros, queda pendent de
poder obtenir una subvenció d’alguna de les administracions catalanes, per
dur-lo a terme.
En resum, dintre de
15 dies, les dues obres quedaran totalment acabades, i hauran millorat de forma
considerable la transitabilitat dintre del nucli urbà, tant per vehicles com
per a vianants.
Borredà, 17 d’octubre
de 2016.
L’Alcalde, Joan
Roma i Cunill
Monday, October 17, 2016
PARLAMENT A LA DERIVA - art. Nació Digital Solsona
PARLAMENT A LA DERIVA.
Amb més temps lliure del que tenia uns mesos enrere, degut a la condició de
pensionista, m’havia plantejat anar tot sovint a algunes sessions del Parlament
de Catalunya, aprofitant la meva condició d’ex – diputat, cosa que permet entrar
lliurament a la seu de la cambra catalana.
No ho he fet, ni ho penso fer. Sortiria malalt de l’experiència, a la vista
de com van les coses en el Parlament d’ara, i comparar-les amb els temps en que
vaig ser diputat. Vaig anar l’any passat a un parell de sessions plenàries i en
vaig tenir prou per veure que res és com era. No sóc dels que pensin que
“qualsevol temps passat fou millor”, no, però la situació caòtica actual no
permet fer el més mínim treball rigorós.
La manca de majoria estable per part de les forces que donen suport al
govern, ja indica que el treball en les Comissions és pràcticament inexistent.
I més greu, encara. Tothom sap que el que s’hi aprovi no tindrà vigència ni es
traduirà en efectes reals sobre la governança. Res pitjor per un Parlament que
esdevingui “irrellevant”.
I és que no hi ha majoria política, però tampoc pressupostos nous, de
manera que el país funciona amb pressupostos prorrogats, magnífica excusa per
rebutjar totes les proposicions parlamentàries que suposin increment de
despesa. Amb la fàcil excusa de que no hi ha partida pressupostària, la petició
queda rebutjada. O pitjor encara, s’aprova, amb la seguretat de que no es durà
a terme.
Tenim , doncs, un Parlament a la deriva. Un Parlament amb un funcionament
molt poc convencional, en el sentit de que s’hi discuteixen coses que tothom
sap no tindran cap traducció real. Es així com hem vist la creació de Ponències
conjuntes, en les que hi faltaven tres dels grups parlamentaris presents ???
cosa mai vista ni mai imaginada en cap Parlament. O és conjunta o no ho és,
però tot alhora, impossible.
Em dona la impressió com si el Parlament anés per una banda, i el país per
una altra. Dintre de la cambra es fan proclamacions inflamades de gosadia, i
fins i tot de trencament de la legalitat, però a fora , la vida continua,
sotmesa a les lleis vigents. Ningú pot entendre com a dintre es proclama la nul·litat
de les decisions del Tribunal Constitucional, i a fora , tots corren a
presentar-hi recursos ???
Estem en una mena de país bipolar, amb grups parlamentaris que van per
lliure, i altres que van arran de terra, sense possibilitat d’arribar a cap
acord concret. El resultat el tenim a la vista. Uns i altres es retroalimenten
i la paràlisis és total. No hi ha activitat legislativa, i molt poca, activitat
supervisora i controladora del Govern de la Generalitat per manca
de gestió.
En pocs dies veurem si el govern és capaç de presentar els pressupostos per
2017 i aconseguir aprovar-los. Sinó ho aconsegueix, toca dissoldre el Parlament
i tornar a fer eleccions. Sincerament ja no sé què és millor, perquè l’impasse
actual, no permet afrontar cap repte mínimament important, tot i les urgències
del país. En resum, toca esperar, una vegada més a veure què fan els
suposadament “socis de govern”.
Sunday, October 16, 2016
EL MARC GENERAL - art. Regió 7
EL MARC GENERAL.
No us estranyin els múltiples articles que dedico a temes municipals perquè
veig ben pocs escrits que tractin sobre el tema i, sobretot, amb una bona
coneixença del medi. I tanmateix dels ajuntaments depenen la majoria
d’infraestructures, equipaments i serveis que feu servir en el dia a dia.
Tampoc us estranyin les centenars de renúncies que en només un any i mig
s’han produït arreu del país, per part de regidors de govern o d’oposició.
Estic segur que mai com ara, s’havia donat un tant gran nombre d’abandonaments
de càrrecs, d’ençà 1979 en que varem recuperar la democràcia municipal.
I és que el marc general, en que ens movem, ha canviat radicalment des de
l’arribada del PP al govern central. Com sempre, es parla molt dels governs
autonòmics, i les seves dificultats o trifulgues amb el govern central, però
molt poc de les relacions dels ajuntaments amb el poder estatal. Convé fer-hi
atenció perquè si les coses no canvien de manera substancial, ben poques
persones estaran disposades a presentar-se a les properes eleccions municipals.
Les relacions de dependència que sempre han existit, han anat augmentant
fins extrems d’ofec polític, econòmic i jurídic. Els tres nivells
administratius: local, autonòmic i central, s’han anat esborrant, de manera que
mana, un , i els altres dos han esdevingut súbdits del primer. Però, al mateix
temps, el nivell autonòmic tampoc s’ha caracteritzat per ser generós o
protector del local, al contrari, també ha esdevingut prepotent i dominador, de
manera que el poder local està controlat i subordinat totalment, als altres
dos, contravenint les aspiracions i els pactes de la Transició.
Ens trobem, en que tant el govern central com la Generalitat , volen
ajuntaments sotmesos als seus designis. Insisteixo, no hem de culpar només el
Madrid polític dels problemes dels ajuntaments, sinó també a la Generalitat.
A dia d’avui, la imatge de que els alcaldes, i amb ells ,els Consistoris
que presideixen, poden exercir les competències, en plenitud. Es una imatge
falsa. En cinc anys hem perdut poder i competències com mai ens havíem
imaginat. I les hem perdut en matèries tant importants i sensibles, com en
urbanisme, medi ambient, habitatge, territori, etc. Però, també a nivell
econòmic depenem de les instruccions o mandats del govern central. Ja no
solament hem d’elaborar els pressupostos sota els criteris marcats per ell,
sinó els propis superàvits, no poden tenir el destí volgut, sinó, el marcat per
un poder llunyà i poc sensible a les necessitats locals i diversitat territorial.
Estem, doncs, ficats en mig d’un entrepà ,format pel govern central i per la Generalitat. I
la paradoxa és que moltes de les crítiques que fa el nostre govern ,al govern
central, les podem calcar i reproduir els ajuntaments, respecte de la Generalitat. No
n’aprenen i fan veritat la dita popular de que veuen” la palla en ull aliè,
però no la biga, en el propi.”
En els darrers cinc anys, els ajuntaments han perdut autonomia,
competències, i recursos. Estan en un dels pitjors períodes dels trenta-set
anys de democràcia municipal, i si una prioritat tenen és revertir la situació.
Si el PP repeteix, el futur no serà municipalista. Tinguem-ho present.
Friday, October 14, 2016
EL POLÍGON D'OLVAN - art. El Setmanari del Berguedà
EL POLÍGON D’OLVAN.
Després de molts i
molts anys de batalles individuals perquè cada poble tingués un polígon, varem
arribar a la conclusió que anàvem per mal camí. Ni era factible ni raonable
pretendre construir polígons industrials en llocs totalment inadequats, en una
comarca com la del Berguedà, en que la geografia té unes característiques molt
poc adequades per trobar un terreny pla i ben comunicat.
Per això, la
conclusió va ser la de propiciar un gran polígon industrial en el centre, i
potenciar-lo com autèntic polígon “comarcal”. Així va néixer el polígon
d’Olvan, a tocar de la C-16, amb una superfície de cent hectàrees, tot i que
començàvem per adequar-ne la meitat. També en el mateix projecte hi figurava
una subestació elèctrica per garantir el subministrament del polígon i una part
del Baix Berguedà.
La idea era i és
bona. De fet, una de les millors que hem tingut en els darrers decennis perquè
aposta per una gran infraestructura, ben dotada tecnològicament, ben comunicada
i fàcil de “vendre” dintre la pròpia comarca, i també de cara en fora. Perquè
la tenim parada ? Perquè encara no és una realitat ? Problemes de gestió, i la
maleïda crisis, van impedir l’impuls inicial de la mà de l’INCASOL, i fer-lo
realitat.
Dit això, si un
tema toquem en cada reunió de l’Agència pel Desenvolupament del Berguedà i en
algun dels Consells d’Alcaldes, és aquest. Tots els alcaldes som conscients de
la importància de desencallar el polígon i tirar-lo endavant, com a mesura
indispensable per poder oferir terrenys ben situats i ben equipats a empreses
interessades. I de fet la solució està en camí. Espero que ben aviat puguem
veure noves empreses en aquests terrenys i aconseguir crear activitat i
ocupació que prou falta ens fa.
I és que el model
de la comarca ha canviat i més canviarà en el futur immediat. Ja no podem
aspirar a atreure empreses en petits pobles. Toca apostar per concentrar les
activitats grans i mitjanes en aquest espai, i ser prou atractius com per fer
possible viure en un petit poble i anar a treballar al polígon comarcal. De
fet, en uns vint o trenta minuts, pràcticament tothom podrà arribar de casa
seva al lloc de feina, en un moment en que les comunicacions per carretera han
millorat substancialment. I viure en un
poble petit té els seus avantatges, respecte a un poble gran o en una ciutat.
Es en aspectes de qualitat de vida, equipaments i serveis en els que competirem
els pobles de la comarca per tenir vida pròpia, tot i que la activitat
industrial estigui allunyada vint o trenta quilòmetres.
Per les
informacions rebudes en les darreres reunions, el camí de represa d’obres i
solució a la gestió , és força imminent. Si això és així, estarem en una bona
posició per acollir empreses que busquen situacions estratègiques com aquesta
per implantar-se. Per a la majoria de municipis de la comarca, el polígon
d’Olvan és el nostre. No busquem competir-hi, sinó posar-lo en funcionament i
potenciar-lo. Es en interès de tots, i aquesta és una nova demostració dels
canvis profunds dels darrers anys, en matèria de cooperació i coordinació
institucional.
Tuesday, October 11, 2016
LA BANALITZACIÓ DE LA POLÍTICA - art. Nació Digital Solsona
Per si no en tinguéssim prou amb els nombrosos casos de corrupció, males
pràctiques, males arts, etc, etc, en el món de la política, han de sortir
alcaldes i alcaldesses amb propostes “mediàtiques”, per acabar de desacreditar-nos
a tots plegats.
Em refereixo al show muntat per l’alcaldessa de Badalona i la de Berga, per
segon any, a més d’algun altre alcalde que segur les seguiran, en la decisió de
no considerar festa oficial, el dia de demà, 12 d’octubre ,Festa del Pilar,
entre d’altres celebracions.
Francament, quines ganes de sortir en els mitjans de comunicació, i quines
ganes de perdre i fer perdre el temps al personal. Em refereixo al personal del
país, a banda del personal propi. Per a mi, com si volen treballar tots els
diumenges i festes de l’any. No cal anunciar-ho als quatre vents, com un gran
esdeveniment del qual tothom se n’ha d’assabentar.
S’ha de reconèixer que no tenen por al ridícul, i si aquest rebombori les
satisfà, és que amb poca cosa estan contentes. I a tota “provocació” ha
d’haver-hi una penosa “reacció” del poder estatal, en aquest cas, de la mà de la Delegada del Govern a
Catalunya. Ni més ni menys que una denúncia judicial per contravenir el
calendari oficial de les festes, i reclamar la suspensió de la decisió de
Badalona. Suposo que el mateix farà en el cas de Berga, i d’altres municipis
que els puguin imitar.
No tenim altra feina que dedicar-nos a tocar els nassos amb les festes,
gastar diner públic per denunciar, i defensar-se de la denúncia, i així mostrar
als ciutadans, quins son els grans temes que preocupen a determinats càrrecs
institucionals ¡¡¡¡ Fer o no fer festa el 12 d’octubre. Gran problema.
I a tot despropòsit, li correspon un afegit. En aquest cas en les
explicacions donades per justificar el canvi de festa per dia laborable.
Genocidi, exterminació de cultures, pobles i territoris, com si podéssim
valorar amb les lleis actuals, actes comesos centenars d’anys enrere. Sota
aquest criteri, suposo no podríem celebrar cap esdeveniment local, comarcal o
nacional.
M’he estès en aquests casos pel que tenen de paradigmàtics d’una manera de
governar, i d’atreure l’atenció dels mitjans de comunicació. Les protagonistes
deuen creure que això és el que demanen els seus ciutadans, i donen exemple amb
les seves decisions. Altres, aproven mocions a dojo, sobre qualsevol tema del
món mundial, simplement amb ànim de convertir els plens municipals en petits
parlaments. Es mostren com diputats frustrats que a falta de Parlament propi,
transformen la Sala
de Plens en hemicicle temporal.
I dia rere dia, els mitjans de comunicació es fan ressò de debats i
controvèrsies, tractades en ajuntaments, sobre temes que res tenen a veure amb
la seva vida diària. Al final tot és banal, tot és transitori, tot és mediàtic.
Al darrere no hi ha cap altra intenció que tenir un minut de “glòria”ni que
sigui per aparèixer en un acta de Ple que serà arxivada i guardada pels segles
dels segles. Mals precedents i mals exemples del que hem de fer en els
ajuntaments. Demostració de falta d’interès i d’idees, sobre temes municipals.
Monday, October 10, 2016
MIQUEL ICETA, LA MILLOR OPCIÓ - art. Blogesfera socialista
MIQUEL ICETA, LA
MILLOR OPCIÓ.
Estem ja en la
recta final de les Primàries per decidir a qui volem de Primer Secretari, si a
Miquel Iceta o a Núria Parlón. De tots nosaltres, militants, depèn el resultat,
en la votació que durem a terme el dissabte dia 15 ,de les 12 a les 7 de la tarda
,a la comarca del Berguedà, en el local del partit al carrer Barcelona, 5, bx
de Berga.
En escrits
anteriors he anat fixant els arguments i criteris pels quals considero Miquel
Iceta com la millor opció. En faig un resum ara, per refrescar la memòria.
1.- Considero el
Miquel molt més preparat a nivell polític, ideològic, en coneixement del
partit, del país, i dels altres partits, en general, com per poder exercir el
càrrec amb l’eficàcia que requereix.
2.- Necessitem un
Primer Secretari a plena dedicació, i no amb dedicació parcial. Estem en uns
dels temps més turbulents de la nostra història, i cada dia, s’ha d’estar o en
el partit o en el Parlament, amb veu pròpia.
3.- Es
indispensable tenir el màxim dirigent del partit, en el Parlament, centre de
tota la vida política de Catalunya. I al capdavant del Grup Parlamentari, de
forma directa, i no via intermediaris.
4.- En aquests
temps de grans trasbalsaments en el PSOE, el PSC necessita algú com en Miquel
per intentar construir ponts i impulsar sortides, aquí i allà, que permetin recuperar el prestigi perdut.
5.- Cal reordenar
el partit, i només ho pot fer qui el conegui de manera intensa i extensa. En
Miquel ha recorregut tota la geografia catalana, i coneix personalment ja no
solament els dirigents sinó a la majoria de militants. El profund coneixement
del passat i present, li permetrà encaminar el futur amb l’eficàcia requerida.
6.- El lideratge
públic no és cosa d’un dia ni d’un càrrec. Es guanya dia a dia, any rere any, i
a dia d’avui Miquel Iceta té unes cotes de coneixement i respecte a Catalunya i
Espanya com ben pocs dirigents han aconseguit.
7.- En dos anys,
Miquel Iceta ha capgirat la situació del PSC, recuperant bona part dels ànims
perduts i encarrilant temes d’una gran complexitat i dificultat. Es lògic
donar-li un nou període per ampliar i
rematar la feina feta.
Podria afegir
alguns punts més dedicats al prestigi o rapidesa de reflexes que el Miquel
sempre ha demostrat, però no cal. En el partit ens coneixem tots, i tots sabem
les trajectòries d’un i altra. Ens toca triar, recordant, però que Núria Parlón
ha estat segona del partit, malgrat haver-ne exercit molt poc. O havent- la
vista molt poc en les executives nacionals i en els consells nacionals, màxims
òrgans del PSC, i fins i tot trencant la disciplina de vot del Grup
Parlamentari Socialista en el Parlament de Catalunya, en el anterior mandat.
Es bo recordar les
trajectòries abans de votar, i repassar com teníem el partit dos anys enrere, i
com el tenim ara, després de dos anys d’intens treball de l’executiva,
presidida per Miquel Iceta. Pels temps en que estem, i sobretot pels que venen,
considero indispensable comptar amb en Miquel de Primer Secretari com a formula
segura per encarar-los amb la coherència i fiabilitat requerides. De nosaltres
depèn. Tenim el destí del partit a les nostres mans i el dissabte dia 15, podem
exercir el dret a triar, en unes Primàries històriques.
Friday, October 07, 2016
EN UN TÚNEL - art. Regió 7
EN UN TÚNEL.
Amb prop de quaranta anys de militància en el
socialisme, i dic socialisme, sense posar-hi sigles, perquè per a mi el
caràcter internacionalista i global, és un element essencial per transformar el
món en que vivim; no havia viscut uns episodis tant vergonyosos com els de la
setmana passada, en el Comité Federal.
Començo, doncs, per demanar disculpes als
lectors i ciutadania en general, per un comportament impropi d’un partit de
llarga trajectòria en defensa dels més desvalguts. En aquest cas el PSOE ha
entrat en un túnel del qual en pot sortir net, si el fa servir per rentar els
fons i les formes, apartar personatges inadequats i recuperar els seus signes
d’identitat fundacionals, o continuar en el marasme on l’han conduit uns quants
que han perdut el nord, i no han volgut perdre la capacitat de domini que
tenien sobre l’executiva federal.
En tota organització formada per milers de
persones hi ha elements díscols que creuen poder fer servir els càrrecs que
ostenten per proposar i si convé, imposar, els seus criteris en contra de la
majoria. En el socialisme s’està vivint una etapa d’obertura als militants i
simpatitzants, amb tot el que comporta de novetat, i improvisació. No sempre
s’encerten les maneres de participar, i no és fàcil canviar les formes que han
imperat al llarg de decennis, en partits que han superat els cent trenta anys
d’existència.
Es lògic, doncs, trobar desequilibris i
disfuncions que cal resoldre amb bona voluntat i serviran per afinar millor una
propera vegada. Ara bé, el que mai podrem acceptar és el trencament del fonament
essencial de la democràcia, interna i externa, d’una persona , un vot. I encara
menys podem acceptar que, per raons de càrrecs institucionals, alguns vulguin
conduir el partit cap on els sembli millor, deixant de costat el que pensen i
decideixen les bases del partit.
Era més que previsible rebre tota mena de
pressions per formar govern, i era imaginable la formidable tempesta mediàtica
sobre el socialisme per fer-ho possible. Si el mapa polític no fos tant enrevessat,
la solució hauria pogut venir dels partits menors, com havia passat en altres
ocasions, però aquests estan immersos en batalles internes o externes que els
han deixat paralitzats a nivell de política estatal. Tocava , doncs, apel·lar
als grans acords d’Estat, o a les pors del trencament territorial.
Però les apel·lacions de la boca de Mariano
Rajoy i el PP, son impossibles d’acceptar a la vista del panorama desolador
dels darrers cinc anys. I aquesta tossuderia socialista en no facilitar el
govern al PP, havia de passar factura. El que no ens podíem imaginar és la
participació directa d’uns quants elements territorials del propi partit, per
fer-ho realitat. D’aquí la gravetat de la crisi i d’aquí l’exigència de
responsabilitats envers els principals actors d’aquesta traïció. Actors que no
poden tornar a tenir càrrecs de direcció ni tenir la consideració de líders,
quan han actuat com ho han fet.
I és que dona la sensació que ha estat l’IBEX
35 ( conjunt de les principals empreses del país) el guanyador, i el PSOE, el
perdedor. Amb el partit decapitat, és impensable anar a noves eleccions, de
manera que els impulsors deuen creure que només queda la via de l’abstenció,
per sortir de la situació creada. Arribats aquí, cal sortir del túnel amb els
deures fets, nets i polits ,per emprendre una nova etapa, sense haver renunciat
als principis fonamentals i fundacionals que té i ha tingut el socialisme. Qui
no els accepti, sobra en el partit.
Wednesday, October 05, 2016
REPLANTEJAR SORTIDES - art. Blogesfera socialista
REPLANTEJAR SORTIDES.
A la vista d’un bon
nombre de fets recents, i d’altres de més llunyans, queda clara la necessitat
de replantejar la sortida de la política en la majoria de casos. M’explico.
Durant anys, molts anys, els alts càrrecs han trobat en les grans empreses, una
via de sortida de la política per continuar la vida laboral. Es el que n’hem
dit “portes giratòries”. Semblava una via acceptable sinó fos pels perills que
ha comportat.
Sortir d’un alt
càrrec i entrar en una empresa determinada vol dir, utilitzar els contactes
institucionals, per afavorir els interessos empresarials, i si fa falta,
pressionar el partit per facilitar determinades lleis, acords, o compromisos.
D’aquí a barrejar interessos privats amb públics hi ha un pas. Un pas que no
s’hauria d’haver donat mai, però ha estat habitual i “normal” com hem pogut
veure a bastament.
En altres països i
altres latituds, hi ha una altra sortida més adient i menys “perillosa” com és
la de facilitar càrrecs en la carrera diplomàtica. Una bona sortida per quan
qui ha estat Ministre, Secretari d’Estat, o diputat, pot fer una bona feina a
nivell diplomàtic si se li troba el país, o la tasca per la qual més preparat
està.
Tornant al nostre
país, és evident el mal resultat obtingut. Fitxar alts càrrecs , per part de
les grans empreses, ha esdevingut una via per garantir informació privilegiada,
contactes especials, i perquè no, lleis fetes a mida. Al final aquestes grans
empreses creuen tenir les mans lliures per actuar com millor els plau, amb
avantatges fiscals, acords privilegiats, contractes desmesurats, o fins i tot, garantia
de que el negoci sempre acabarà bé, perquè els han deslliurat de tot risc.
Evidentment que és
molt llaminer per a qualsevol alt càrrec, ser contractat, per aquestes grans
empreses i son ben pocs els que ho han caigut en la temptació. Una vegada a dintre,
s’han de guanyar els grans sous i prebendes adjuntes, i faran el que convingui
per mantenir-se en el càrrec.
Fa anys que dono
voltes al tema, però avui ho he tingut més present que mai, a la vista de la
situació política del país. Son evidents els passos, les pressions i les
interferències de l’IBEX 35 ( conjunt de les grans empreses del país) per
formar govern i no viure en terra de ningú. El deplorable resultat el tenim a
la vista. Sincerament crec que alguns dels més exaltats adversaris de Pedro Sánchez
obeïen més als interessos de l’IBEX 35 que no pas als del partit. Dona la
sensació que qui ha guanyat és l’IBEX 35 i qui ha perdut és el PSOE.
Això s’ha d’acabar.
No podem acceptar aquesta realitat perquè trenca els nostres principis i posa
en mans dels interessos particulars, els interessos del país. Hem d’aclarir les
nostres prioritats i evitar qualsevol contaminació externa que els desdibuixi o
els vulneri. Només així aconseguirem recuperar la confiança de la gent. I qui
vulgui servir a dos amos, que triï.
LA DELEGADA DEL GOVERN A LA CATALUNYA CENTRAL - VISITA BORREDÀ
LA DELEGADA DEL
GOVERN A LA CATALUNYA CENTRAL – VISITA BORREDÀ – 5 /10/16.
Avui, dimecres dia
5 d’octubre a les 11.30 , la Delegada del Govern a la Catalunya Central, Sra.
Laura Vilagrà ha fet la primera visita oficial a l’ajuntament de Borredà.
A l’ajuntament ha
estat rebuda per l’Alcalde, Joan Roma, les tinents d’alcalde, Concepció Barniol
i Anna Maria Cunill, i pel cap de la oposició , Antoni Chueca.
Reunits tots a la
Sala de Plens, l’alcalde, en nom del Consistori li ha donat un dossier dels 3
principals temes a tractar:
1.- Deute pendent
de la Generalitat amb l’ajuntament: 321.000 euros.
2.- Petició d’intervenció
per resoldre els problemes constants de falta de cobertura de mòbil, degut al
mal funcionament del repetidor de Puigdon ( Alpens).
3.- Petició de
poder completar la plantilla de mestres de la ZER Berguedà – Centre, de la qual
en forma part Borredà.
Durant una hora s’han
tractat aquests tres temes principals, a banda d’alguns altres que han aparegut
en el transcurs de la reunió.
La Delegada del
Govern ha entomat els temes, i s’ha compromès a buscar-hi solució i a donar
informació precisa dels tràmits, dintre dels propers dies o setmanes. També s’han
debatut temes d’abast comarcal però que repercuteixen en la vida dels petits
pobles, com son la incentivació industrial, comunicacions, transport, etc.
Finalment, ha
signat en el Llibre d’Honor de l’Ajuntament, amb el compromís d’atendre quantes
demandes tinguem, en tant que Delegada i coordinadora de l’acció de la
Generalitat sobre el territori de la Catalunya Central.
Borredà, 5 d’octubre
de 2016.
L’Alcalde –
President, Joan Roma i Cunill
Tuesday, October 04, 2016
PRIMÀRIES PSC - EL PRESTIGI GUANYAT- art.Blogesfera socialista
PRIMÀRIES PSC – EL PRESTIGI GUANYAT.
Entrem ja en la
recta final per les Primàries i és lògic fer balanç dels dos candidats. No he
vist diferències substancials, en el que ha dut a terme Miquel Iceta en aquests
dos anys de Primer Secretari, respecte el que proposa la candidata Núria
Parlón. En absolut, de manera que reitero la plena confiança en la continuïtat
del Miquel, al capdavant del PSC.
I diria més. Ara
més que mai necessitem algú de gran experiència i coneixement del nostre
partit, però també del PSOE , per evitar mals majors. La pèssima imatge de la
batalla campal en el PSOE obliga a maniobrar d’una manera molt intel·ligent per
no caure en derivades no volgudes.
Varem poder veure
Miquel Iceta, intentant fer de mediador amb altres federacions i molt
especialment amb l’andalusa. No se’n va sortir, però el seu esforç ha estat
reconegut per totes les parts, i significa el pes que té a nivell de tot el
socialisme. Important bagatge per encarar el futur immediat.
Però és que a
Catalunya entrem en una de les etapes més complicades de la nostra història
contemporània. Qui lideri el partit ha d’estar en el Parlament. Es impensable
portar les negociacions o atendre la ciutadania des de fora. Des d’ara i fins a
finals de setembre de l’any vinent, veurem i viurem esdeveniments de gran
rellevància en els que haurem de participar, d’una manera o altra. El Parlament
és el punt neuràlgic dels propers mesos.
En Miquel és
àmpliament conegut i reconegut arreu del país, i s’ha fet un lloc en totes les
tertúlies polítiques, presencialment o com a referència. Forma part dels pocs
líders polítics amb projecció social. S’ha guanyat el prestigi amb una feina
immensa en tots els camps, i si algú vol saber què pensa té un ampli ventall de
publicacions al seu abast.
Tenim , doncs, al
davant una tria important, de cara el nostre futur col·lectiu. Considero Núria
Parlón un possible valor de futur, però no de present. Ara necessitem algú
experimentat, amb una gran dosis de coneixement i lideratge, capaç d’afrontar
els problemes interns i els externs, amb rapidesa i eficàcia. I a plena
dedicació, perquè la situació requereix total llibertat per moure’s per tot
arreu, i no tenir el cap en dos llocs diferents.
Es hora de repassar
trajectòries, veure posicions de cadascú i considerar qui pot dur el vaixell
del PSC amb més garanties i seguretat. Per part meva, ho tinc clar. El prestigi
de Miquel Iceta ha anat augmentant i ens ha portat cap un camí que semblava
perdut. No vull tornar-lo a perdre. Nosaltres triem, nosaltres decidim.
Monday, October 03, 2016
PAISATGE DESOLAT I DESOLADOR - art. Nació Digital Solsona
PAISATGE DESOLAT
I DESOLADOR.
Falten paraules per explicar el sentiment que tenim els militants de base
,davant les imatges vistes aquests darrers dies a Madrid. Es fa difícil
comprendre com persones que han tingut o tenen alts càrrecs en governs , ajuntaments,
diputacions, etc, poden tenir un comportament tant poc respectuós amb el
partit, primer, i amb el país, després. Mereixen ser apartats de la política, i
confio en que els principals instigadors de la vergonya que hem viscut, no
ocupin mai més càrrecs interns o externs. Han demostrat no ser-ne mereixedors.
La condició humana és complicada d’entendre i molt difícil de gestionar. Tots
els qui tenim càrrecs de partit o institucionals coneixem la importància de
formar equips i de saber treballar coordinats, apartant els “egos” i remar tots
en la mateixa direcció. Quan s’aconsegueix,
dona gust estar en qualsevol dels nivells d’una entitat, organisme o
institució. Durant anys ho he pogut comprovar a nivell de partit, però també en
els diferents càrrecs institucionals que ostento o he ostentat.
Però quan algun membre de l’equip, vol moure la cadira del del costat ,
imposar les seves propostes o, pitjor encara, jugar a la contrària, el resultat
és desastrós a nivell individual i col·lectiu.
Es en el punt en que es troba el PSOE, i els militants del PSC hem de fer
tot el possible per no caure en una situació semblant. No conec en detall tots
els intríngulis de la crisis socialista a nivell estatal, però eren massa
fortes les pressions per facilitar el govern al PP com per sortir-ne indemnes.
Em dona la impressió que d’aquesta crisis en surt guanyador l’IBEX 35 ( les
empreses més poderoses del país) i perdedor el PSOE. Sobretot si s’acorda anar
a l’abstenció en una nova sessió d’investidura de Mariano Rajoy. Cas de donar
aquest pas, l’ànima socialista quedaria tocada per molts i molts anys.
Pel camí també hem perdut un dels nostres referents històrics: Felipe
González. Crec no equivocar-me si dic que ens ha defraudat enormement, i dona
la sensació que hi havia un compromís de portar el partit cap a l’abstenció ,i
el no acatament d’aquesta proposta, ha produït el cop d’estat intern per
descavalcar els intransigents. Intransigents que de fet eren i son els
autèntics intèrprets de la voluntat de la militància.
Saltada pels aires l’executiva federal, s’obre un període de total
incertesa i difícil gestió. Només un nou Congrés permetrà resoldre una part del
conflicte, però les profundes ferides, tardaran temps a guarir, i només ho
faran si els principals protagonistes marxen de la política activa. No poden
continuar persones que han vulnerat els estatuts del partit, ni aquelles que
han trinxat la imatge d’un partit, que podia tenir discrepàncies, però no
enfrontaments. Els qui han perdut el nord, han d’anar a casa, i donar pas a
nous equips, totalment independents i ferms davant pressions dels poderosos.
Els socialistes varem néixer i créixer per ajudar als febles, no per estar al
costat dels que sempre han manat.