Joan Roma

REMUNTAR EL VOL.

Aclarit, en primàries, el lideratge del PSC pels propers anys, entrem en la segona part del repte, consistent en posar al dia organització, programa, alternatives i estratègia , de cara els propers temps. Això ho farem en el Congrés de principis de novembre. Un difícil, però interessant repte del que estic segur ens en sortirem raonablement bé. Sóc prudent, perquè la rapidesa dels canvis de la societat catalana, espanyola, europea i mundial, és frenètica. I qui no es posi al dia, quedarà arraconat per altres forces que sí ho hauran fet.

Si mirem enrere, el mapa polític actual s’assembla ben poc al que teníem cinc anys enrere. I cinc anys, en la història d’un país, és un granet de sorra en una immensa platja. Però tot s’ha capgirat, i perquè les aigües tornin a mare, fan falta molts esforços i imaginació.

El PSC ha perdut força i capacitat de reacció, enmig d’una batalla plena de confrontacions sentimentals. No té una doble ànima, però sí, sensibilitats diverses que el procés independentista ha tensionat fins extrems difícils de gestionar. Molts votants han marxat cap a posicions més “estatalistes” ( no m’agrada dir-ne espanyolistes com és C’s), i molts d’altres, cap a posicions més “radicals” o més “trencadores” com era el primer Podemos. Ara, el Podemos ja establert en les institucions comença a patir les mateixes tensions territorials i sentimentals.

I en les batalles els que més pateixen son les forces del seny, de la prudència. Les que volen posar ponts, en comptes de trencar-los . Es el que li ha passat al PSC, en un país on els mitjans de comunicació estan dominats pels partits favorables al procés, de manera que li han pogut fer un buit, ben evident i clamorós.

Però, en la pèrdua de pes i la crisi, hi ha responsabilitats internes. Evidentment. Es molt propi dels nacionalismes buscar sempre enemics externs, cosa molt diferent en els partits d’esquerres i molt especialment en els socialistes, acostumats a l’autoexigència. Dintre del partit hi ha hagut posicionaments molt poc coherents, molts canvis poc explicats, i molts “egos”a la recerca de l’espai perdut. Les fugues tingudes, tenen motius i raons molt diverses, moltes de les quals les podem veure en càrrecs institucionals, en altres partits. Els protagonistes varen buscar justificacions “patriòtiques” per situar-se en llocs confortables.

Altres, però, van actuar motivats per un cansament comprensible i ben justificat. Estructures envellides, organització tradicional, pròpia d’altres temps, falta d’innovació, lentitud en preses de decisions cabdals, i espectacles inacceptables com els del passat Comitè Federal, son gotes que omplen el vas de la paciència.

Però, el socialisme ve de molt lluny i li queda un molt més llarg camí per davant. Ho hem vist en multitud d’altres partits a tot el món, i també ho veurem aquí. No tinc cap dubte respecte la capacitat de “remuntar el vol” per part del PSC, i pot ajudar de forma eficaç a que ho faci el PSOE, ara mateix immers en una situació vergonyosa. Una de les més esperpèntiques en els més de cent trenta anys d’existència, de la qual n’ha d’exigir responsabilitats al més alt nivell. Es farà, ni que sigui més tard del que voldríem. També allà toca superar la crisis, i “remuntar el vol”.