Joan Roma

CANVI EN LES PRIORITATS MUNICIPALS. Si analitzem els 45 anys de democràcia municipal veurem els progressius canvis en les prioritats municipals. Lògic, només faltaria. Es l’administració més propera al ciutadà i per tant la que millor coneix les seves necessitats. He estat 40 d’aquests 45 anys, en un ajuntament, en el despatx de direcció, i si miro enrere, les prioritats anaven venint soles. Només calia estar atent i anar-les resolent: subministrament d’aigua, xarxa clavegueram, serveis administratius, tècnics, serveis a les persones.... Arribats on som, podem assegurar que la feina feta, ha estat amb nota alta, a pràcticament tots els 947 municipis que té Catalunya. El mateix podem dir, a nivell de tot Espanya. Ara bé, com ens havia ocorregut en el passat, tot de cop, ens topem amb una necessitat urgent, general i de complicada solució: falta habitatge a preu assequible. Més concretament, habitatge de lloguer, destinat especialment a les joves generacions per tal que es puguin alliberar i fer vida independent, a cost raonable. Es a dir, proporcional als sous que cobren. Si abans els ajuntaments entraven en tota mena de competències, fossin seves o no, ara toca entrar en aquesta. I fer-ho de forma ràpida, eficient i per sempre. O almenys, pensant en una molt llarga etapa, perquè les ànsies de comprar habitatge, han passat, per dues causes bàsiques: un canvi en les perspectives de futur, i uns llocs de treball, menys estables i més precaris. Si aquesta és la urgència, queda clar que totes les administracions s’han de posar a la feina, i molt especialment els ajuntaments que son els que millor coneixen el terreny, mai tant ben dit. Per raons dels càrrecs ostentats i pel coneixement d’un gran nombre de municipis, em decanto clarament per rehabilitar, abans que per construir. Fa pena veure multitud d’edificis, cases i habitatges, buits i abandonats en gairebé tots els pobles i ciutats que conec i que visito periòdicament. Moltes d’aquests construccions porten anys, decennis, abandonats sense que res faci pensar en un canvi de situació. Per pròpia experiència conec multitud de situacions familiars, que impedeixen la venda o la compliquen enormement. Tampoc disposen de fons propis per rehabilitar-los i posar-los a la venda o en el mercat de lloguer. Es així com en llocs cèntrics, es poden veure cases i edificis que podrien ser rehabilitats amb el resultat de canviar l’estètica i alhora oferir desenes d’habitatges, per a tots els interessats. De fet, si mirem una mica uns quants ajuntaments veurem que un cert nombre estan ja ficats en el tema i només esperen més ajudes de les altres administracions per a poder-hi entrar en major força. Si Diputacions, Generalitat i Govern Central, es posen d’acord, podrien oferir convocatòries d’ajuts per a la compra i altres per a la rehabilitació, de manera que en pràcticament tots els municipis hi hauria moviments, en la bona direcció. Torno a recordar que Catalunya té 418.612 habitatges buits. Es una xifra enorme que respon a l’existència de pisos i cases, buides i abandonades, arreu del país. Doncs bé, amb els deguts ajuts, tots els ajuntaments es poden convertir en promotors i posar-se a la feina per a disposar d’habitatges en propietat, per destinar a lloguer assequible. Es una de les noves prioritats que han de tenir tots i cadascun dels ajuntaments catalans. I vist com estan les coses, el mateix cal dir a nivell de tot Espanya.

LLUÇANÈS, UNA ALTRA PÈRDUA SENSIBLE. No m’ha estranyat el resultat de la consulta del passat dia 20, perquè els símptomes eren prou clars, com per donar compliment als pronòstics. Olost, s’ha decantat per 298 vots a favor i 250 en contra, per tornar a la comarca d’Osona, i deixar el Lluçanès amb només 7 municipis, dels 13 que geogràficament i històricament, li donaven. Durant molts anys, he fet un seguiment de les gestions i tràmits per aconseguir l’estatus de comarca, per raons de càrrec: quatre legislatures en el Parlament de Catalunya i per proximitat, en tant que alcalde de Borredà ( Berguedà ), amb límits territorials amb el Lluçanès. Quan les coses no s’encarrilen en un primer moment, passen coses com les que hem viscut i patit en aquests anys. Es van intentar diverses formules per esdevenir comarca, en el moment en que es va plantejar recuperar la comarcalització de Catalunya, passant de les 38 de Pau Vila, a les 41, finalment aprovades. Van quedar fora tant les peticions del Moianès com la del Lluçanès. La del Moianès finalment va prosperar molts anys després, però no la del Lluçanès, amb una consulta que deixà el tema en un mal lloc. Això, va motivar una paralització del procés, a l’espera de millors temps. Finalment, es va voler forçar la creació de la comarca, amb nous contratemps que van motivar la sortida de Sant Feliu Sasserra, i ara finalment, la d’Olost. En queden 7 de 13, que poden mantenir l’esperit de comarca, si bé amb un futur menys ambiciós. Què fer amb els resultats a la mà? Toca crear i fer funcionar la Mancomunitat, fins arribar a les eleccions municipals de 2027, després de les quals, es podrà constituir el nou Consell Comarcal. Tot en petit, i tot força complicat perquè els 19 membres del Consell, s’hauran de repartir entre els partits que s’hagin presentat en els 7 pobles que queden. Personalment, era partidari de les comarques, quaranta anys enrere, però ara han quedat petites i poc operatives per donar els deguts serveis als municipis de la seva demarcació. Tot ha canviat, i molt. Tenim noves carreteres, nous vehicles, però sobretot noves tecnologies que ens permeten arribar a tot arreu, en qüestió de segons. Els territoris s’han d’adaptar a les necessitats de la seva gent, i ara i aquí, el que toca, és agrupar serveis, per a tenir-ne, més i millors. I, això només es pot fer si disposem de prou elements per a fer-ho. Posem dos o tres exemples. Abans, es podia fer una recollida d’escombraries, a cada poble. Després, agrupant-ne cinc o sis. Ara, ja no. Ara, quants més s’agrupin, millor per a tots perquè podran disposar de maquinària, personal i instal•lacions per a triar-la, seleccionar-la i aprofitar-la. El mateix podem dir, de la xarxa de subministrament d’aigua potable. Un de sol, és impensable, és necessari crear mancomunitats o consorcis. I cosa semblant estem fent amb el clavegueram, depuradores, etc. Crec que coberta una primera etapa, ara, caldria pensar en substituir els consells comarcals, per mancomunitats, trencant els límits comarcals que son massa reduïts. Tenir mancomunitats de serveis, és la via per resoldre els grans temes, i poder-los oferir amb un elevat grau d’eficàcia i globalitat. Estic convençut que , a no gaire tardar, veurem aquesta transformació, i les velles comarques poden quedar com estructures culturals, esportives i festives. Cada temps, ha d’adaptar els serveis a les seves necessitats.

LA CATALUNYA IGNORADA. Res pitjor per a un polític que no conèixer bé el país que governa. O pitjor encara, inventar-se’l perquè respongui a les seves expectatives i ambicions. Sincerament, bona part del procés demostrà desconeixement, ignorància i grans dosis d’inconsciència. Ho dic, a la vista de discursos i manifestacions que deixen perplex a qui les escolta. Tard o d’hora, la realitat s’imposa, però entremig els errors i conseqüències poden ser greus. Han estat greus. Mireu, per estar al cas dels canvis, convé tenir les antenes posades en diversos elements fonamentals. Alguns, encara estan en la Catalunya dels 6 milions, mirant cartells de propaganda, amb el lema “som 6 milions”. Ja en aquell moment, molts polítics del món nacionalista, no eren conscients del que això significava. Tenien en el cap i vivien en un entorn de deu o quinze anys enrere, en que tothom es coneixia i existia una llengua i cultura, molt de casa: tradicional i habitual. En pocs anys, tot ha canviat de forma profunda. No solament perquè ja no som sis, sinó vuit milions, sinó perquè portem molts anys en que la llengua, cultura, tradicions i costums han anat donant pas a altres formes, vingudes d’arreu del món. Jo mateix ,quedo parat de moltes realitats, quan en sóc informat per alcaldes, regidors, diputats d’aquí i d’allà, o per dirigents d’entitats de tota mena. Ara l’IDESCAT, està fent una nova enquesta, els resultats de la qual tindrem a finals d’any. Mentrestant, mirem la darrera de 2021, i comprovarem com el català era llengua habitual per un 36,1% de la població, en contrast amb el castellà que era d’un 48,6%, però és que des d’aleshores fins avui dia, caldria afegir-hi nombrosos col·lectius que parlen un centenar llarg de llengües, algunes, amb pocs parlants, però d’altres amb centenars de milers. Afegit al tema de la llengua, hi ha realitats que no s’han volgut veure ni tenir en compte. Aquest any, la Feria de Abril, ha superat la 51 edició, i ha superat els 1.200.000 visitants. No teòrics, com les d’algunes manifestacions independentistes, sinó reals perquè per raons de seguretat, tots han estat registrats. La vida d’entitats, cercles, agrupacions, germandats, confraries, etc, es poden comptar per desenes, amb molts milers, fins i tot ,desenes de milers de participants. Son catalans de tercera generació que han agafat el relleu dels seus pares i avis, i mantenen la fidelitat, al costat d’altres que poden ser originàries d’aquí. Aquesta barreja de llengües, cultures, tradicions, properes o llunyanes s’han de tenir molt en compte quan es parla del “poble català”. Cap de les entitats ( ANC , Òmnium) ni els partits independentistes poden parlar en nom del “poble català” perquè, aquest, és molt divers i transversal. En el moment àlgid del procés, podien representar un màxim de dos milions de persones ( menys d’un 25% de la població total), que ha anat baixant en els darrers anys fins situar-se proper al 20%, amb tendència a continuar baixant. Aquesta, és la pura realitat i qui es vulgui limitar a pensar que té al darrere tot un poble, veurà que només té una petita part. Així és Catalunya, no n’inventem una altra.

DIFÍCIL, EMPEORAR LA OPOSICIÓN. Haber estado en el gobierno y en la oposición, permite hacer comparaciones, ya no teóricas, sino prácticas. Y eso, tanto vale para un ayuntamiento, una diputación, una comunidad autónoma o el gobierno central. A muy poca gente le gusta, la oposición por oposición. Es decir, estar contra todo y contra todos, porque realmente, al final se cae en constantes absurdos, de rechazar propuestas que uno mismo defendería, si estuviera en el gobierno. Y sumar contradicciones, aleja llegar al gobierno. Hago esta introducción, a la vista de la creciente crispación de la política nacional, con un tozudo empeño del PP por aparecer como alternativa, cuando está instalado en una oposición “universal”. Y está visto que nada ni nadie le detendrá, en usar y abusar, de todo tipo de instrumentos, empezando por los tribunales. Craso error porque pretender obtener vía judicial lo que no han dado las urnas, tiene mal recorrido. Lo iremos viendo en los próximos meses y años. Y nada más frustrante que tener que esperar resoluciones judiciales para improvisar las políticas. En fin, allá ellos, pero les auguro un desolador futuro, cuando se den cuenta que los ciudadanos no premian los recorridos cortos, llenos de trifulcas, y prefieren los métodos tradicionales de picar piedra, estar en todas partes, aportar soluciones en vez de contradicciones, y elaborar estrategias para convertirse en una alternativa seria y fiable. Cierto es que para conseguir credibilidad hay que trabajar duro y estrujarse el cerebro para aportar novedades creíbles, pero pretender llegar al gobierno sin esfuerzo, tiene escaso recorrido. Debería el PP, al menos toda la dirección, ir a un retiro para repasar sus recientes actuaciones y estudiar nuevas fórmulas que cambien su actitud, y dejen de mirar de reojo a VOX, para emprender cualquier proyecto. Tampoco sería ningún drama votar, de vez en cuando a favor de alguna propuesta de carácter “global”. Es decir, claramente positiva y no partidista. Cada cierto tiempo llegan al Congreso y Senado, temas que deberían ser objeto de una visión de Estado. Votarlas, supondría entrar en la vía de auténtica alternativa de gobierno. De todas formas, vistos los últimos acontecimientos, nada hace prever un cambio de rumbo. Al contrario, cuanto más dura la legislatura, más nervios aparecen hasta el punto de caer en la improvisación total, i en un claro caos opositor. No sé quién manda en la dirección del partido, y aún menos en la de los grupos parlamentarios del Congreso y Senado, pero la impresión es que tres o cuatro se reúnen, y deciden por sí solos, cualquier iniciativa que les parezca genial. Que lo parezca a ellos, no significa que lo sea, porque presentar denuncias ante juzgados, con simples recortes de prensa, o pontificar sobre grandes temas con cuatro generalidades, produce vergüenza ajena. Y si una cosa no se puede hacer en política, es hacer el ridículo. Y los días, pasan y con ellos las semanas y los meses, y el gobierno Sánchez no cae. Ni caerá porque no hay ningún incentivo para sumar una alternativa para una moción de censura. El PNV, tiene muy claras las cosas, a la hora de cambiar de posición. Es impensable lo pueda hacer para apoyar una alternativa de PP-VOX. Sería un suicidio político. Y lo mismo les pasa a los partidos independentistas, se llamen ERC o Junts. Criticarán todo lo visto y no visto, amenazarán por tierra, mar y aire, pero nunca, nunca, se aliarán con un PP que va de la mano con VOX, y que juntos suponen todo lo que los independentistas detestan desde hace muchos años, pero muy especialmente desde el año fatídico del proceso: 2017. Cada día, recuerdan a los votantes de la aplicación del artículo 155 de la Constitución y aunque el PSOE también lo avaló, hacen distinciones de grado, entre unos y otros. Además, los militantes y simpatizantes de los dos partidos, no aceptarían un apoyo a una moción de censura que para ellos supondría salir del fuego para caer en las brasas. Les guste más o menos, están ligados al gobierno actual, y saben que nunca encontrarán mayor comprensión al tema catalán del que encuentran en el PSOE. Con este panorama, el PP debería programar su oposición, a lo largo de los próximos tres años. Pretender quemar etapas conduce a la más profunda melancolía y al mismo tiempo muestra su cara más nerviosa y caótica, alejándole de ser auténtica alternativa. Y, francamente, en la vida civil, la primera y segunda línea, de la dirección, no habría superado el nivel de contramaestre de una industria textil de tamaño mediano. Es decepcionante, el grado de preparación, presentación y reacción a los principales temas del país. Donde impera la improvisación y el caos, no cabe la pretensión de llegar a gobernar.

SANA ENVEJA D’ASTÚRIES Qui tingués temps i ganes de veure un acte solemne, ple d’emoció i “bon rotllo”, el va poder contemplar el divendres passat, en motiu de la concessió dels premis princesa d’Astúries, a la ciutat d’Oviedo. Uns premis nascuts, en el ja llunyà 24 de setembre de 1980, i que han anat agafant volada, fins convertir-se en un esdeveniment especial, de repercussió mundial, no en va , alguns dels premiats es troben, a la cima dels seus àmbits respectius. Poder veure plegats, Marjane Satrapi, lluitadora incansable d’un país tant complicat com Iran, al costat de Ana Blandiana, poetessa d’un altre país com Romania, i amb elles un intel·lectual de la talla de Michael Ignatieff, compartint espai escènic amb el nostre J. M Serrat, o la campiona Carolina Marín, i un ampli nombre de científics i representants de les arts, com els fotògrafs de Magnum, va suposar un luxe i alhora una mostra que les coses ben fetes i ben portades, tenen premi. Cada any, per aquestes dates, Oviedo i amb ella tot el Principat es mobilitzen per oferir la seva millor imatge, conscients de ser vistos, observats i envejats per multitud de ciutats i territoris de tot el món. I, enguany els catalans hi vam tenir el nostre protagonisme de la mà d’un gran J. M Serrat, ple d’energia, cervell clar i figura universal. La presència del president Illa va ser encertada, per deixar clar el recolzament al que ha suposat pel nostre país i per la cultura universal, haver tingut un poeta, compositor i cantant, al llarg de seixanta anys. I vull remarcar aquesta doble presència, de Serrat amb tota la seva família, i el president Illa, per a constatar el canvi radical d’imatge i relació interna i externa, que s’ha iniciat amb el canvi de govern, a la Generalitat. Hem guanyat respecte, ens hem fet presents, en els llocs institucionals, i estic convençut que, a no gaire tardar, desprendrem admiració, per com es gestiona i es governa. Temps al temps. Però, el motiu d’aquest article és doble. Per una banda, exposar la sana enveja per la feina d’una Fundació, realment exemplar, com la de Princesa d’Astúries, i per altra, reclamar similar qualitat i projecció a la que tenim a casa: la Fundació Princesa de Girona. Es increïble el posicionament i el menysteniment de l’equip de govern de Girona, de donar l’espatlla a una Fundació que està impulsant premis i activitats, similars a la d’Astúries, però amb joves. Des de fa quinze anys, la Fundació, promou premis a la investigació científica, a les arts i les lletres, a l’empresa i a projectes socials, concedint beques i ajudes, a joves que han mostrat les seves iniciatives i talent, en tots aquests àmbits. Anys a venir, els veurem en els llocs més destacats, a nivell mundial. Com es pot ser tant sectari, tant fanàtic per no participar en aquesta tasca ? Com és possible que la concessió de premis, no es pugui fer a Girona, i s’hagi de portar a Lloret de Mar ? Aquesta, és una anomalia més, lligada al procés i a tots aquests ambients tòxics que consideren adient, tancar portes, en comptes d’obrir-ne a la realitat i al futur. Estic convençut que l’endemà de les eleccions municipals de 2027, tot canviarà i de la mà d’un alcalde / alcaldessa socialista, podrem assistir a la recuperació de relacions, entre ciutat i Fundació, per, ara sí, obrir Girona al món i oferir un acte tant solemne com el d’Oviedo.

PUIGDEMONT, VOL SER REBUT PER ILLA Després de les entrevistes del President Illa, amb els ex presidents de la Generalitat, Puigdemont s’ha queixat de no haver estat convocat a Palau, per fer el mateix. El President, ha deixat clar que les entrevistes anaven d’expresidents retirats. Es a dir, no actius, i ell ostenta el càrrec de diputat al Parlament, encara que el faci servir ben poc. Curiosa crítica, procedent d’un personatge que ha protagonitzat algunes de les pitjors pàgines de la nostra història col•lectiva. La seva elecció com president, ja fou molt estranya, vist el lloc que ocupava a les llistes electorals, i que res ni ningú feia preveure un salt cap a la primera institució del país. Però, és que la seva fugida i posterior estança a Bèlgica, no ha aportat cap benefici als catalans, almenys als qui volem que el país funcioni, sense invents estranys, ni promeses de buscar paradisos terrenals, saltant- se les lleis que tothom ha de complir. Ser servidor públic, vol dir, donar exemple. I el primer que toca fer, és complir i fer complir, les lleis que regulen la convivència d’un país i d’un Estat. Hem pogut veure un gran nombre de “perfomances”amb ànims de demostrar que era astut i espavilat a l’hora d’escaquejar-se i fer perdre el temps a advocats, lleis i tribunals. No sabem qui paga la festa, però es deuen comptar per centenars de milers els euros gastats, en sortejar tota mena de gestions i tràmits judicials, tanmateix, no veiem se n’hagi sortit. Es a dir, el veiem instal•lat a Waterloo, i no sembla imminent el seu retorn. I de retorns, n’ha parlat molt, però el cert és que continua allà, tot i l’actuació de “mago Pop” o “Houdini”, en petit. Anuncia la seva presència en el Parlament, el dia de la investidura del President Illa, i només ho fa veure. Entra i surt del país, donant compliment a un nou engany als seus seguidors. Ja no goso posar al “poble català”, perquè la immensa majoria, ja s’ha despenjat d’aquesta història. Després, Turull i ell mateix, exposen que no va voler anar al Parlament perquè hi havia massa policia i no era prudent intentar-ho. Vaja, es devia pensar que una colla de castellers i alguna agrupació sardanista, l’estarien esperant per retre-li homenatge i acompanyar-lo cap a l’hemicicle. Francament, hi ha persones i personatges que no tenen límits en les seves explicacions i elucubracions. I, de tornada al país de refugi, va impartint doctrina, i va preparant el Congrés de Junts, enviant missatges cap una militància que ja no sap si se’n va, es queda, o levita cap el cel, a la recerca d’ostentar una mena de càrrec, més similar a un aiatol•là que no pas al d’un dirigent polític. Vol ser i no ser, al mateix temps. Francament, la militància de Junts ha de ser molt valenta, i sobretot molt pacient, com per aguantar tanta astúcia i inventiva, alhora. No sé si han parlat i mirat al seu entorn, però centenars d’alcaldes i regidors comencen a pensar en nous destins i noves vies, per tornar a casa, o canviar de color polític. Es molt difícil digerir tants embats i tants enganys, durant tants anys. S’ha començat el compte enrere a les municipals 2027, i ben aviat veurà la dispersió dels acòlits. Tot té un límit.

TV3: NO HA SUPERAT EL PROCÉS. D’un mitjà de comunicació públic, s’espera que serveixi a la comunitat a la qual es dirigeix, i paga la seva existència. Suposo tots estarem d’acord amb aquest principi que regeix aquí, a Dinamarca o a Austràlia. Malauradament hem de dir que aquest principi ha estat reiteradament traït i modificat per un altre de molt perniciós, com sotmetre’s a la voluntat del govern de torn, o pitjor encara, d’uns quants grups que se l’han fet seu. Son llunyans, molt llunyans els inicis de TV3. Va emetre, en proves, el 10 de setembre de 1983, i va iniciar emissions, el 16 de gener de 1984. Naixia després d’Euskal Telebista, amb la decisió d’emetre íntegrament, en català. Aquest era un principi, amb el qual tots els partits estaven d’acord, per tal de reforçar i impulsar la llengua pròpia de Catalunya. L’objectiu i model era molt ambiciós tant com quan es va decidir l’aposta pel Cos dels Mossos d’Esquadra. Aquests, es volien assemblar als Bobbies anglesos, doncs, bé perquè no copiar el model de la BBC ? Ai las, una cosa és mirar lluny i tenir grans ambicions i objectius, altra cosa és topar amb la realitat, la dura realitat. Hem de reconèixer que els seus inicis varen ser espectaculars, per un doble motiu: la manca de pluralitat i diversitat existents, durant la llarga dictadura, i la novetat i innovació que suposaven la majoria de programes, conduits per gent nova, creadora i innovadora. No fou estranya l’embranzida d’audiència durant els primers anys, i la favorable competència amb els altres canals de televisió, fossin públics o privats. Però, en el nostre país, poques coses duren, sense la intervenció dels que manen. I si manen, consideren poden grapejar tot el que es troba sota la seva influència, oimés quan es té la clau de la caixa o l’aixeta que proporciona el finançament indispensable per sobreviure. Es així, com TV3, es va anar convertint en la “veu del seu amo”. I el seu amo, com en tants altres sectors i àmbits, es deia Jordi Pujol. D’aquella època, provenen les intromissions constants en la programació i sobretot amb l’ideari dels telenotícies i programes d’opinió, fins esdevenir un mitjà ,més de propaganda que no pas d’informació. També, d’aquells anys prové una manera de créixer i gestionar, típic del pujolisme. Tot es feia, pensant en gran, segurs que algú pagaria la festa. Res millor per controlar un mitjà que pagar bé, i facilitar l’accés a gent de confiança. I, per suposat controlar des dels llocs de comandament, tot el que es planifica i es publica. Havia de ser la gran televisió, i deixar enrere totes les altres, de les altres CCAA. La carrera per esdevenir primers, obligava a transferir cada vegada més diner, fins el punt de competir amb les privades. Es així, com a l’octubre de 2022, tenia 2.356 treballadors, molt per sobre de tota la resta de televisions. Mediaset en tenia 1.595; La Sexta, 120; Antena 3, disposava de 448. I Canal Sur Andalusia, 1.357, la més gran, per també ser la que dona servei a més gent, a nivell autonòmic. Comparant pressupostos, en aquest mateix any, la CCMA ( la de Catalunya), 300, 6 M, la seguia la basca EITTB, amb 172,6; la Andalusa, 153,7 ; la Gallega, 121,5; i la Madrilenya, 81,7. Per sous, complements, triennis, i altres emoluments, era i és la més generosa, amb situacions clarament de privilegi. I és que tot és gran i sumptuós, amb xifres que impacten pel que tenen de grandiositat, però alhora de poca eficiència, a nivell de resultats. TV3 , disposa de 430 redactors, 104 operadors, 9 directors d’àrea, 26 caps de departament, 11 caps de serveis, 4 redactors en cap, 4 editors, 121 treballadors d’alt nivell, etc, etc. Tot plegat, pagat en la major part, per les aportacions directes dels pressupostos de la Generalitat que es plasmen en el darrer conveni signat pel període 2023 – 2027, amb 1.347 milions. Aquesta, és la realitat de les xifres i els diners, però quina és la realitat del projecte ? Podem considerar que aquest diner és ben gastat ? Respon a les necessitats de la ciutadania catalana? Es un mitjà fiable ? Ho sento, però en sóc un clar detractor des de fa molts anys, i alhora un ferm impulsor de canvis substancials, arran el destacat paper que va tenir durant els anys del procés, convertint-se en l’autèntic portaveu i altaveu d’un moviment que va anar en contra de la immensa majoria del catalans. De tot això, ben poc se n’ha parlat, i encara menys, s’ha actuat. El dany produït, com eina del procés, ha estat immens. Quan la gent buscava resposta o informació fidedigna dels propòsits del procés, només trobava a TV3, la posició dels independentistes, però no la dels que no ho érem, tot i ser majoria, a nivell de ciutadania. Per a TV3, no. Obrien les portes a tots els líders dels partits independentistes, i als promotors de les entitats del procés, sense contrarestar ni facilitar l’accés als qui hi estaven en contra. Van actuar descaradament al servei d’una causa contrària a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, contravenint els seus objectius fundacionals. Però, el procés és mort, forma part del passat, i, tanmateix és ben viu en molts moments de la programació de TV3. No passa setmana, ni mes, en que apareguin personatges, jutjats i condemnats, per emetre nous discursos i sermons sobre les seves vides i accions, amb clara animadversió sobre els que opinen el contrari. No hi ha hagut una autèntica remodelació ni modificació d’objectius, perquè manen els mateixos. Es més, encara fa pocs dies, ens assabentàvem de contractacions i entrades per la porta del darrere, de persones amb afinitats polítiques, molt concretes. Son molts els serveis pagats, mitjançant contractacions i aparicions en programes, tertúlies o altres activitats. Dit això, estem a finals de 2024, amb un nou Govern que hauria de garantir rigor, claredat i representativitat, a la televisió pública. La que paguem entre tots, i que prou mal ha fet en el passat com perquè ara es remodeli per a servir a tothom, sota el criteri de pluralitat i diversitat. De moment, no ho és, ni es veu que vagi cap aquests objectius. Es més, en molts moments, no dona la impressió de cap canvi substancial, malgrat els profunds canvis en la societat i el propi Govern. Estem, a la Catalunya dels 8 milions, amb realitats radicalment diferents a les dels primers temps o a les del temps del procés. No hi ha espais per llengües, cultures, activitats de col•lectius amb desenes de milers de persones, o centenars de milers. TV3, continua pensant com ho feia quinze o vint anys enrere, adreçada a una petita part de Catalunya, que no supera, en cap cas els dos milions. Ha quedat tancada i dominada per un petit sector que se la fa seva i no permet s’obri cap a les noves realitats. Sota conceptes de fidelitat a la llengua, no introdueix ni dona cabuda a la riquesa i varietat cultural de Catalunya. Només pensa i actua sota els criteris del que considera és la cultura catalana, sense acceptar que tenim moltes cultures que ja son catalanes per dret propi, perquè el país ha crescut i ha canviat. Es així com es va allunyant de la gent, i pot acabar com la representant de les velles essències catalanes, moltes de les quals es van convertint en realitats residuals. Paguem i mantenim un servei que no és un autèntic servei, sinó una monumental empresa, al servei d’una minoria. Es urgent posar al dia el projecte, reconduir-lo i alhora reduir-lo perquè no podem destinar-hi xifres immenses quan les disputem cap altres destins més indispensables.

PRIORIDAD: RECUPERAR VIVIENDAS VACÍAS. El debate sobre la vivienda, ha venido para quedarse. Por lo menos, durante muchos años. Tantos, como la carencia exista, y en este caso, la solución puede tardar años, muchos años, en resolverse. Conviene, pues, modificar prioridades y poner ésta en los primeros lugares, sino en el primero de todos. Pero, a la vista de los primeros anuncios, propongo apostar primero por la rehabilitación de viviendas vacías, antes que la construcción de nuevas. O por lo menos, actuar en paralelo para evitar un auténtico despropósito como tener millones de viviendas vacías, y no hacer nada, o hacer muy poco para recuperarlas. Siempre, es aconsejable mirar los datos que nos ofrecen los organismos públicos competentes. En este caso, el INE (Instituto Nacional de Estadística). Si estudiamos los datos de 2021, la última gran encuesta publicada, vemos que hay en España un parque de 18,5 millones de hogares. De éstos, un 14%, o sea 3.837.328 están vacíos, y hay 2,5 millones de uso temporal. Fijémonos en las viviendas vacías. Hablamos de cerca de 4 millones, repartidas por toda España, pero con algunos datos sorprendentes. En Madrid, hay 97.000 vacías. En Barcelona, 75.000; en Valencia, 36.000, en Sevilla, 25.000; en Palma, 16.000; en Málaga, 9.300. No sigo, pero parece increíble que a estas alturas, podamos tener en ciudades de más de 250.000 habitantes, un total de 403.073 viviendas vacías, y no estemos haciendo los deberes a todo ritmo. He sido alcalde, 28 años y parlamentario, otros 15. Puedo asegurar que si a los ayuntamientos se les dieran competencias, y sobre todo financiación, para comprar y rehabilitar, en unos pocos años, estas cifras serían radicalmente diferentes. Causa desánimo e indignación pasear por pueblos y ciudades y ver pisos, casas y edificios, cerrados y abandonados. Mala imagen, desertización de vida, y problemas seguros cuando la degradación obligue a actuar, si no lo hacen los propietarios. No soy partidario de la línea dura, en materia urbanística. Hay muchos propietarios que no disponen de financiación para rehabilitar sus casas. Hay herencias envenenadas que complican la venta y la rehabilitación. Hay situaciones diversas que alargan por años, la recuperación de la propiedad. Todo esto es cierto, pero si se concedieran elevadas ayudas a los ayuntamientos, para la compra, y posterior rehabilitación, en pocos años habría un importante parque municipal de vivienda, para dedicar al alquiler asequible. Y, lógicamente, también hay que actuar sobre solares públicos o privados para impulsar la construcción de viviendas, sean de venta o de alquiler, pero para mí, lo más rápido y urgente es actuar sobre este inmenso ámbito de la vivienda vacía. Es que, un alto porcentaje es de fácil rehabilitación. Solo queda un número residual de vivienda difícilmente recuperable. Vayamos, pues a la recuperable, a la que con pequeñas inversiones se puede poner en el mercado. Y creamos un parque municipal de vivienda, en la mayoría se municipios de España. No inventamos nada. De hecho, en varios países europeos, ya existe esta fórmula, mediante la cual los ayuntamientos se convierten en promotores de vivienda, con grandes o pequeños parques que permiten alquilar y por lo tanto participan en la solución del problema, y al mismo tiempo tienen unos ingresos que pueden revertir en nuevas promociones o en el mantenimiento de las existentes. Hay, todavía, otra virtud y es la de recuperar vida en determinados barrios de las ciudades o evitar la desertización de muchos pueblos medianos y/o pequeños. Es triste pasearse por numerosos pueblos y ciudades, y ver el estado de abandono de diversos edificios, que podrían ser recuperados mediante la compra y la rehabilitación. Hay ya algunas experiencias en marcha, de la mano de la Diputación de Barcelona, pero habría que ampliar y multiplicar las experiencias con aportaciones de la Generalitat, y del Gobierno central, e incluso de la UE. Y éste debería ser un objetivo de todas las CCAA. La suma de todas las actuaciones, permitiría en pocos años, equilibrar la balanza entre la oferta y la demanda. Espero se tenga en cuenta el ámbito de las viviendas vacías para darle una salida que ahora no tiene.

ISRAEL: ADMIRACIÓ I ESTIMACIÓ, PERDUDES. Tot té un límit, i s’han superat totes les explicacions i justificacions que podien avalar una reacció contundent al terrible atemptat massiu ,del 7 d’octubre de l’any passat, amb centenars de víctimes i centenars d’hostatges. Era lògica i esperable una reacció de grans dimensions, però alhora quirúrgica, sense afectacions per a la població indefensa, no en va Israel posseeix armes sofisticades, entre les més avançades del món. Aquest material, juntament amb un exèrcit altament professionalitzat, feia preveure una acció ràpida, contundent i alhora exitosa en la recuperació de bona part dels hostatges. Però no, l’acció duta a terme, ha consistit en la destrucció massiva de tota la franja de Gaza, deixant els hostatges com acció secundària, buscant la neteja d’un territori, més per venjança que no pas per protecció pròpia. I, posats en una fugida cap endavant, emprenen noves accions contra un país sobirà, com és el Líban, sense atendre ni les crides ni les exigències de preservar la població civil, fetes per multitud de països i la pròpia ONU. No escolten, no atenen cap raó, van a la destrucció total del que consideren perill i és així com es va consolidant la idea de que no solament han volgut venjar la matança patida, sinó que busquen la formalització del “Gran Israel”. Qui s’interposi a aquest objectiu serà destruït, formi part d’un exèrcit, d’unes milícies o d’ organitzacions humanitàries. I hem pogut veure que el poder destructiu és immens. Israel, pot ser petit però té un immens poder militar, alimentat per fons i indústries pròpies, però alhora ajudat per la major potència mundial (EUA) que aporta tanta ajuda com faci falta, i al mateix temps li serveix per experimentar tota mena de nous materials i tecnologies. Es una mena de lluita de David contra Goliat, però a l’inrevés. Aquest David, no es defensa amb una ona, sinó ataca i es defensa amb material de primer nivell. També considero que una part de l’estratègia va dirigida a cohesionar la població civil. La pròpia d’Israel. Si mirem el que passa a l’interior i escoltem les justificacions de molta gent, consideren lògica la defensa, primer, i les ofensives, després ,per raons de seguretat. La mort de desenes de milers d’innocents les imputen a les baixes “derivades “ que existeixen en totes les guerres. No accepten ni la desproporció ni les crítiques sobre multitud de casos que no justifiquen els atacs, ni la destrucció total. Un poble amenaçat, és un poble sotmès a la propaganda del govern, amb poc esperit crític i amb pocs ànims de frenar cap ofensiva. La promesa és destruir l’enemic, per poder viure en plenitud, però no tenen en compte que “la venjança, crida venjança” i que l’odi per tanta destrucció perdurarà durant segles. Poca visió s’ha de tenir per creure que en pocs anys, els fills de la destrucció, esdevindran hereus de la venjança, en una roda de mai acabar. Els qui admiràvem i estimàvem Israel, hem perdut les raons que ho justificaven. No podem avalar ni acceptar la destrucció indiscriminada ni la persecució de milions d’innocents, agafats entre dos focs. I, a més, impedir l’arribada d’ajuda humanitària, o foragitar població d’un lloc a l’altre, sense apiadar-se del seu drama. Israel pagarà molt cara aquesta fugida endavant, que no es pot justificar per la simple presència d’un Netanyahu, embogit per la guerra, i per tapar les pròpies vergonyes. Hi ha una culpa col·lectiva que ningú pot obviar.

PÀGINA GIRADA. Si com candidat, Salvador Illa, proclamava voler “girar pàgina” als desastrosos anys del procés; passat, el Debat de Política General, podem afirmar que la “pàgina ha estat girada”, i ben girada. Ha estat molt interessant i sobretot pedagògic, aquest Debat perquè ha mostrat la millor o pitjor cara de cada partit. Es lògic, puix era la gran ocasió per a demostrar lideratge, fortalesa, coherència i perspectives de present i futur. El clar guanyador, ha estat Salvador Illa, en la doble condició de president i líder d’un partit fort, conjuntat i cohesionat, capaç d’ampliar presència governamental, amb components d’altres partits o moviments que, temps enrere, havien tingut la seva rellevància, en el centre de la política catalana. Si algú hi vol veure la figura de pal de paller, no anirà errat. El nou Govern representa aquest ampli espai, bona part del qual es troba orfe de representació. I és que feta la presentació del programa de govern, s’esperava la intervenció del representant de Junts, per veure si realment volen ser alternativa o es conformen en picar de peus i posar adjectius a totes les propostes del Govern, sense aportar-hi formules innovadores i engrescadores. En aquest cas, el portaveu provisional, Albert Batet, va fer un pobre intervenció, similar a les que ens té acostumats, Míriam Nogueras, a la tribuna del Congrés de Diputats. No acaben d’assumir la pèrdua de bous i esquelles, precisament per la manca de coherència i lideratge. No entenen que el temps dels grans embats verbals, de les propostes enganyoses i de les fugides cap enlloc, han passat. Dir i insistir en un imaginari exili, d’unes persones que van fugir vergonyosament, només convenç a la gent més propera, però ha deixat de ser verídic per a la majoria de catalans. Es més, som molts els que no els trobem a faltar i si decidissin quedar-se a viure allà, no ho veuríem gens malament. Van causar grans mals, no ho han reconegut ,i no els queda res més per aportar. Son figures del passat. D’aquí l’interès per aquest Debat perquè suposa iniciar una nova etapa, centrada en resoldre els problemes de la gent. I qui millor per fer-ho que un gran nombre de responsables que han estat al peu del canó, en multitud d’ajuntaments de Catalunya, Tenir, en els tres nivells de l’administració, alcaldes i regidors, però també alguns funcionaris d’alt nivell, suposa treballar amb bona part de la formació ja feta. I, estar acostumats al treball en equip. Per alguns pot semblar no gaire important, però, ho és, i molt. Aconseguir en pocs dies, elegir perfils adequats, substituir-los a casa seva, per a integrar-los en una nova estructura, és la base d’un Govern, amb les idees clares de cap on anar i com fer-ho. Per a mi, i estic convençut que per a centenars de milers de catalans, ha arribat l’hora de veure la feina d’ un govern sensat, ben format, coherent i amb un programa ben definit com per poder treballar els propers anys. Les propostes presentades i aprovades son ambicioses, alhora que realistes. Ara, els partits hauran de prendre posició i decidir si el proper pas, el del pressupost, li donen suport. Aquí, tots ens hi juguem el futur, després d’anys de perdre el temps. Toca recuperar els esforços perduts i posar-nos al capdavant del progrés.

EL PSC – BERGUEDÀ, RECOLZA EL PROJECTE D’UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA REVERSIBLE. L’Executiva de l’Agrupació Socialista del Berguedà, reunida de forma conjunta amb el Consell Polític, han aprovat, per unanimitat, recolzar el projecte de construcció d’una central hidroelèctrica reversible, a la comarca, aprofitant l’aigua de l’embassament de La Baells. Conscients del canvi climàtic i de la necessitat d’apostar per les energies netes, consideren que el projecte de central hidroelèctrica reversible o de bombeig, a instal•lar en el municipi de La Nou de Berguedà, permet aprofitar l’embassament, per a bombejar aigua, cap al nou petit embassament previst, i des d’aquí, retornar l’aigua, amb la conseqüent producció d’energia. El projecte preveu una potència de 539 MW. El projecte deixa clar el mínim impacte visual, de les canonades i instal•lacions de producció d’energia, i la nul.la afectació del volum del pantà ( 109 Hm3), aclarint també que es deixaria de bombejar en el cas que La Baells, no superés el 20% de la seva capacitat. Es en moments com aquests, en que els representants polítics i les seves organitzacions, han de mostrar empatia i comprensió vers projectes innovadors que permeten aprofitaments, inicialment no previstos. La seriositat de les empreses impulsores, així com l’interès del propi Govern de la Generalitat, mostren la importància del projecte i el benefici que pot aportar. El Berguedà ha estat, de sempre, una comarca solidària, innovadora i apostadora per treure el màxim profit de la riquesa del territori, i ara tenim una nova oportunitat, fent un ús social i responsable de l’aigua embassada a La Baells. El projecte no malmet l’aigua ni la perd, simplement en fa ús per a produir una energia neta. Benvinguda sigui aquesta nova tecnologia, la qual pot donar profit als municipis afectats ( Cercs – La Nou), i amb ells, al conjunt de la comarca. Berguedà, 16 d’octubre de 2024.

BORREDÀ: EXECUTADA LA PRIMERA FASE , RECUPERACIÓ PAS- CAMÍ I PONT DE CANEMÀS. A finals dels anys 70, uns propietaris forestals van aixecar un pont sobre la Riera Margansol, per tal de poder enllaçar la C-26 amb el Camí Rural de la Riera de Merlès, passant per Casamitjana. Aquest petit pont ha donat servei durant tots aquests anys, fins que 8 anys enrere, les fortes pluges van produir un creixement sobtat del cabal de la riera, provocant alguns desperfectes, a la base i part de l’estructura. Fet estudiar per tècnics, aquests, van recomanar reduir de manera dràstica el pas de vehicles pesants, limitant el pas als de 2 Tn. Tot seguit l’ajuntament va iniciar estudis i tràmits per tal de poder recuperar el pas de tota mena de vehicles, degut a la importància estratègica del pont i de tot el camí que enllaça dos extrems del terme municipal de Borredà. Aquest camí és de vital rellevància en cas d’incendis i d’aquí que es demanessin ajuts a les diferents institucions. Finalment, es va poder incloure en els ajuts de la Generalitat, dintre del marc del Pla de camins 2023. La setmana passada van concloure els treballs de la primera de les fases previstes, per a recuperar en la seva totalitat el pas per superar la riera Margansol. El Pla de Recuperació del Pont de Canemàs, contempla 3 fases. La primera és la construcció d’un pas a baix nivell. La segona, consisteix en l’enderroc del vell pont. La tercera , és la construcció d’un nou pont. Aquest projecte ha estat redactat per l’empresa SANENGI. La primera fase ha estat adjudicada a l’empresa Castellot S A per un import de 111.380,21 euros. I ha estat finançada pel Pla de Camins, de la Generalitat de Catalunya. Aquesta passera, permetrà de manera provisional, i mentrestant no es duguin a terme les posteriors dues fases, la circulació de persones i vehicles, d’una banda a l’altra de la Riera Margansol, permetent recórrer el camí cap a Casamitjana i enllaçar amb el Camí Rural de la Riera de Merlès. Es un llarg recorregut, que figura com prioritari en el Pla d’Actuació Municipal contra incendis. En futures convocatòries d’ajuts, l’ajuntament demanarà subvencions per dur a terme, la segona i tercera de les fases previstes. Borredà, 14 d’octubre de 2024.

S’HA D’AUGMENTAR LA DESPESA MILITAR? Tot i que han desaparegut, parcialment, les crítiques ferotges contra la despesa militar, per part d’alguns partits i organitzacions, queda molt camí per recórrer a la vista del que s’hi destina i el que s’hi hauria de destinar. La resposta a la pregunta de l’article, és clarament, sí i de forma àmplia i urgent. Formar part de l’OTAN, comporta assumir uns compromisos clars, en la defensa comuna, que s’han de traduir en suficient finançament i inversió, i aportació de recursos tècnics, humans i en material. Estem, una mica més a prop de l’objectiu, però els propers anys, han de servir per posar-se al dia. I això vol dir passar del 1,28% del PIB, al 2%% que obliga l’OTAN. De fet, s’ha concedit una mena de pròrroga, de tres o quatre anys, per fer-ho realitat. Espanya, es troba gairebé a la cua, dels països de l’OTAN, amb aquest 1,28% del PIB, i uns efectius actius globals de 133.000 militars. Només tenim Bèlgica i Luxemburg, al darrere. Dit això, és cert que en els darrers anys es nota un esforç important per incrementar aportacions i inversions per a millorar dotacions i efectivitat. Si mirem l’evolució de la despesa militar en els darrers anys, veurem l’increment significatiu dels últims anys, i constatarem la necessitat de continuar el camí, si es vol assolir el compromís del 2%. En el 2015, la despesa fou de : 10.000 M, el 2017, de 10.528 M, el 2019, de 11.281, la de 2021, de 12.546 M i finalment la de l’any passat, 2023, de 18.045 M que en alguna publicació fan arribar als 22.000M , sumant-hi algunes partides, lligades a aportacions a la guerra d’Ucraïna o a la participació en missions de pau , arreu del món. I és que la diplomàcia, va estretament lligada a la presència militar, en algunes zones en conflicte, en les quals Espanya, s’ha guanyat un enorme prestigi, tant per la preparació i formació de les unitats com pel material que utilitzen. D’aquí l’interès del govern, presidit per Pedro Sánchez, de complir els compromisos i alhora situar-se en els llocs principals de decisió. Mentrestant, però, queda molta feina per fer. Una de rellevant és convèncer els socis de legislatura de la necessitat d’ampliar el pressupost de Defensa, una altra és mobilitzar suficients interessats en ingressar a les FFAA. Fins fa ben poc, hem vist les traves i reticències a deixar posar estands de l’exèrcit en les fires i mostres escolars, per a donar a conèixer les sortides laborals que ofereixen els diferents estudis i carreres universitàries. Molt especialment a Catalunya, on des de fa molts anys, hi ha partits i col·lectius que consideren innecessari disposar d’exèrcit. Això, no passa en altres CCAA, però en totes elles, s’haurà implementar un notable impuls per animar les joves generacions a optar per aquesta via laboral, en la qual trobaran una enorme diversitat i pluralitat d’opcions, fins i tot les menys armamentístiques com és la de formar part de la UME ( Unitat Militar d’Emergències) que tot sovint veiem en tota mena de catàstrofes. I és que l’increment de pressupost, suposa increment de personal. I personal, cada vegada més preparat i professional. Mirant com tenim el món en aquest moment, ha de quedar clar que no es pot descuidar ni menystenir les amenaces sobre la UE, de manera que cada país ha de fer l’esforç necessari per garantir la seguretat individual i col·lectiva. I per ser forts, res millor que la unió i el reforçament del paraigua que suposa l’OTAN. Cert també que s’ha d’anar cap un sistema de defensa europea que ens faci menys dependents dels EUA. Qui cregui que la despesa militar no ha de formar part de les prioritats del nostre país, s’equivoca de dalt a baix, i només cal veure el que passa en llocs, més o menys, llunyans per donar-se’n compte. Tindrem ocasió de tornar-ne a parlar en el moment de la presentació dels pressupostos per a 2025. Però, formar part de la defensa col·lectiva, ens obliga a participar-hi segons els acords signats. Toca, doncs, incrementar l’aportació actual per arribar a la que tenen la majoria dels membres associats.

COM TRACTAR ADULTS QUE ES COMPORTEN COM NENS ? Diria més, que és comporten com nens malcriats. Cada sessió al Congrés, al Senat o en el Parlament de Catalunya, em transporta als meus anys d’alcalde i/o parlamentari. No han passat molts anys, però , a vegades sembla una eternitat, per com han canviat fons i formes. Ningú es pot arribar a imaginar, el cost de les pèrdues, per no disposar de majories suficients com per poder tirar endavant l’acció de govern. Passa en petits ajuntaments, com no ha de passar a nivells molt més grans ! Poder planificar a mig i llarg termini, tenir la seguretat de que el que es programa es podrà dur a terme perquè es disposa de la força suficient, és un luxe, en els temps que corren. I és que qualsevol projecte de dimensió mitjana, pot necessitar de dos o tres anys de preparació, i dos o tres anys d’execució. Si entremig hi ha negociacions que s’eternitzen, tot s’allarga fins extrems desesperants. Ningú s’estranyi quan es parla de coses començades vuit o deu anys enrere...que encara no han trobat l’acord final, com per poder-les dur a terme. Es desesperant i alhora produeix desànim en els polítics, encarregats de negociar i planificar, i allunyament per part de la població afectada. Si passegem per Catalunya, ja no em fico amb altres territoris, veurem un munt de projectes inacabats. Des d’escoles i instituts, passant per hospitals, biblioteques, continuant per carreteres, principals i secundàries, o per trams de metro que es van començar vint anys enrere i encara no s’han culminat. Perquè ara, és més freqüent que no pas abans? Quan dic abans, em refereixo a deu o quinze anys enrere. Quan dic ara, vull dir, en els darrers set o vuit anys, coincidint en el procés i post procés, durant el qual multitud de càrrecs institucionals han jugat a la frivolitat i contemporització. Ha perdut valor, la paraula donada, o els compromisos amb la gent i el territori. S’ha passat a dir i fer el que convenia ,a l’interès general, per defensar el que convenia al partit o al moment. Poca serietat i poca preparació, formen part d’aquest moment, en el qual es pot dir que sí, avui, i dir que no , o potser, demà passat. El grau d’infantilisme és increïble i les raons per posicionar-se sobre qualsevol tema, per important que sigui, és brutal. Es igual el tema que tractem. Si cal impulsar l’energia eòlica, la solar o la marítima, sempre sortirà algun partit, algun grup o col·lectiu que s’hi oposarà. Els arguments, si no es tenen, s’inventen, però toca impedir-ho. Per això tot es retarda, es complica, s’encareix i sobretot es fa inviable quan els obstacles fan impossible el projecte proposat. Tenim el país ple d’objectius fracassats. Planyo els responsables de projectes quan s’han d’enfrontar a formacions, suposadament adultes però que es comporten com nens malcriats. Perdran temps i nervis si és que al final se’n surten. Tinc clar que és hora d’entomar els temes bàsics, i tirar endavant, sense permetre boicots que només tenen per objectiu interessos particulars, o posicionaments partidistes que no pensen en el país i la gent. Les prioritats, han de superar aquestes adversitats. Massa temps hem perdut frenant o congelant inversions de vital importància.

ILLA, PRUEBA SUPERADA. Había un lógico interés en el Debate de Política General, en el Parlamento de Cataluña, los días 8, 9 y 10. El primero de Salvador Illa, a tan solo dos meses de su investidura. Otros presidentes, muy probablemente, habrían decidido posponerlo o dejarlo para el año próximo. Pues no. Ha querido preservar el calendario habitual e histórico de este Debate, a lo largo de los 45 años de gobierno de la Generalitat. Los recuerdo todos, o casi todos, en tanto que diputado en el Parlamento en cuatro legislaturas, de forma presencial, en el escaño, en la tribuna, o finalmente por radio i/o televisión. Sinceramente, éste me ha parecido sino el mejor, uno de los mejores, sin ninguna duda, sobre todo por la concreción, precisión y ausencia de florituras innecesarias. Quizás también, porque ha roto la concatenación de debates “procesistas” en los que imperaban más los ataques al gobierno español, que propuestas concretas de autogobierno. De hecho, ha parecido como si el proceso, hubiera tenido lugar en el siglo pasado de tan poco como ha estado presente. El presidente, ha ido a lo suyo. A exponer, en una hora y cuarto, los principales ejes de su programa de gobierno para 2025 y años sucesivos, para poder cumplir con varios proyectos que precisan de más de un mandato para hacerlos realidad. El tema de la vivienda es el principal, pero otros necesitan de tanto o más tiempo para culminarlos. Esta exposición, clara, transparente y llana desarboló las intervenciones de los principales grupos de oposición. De hecho, Junts, volvió a demostrar su desorientación y su falta de ubicación, sin un líder en el hemiciclo y sin haber llevado a cabo una remodelación de cargos, a la espera del próximo congreso, de finales de mes. Tener un portavoz como Albert Batet, es ir al desastre porque además de mal orador, no tiene las ideas claras como para formular una alternativa de gobierno. Se limita a decir y repetir frases para su parroquia pero que nadie más compra. Atacar a Salvador Illa porque quiere demostrar su capacidad de gestión, es increíble después de una docena de años en que Cataluña ha estado a la merced de una tormenta, sin brújula ni timón. Precisamente si una cosa quiere la sociedad catalana es que alguien se haga con el timón y tenga una buena brújula para fijar un rumbo concreto sin otros contratiempos que los que imponga la vida cotidiana. Hay necesidad de paz y tranquilidad y dejar para siempre los embates estériles que tanto daño han producido. La intervención de ERC fue la previsible, con el acento puesto en su gran apuesta: la financiación singular. Todo su afán se concentra en esta fórmula y la recuerda día sí, día también, para dejar claro que fue el primero en proponerlo y no quiere que Junts se apunte un tanto, de semejante valor. De hecho, si una cosa quedó clara en este debate es, la lucha sin cuartel entre los dos partidos independentistas, con unas muestras y unas declaraciones que suponen pasar de adversarios, a enemigos totales. El resto de grupos parlamentarios hicieron su papel sin estridencias ni especiales ataques contra un presidente que no estaba por la labor de perder el tiempo en contra ataques innecesarios. Tenía claro el programa, tenía claro el camino, había que contentar y asegurarse el apoyo de los dos grupos fundamentales para garantizar el mandato, que son ERC y los Comunes. El resto, si quieren facilitar algún acuerdo, bienvenidos sean, sino la vida continúa y avanza hacia los objetivos señalados. Dicho esto, lo importante de este debate, es la normalidad de su relato. Un presidente que expone su programa, le pone calendario y cifras, claras y contrastables. Nadie podrá decir que había vaguedades o generalidades. Sus adversarios han tenido que guardar sus antiguas apologías a la independencia, y a traspasar líneas rojas para provocar las iras del gobierno central, y con él, al conjunto del pueblo español. No, no, esta vez, han tenido que hablar de los problemas diarios de la ciudadanía: vivienda, salud pública, educación, servicios sociales, movilidad urbana e interurbana, etc. Bienvenida la realidad, bienvenida la apuesta por la gestión. Los que dudaban de la capacidad de Illa para superar este embate, han quedado impactados. Prueba superada y con nota.

MANCOMUNAR EL SERVEI D’AIGUA. Les fortes sequeres dels darrers anys, han posat de manifest, les mancances de previsió i adequació de les necessitats dels ajuntaments, en matèria de captació, emmagatzament i distribució d’aigua potable. Ha estat molt habitual pensar que hi havia aigua “per donar i vendre” i no calia fer grans inversions per garantir-la. Greu error, com s’ha pogut constatar, en centenars de pobles i ciutats, fins el punt d’haver de racionar i transportar aigua per abastir la població. Molts, han hagut de fer obres que s’haurien d’haver fet, deu o quinze anys enrere, i no sempre les obres resolen el problema perquè quan hi ha escassedat d’aigua, cal buscar noves aportacions sigui de fonts, rius o rieres, embassaments, etc. I, tot té un límit. Massa sovint es va a buscar, on altres hi han anat abans, de manera que els aqüífers baixen de nivell i al final, no n’hi ha per a ningú. L’Agència Catalana de l’Aigua, tampoc ha fet els deures en el moment oportú. No parlo d’ara mateix, sinó de molts anys enrere en que hagués hagut d’intervenir per posar llei i ordre a moltes de les captacions que s’han fet, sense ordre ni concert. Molts pobles, han agafat aigua dels veïns, i altres han buscat pous on no calia. En resum, les inversions fetes, sense una planificació adequada, acaben per complicar la situació i posposar les solucions. Si vint o trenta anys enrere, s’hagués promogut la constitució de mancomunitats de serveis, ara, les coses serien molt diferents. En aquells temps, es permetien tota mena de solucions, moltes d’elles favorables a entitats privades. Semblava inevitable que el servei d’abastament d’aigua estès en mans d’empreses privades, en comptes de, en mans municipals. Aquesta dinàmica, ha canviat notablement en els darrers anys, de manera que molts ajuntaments que la tenien externalitzada, l’han recuperat per gestionar-la directament. Ara bé, Catalunya té 947 municipis, la majoria dels quals petits o molt petits ( 600). Es impensable que cada petit ajuntament, es faci càrrec d’un servei essencial com aquest. Es massa complicat, costós, burocràtic i delicat per complir totes les normatives, i a més, garantir el perfecte funcionament de totes les instal·lacions, cada vegada més àmplies i complexes. Si no es vol patir, la solució passar per mancomunar el servei, a nivell territorial. En aquesta solució tan podem pensar en agrupar 5, 10 o 15 ajuntaments, com anar més lluny i fer-ho a nivell comarcal o nacional de país. La complexitat i l’eficàcia passa per interconnectar municipis, aprofitar les captacions d’uns i altres, i si cal, anar a buscar noves aportacions en llocs de plena garantia. No es pot estar pendent de si plou, més o menys, o si una o dues fonts, ragen com abans, o han perdut cabal. La garantia ha de venir donada per diverses captacions i en determinats casos, buscant aportacions de rius o embassaments. I si primer s’ha de garantir aigua suficient i de qualitat, tot seguit ve el manteniment de xarxa, dipòsits, i instal·lacions complementàries, i disposar d’equips preparats, formats i ben equipats com per actuar en tot moment i lloc. Això, a dia d’avui, els pobles petits no ho poden fer. Només es pot aconseguir, mitjançant mancomunitats. Aquest, ha de ser l’objectiu comú d’ajuntaments, en col·laboració amb la Generalitat. I quan més aviat es faci, millor per a tots.

GARANTIR LA DOCUMENTACIÓ, EVITAR LA SEVA DESTRUCCIÓ. Per facilitar la feina dels historiadors, res millor que preservar la documentació que acrediti moments i fets històrics que s’han explicat, sense les garanties oportunes. Durant tots els anys del procés s’han produït centenars de mentides i enganys, com a via per a crear un relat que quedés “per sempre”. En moments com aquests, la veritat és la primera víctima, perquè no interessa contrastar-la amb la realitat. Necessitaria una dotzena de pàgines per a exposar mentides que repetides mil vegades, es volien convertir en veritats. Però, ens toca a tots els qui hem estat espectadors, lluitadors o víctimes, fer que la veritat triomfi. A qui li pot interessar el contrari ? Doncs, als mentiders, falsaris, i agitadors sense escrúpols. N’hi ha hagut un munt, al llarg d’aquests anys, i encara ara, en ple post procés, hi ha qui vol fer creure històries de fugitius com si fossin herois de llegenda. Però, bé la raó del títol de l’article, ve donat pel total silenci, el secretisme més absolut, sobre el destí de tota la documentació generada per la consulta del 9-N de 2014, i el mateix passa amb la de l’1-O. He demanat, he investigat, sense arribar a conèixer què es va fer de tota aquella voluminosa documentació. Ha estat destruïda ? Es guarda en algun lloc secret, per por a donar-la a conèixer ? Es un dels misteris no resolt i pel que veig, amb poca preocupació per part de periodistes i historiadors per aconseguir trobar-la. Per la meva part, tinc un especial interès en saber fins a quin punt es van donar xifres reals i contrastables, tant del 9-N com de l’1-O. Per què ho dic ? Doncs perquè hi ha hagut algunes filtracions, comentaris o detalls, per part d’algun membre del comitè organitzador, estat major del procés, o com se li vulgui dir que demostraria la falsedat de les xifres finals de participació i de resultats. El maquillatge, o si voleu, l’engany, suposaria un grau més, en les tàctiques i tècniques del procés. I, no és igual inventar-se participacions en concentracions i manifestacions, doblant o triplicant el nombre d’assistents, que haver-ho fet, en suposats actes de participació popular. Engreixar resultats no solament suposaria engany, sinó la demostració que els promotors no tenien cap mania, ni cap comportament democràtic per preservar la veritat. Qui falseja un dia, en pot falsejar cent. Disposem ja d’algunes dades , de casos concrets en que no concorden llistats de cens, amb resultats electorals. Coneixem també casos en que una persona va votar per altres, però és important tenir la documentació original, per a poder contrastar-la amb els resultats donats. Si abans algú podia al•legar preocupació per noms i càrrecs concrets, amb la Llei d’amnistia no hi hauria d’haver preocupació per derivades judicials. En absolut. Es pot demanar confidencialitat, molt bé. Que la documentació sigui dipositada en un espai concret, supervisada i estudiada només per un reduït grup d’historiadors, per tal de comprovar la realitat de cadascuna de les actes, i el resultat final donat. Però, per a poder-ho fer, el primer de tot, és garantir la no destrucció de la documentació. Ningú en parla, ni ningú, oficialment l’ha reclamada, és un símptoma estrany, quan no interessa la transparència ni la claredat.

FALSEJAR I MENTIR, TÉ CONSEQÜÈNCIES. Durant anys, molts anys , ha estat habitual falsejar les xifres de participació a tota mena d’esdeveniments, concentracions, manifestacions i , fins i tot consultes. Hi havia una total impunitat perquè ningú s’atrevia a plantar cara i donar les xifres reals. No sé si recordareu la creació d’una entitat de voluntaris, sense afany de lucre, que va creure possible exercir la feina de calcular la participació, en tota mena d’esdeveniments, amb total autonomia i professionalitat. Bé, al cap d’un parell d’anys, va haver de plegar perquè l’acusaven de tota mena de mals i falsedats, simplement perquè les seves dades contrastaven amb les dels promotors i això, no podia ser. Doncs bé, ho he dit en escrits anteriors, que a Catalunya no hi ha hagut mai, al llarg de la seva història, cap concentració ni manifestació que arribés a un milió de participants. Mai. Ho dic després d’anys de seguir les xifres, i demanar la procedència. Al final, cap organisme ni persona oficial, se’n feia responsable. Els organitzadors no acceptaven xifres reals que eren molt altes, però que ells consideraven insuficients. I és clar quan algú té en el cap xifres espectaculars, les vol posar en els mitjans de comunicació, i si, aquests no son molt rigorosos, les accepten i ja està. Aquest greu error l’han comès, gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació, amb unes poques excepcions. Faig aquest pròleg, a la vista de les xifres de la darrera Diada, en que ja ni l’ANC ni Òmnium, ni els partits independentistes, s’han atrevit a rebatre els pronunciaments de les policies locals. Han acceptat les 60.000 de Barcelona i els pocs milers en la resta de ciutats on s’havien programat manifestacions. Sumades totes, no arribaven a les 70.000. Res a veure amb les xifres dels anys de procés. Però, és que molts anys enrere, se n’havien fet, amb 200, 300 i 400.000 que creien poc importants, quan en realitat, moure aquest volum de persones, és un èxit immens. El problema de falsejar i mentir és que obliga a continuar la trajectòria, i aleshores tot es perverteix. A la Diada de 2012, els entesos donaven xifres d’entre 600 i 700.000, participants. Si els organitzadors haguessin estat honestos, haurien acceptat aquestes xifres. Suposaven un immens èxit, però no, no en tenien prou i volien vendre una xifra impensable, per impossible. Es així com van exigir posar la de 1,6 milions. Penseu que aquesta era la població que tenia i té , Barcelona. Una exageració com aquesta, va comportar que a l’any següent no es podés acceptar una xifra menor, i aleshores es va donar la de 1,8 milions, fins arribar l’any posterior als 2 milions. Es a dir, un terç de tota la gent que vivia a Catalunya, en aquell moment. Per arribar a una xifra com aquesta, tota la ciutat, hauria col•lapsat. Els carrers i places que es van omplir, haurien d’haver-se multiplicat per tres o quatre per encabir-hi tothom. Impensable per impossible. Tornem al principi. La Diada d’enguany, és evident que ha estat minoritària, però no tant com han hagut d’acceptar perquè les falsedats d’aquells anys, han passat factura. Si en comptes de vendre milions de participants, haguessin venut centenars de milers, o desenes de milers, el fracàs no hagués estat tant contundent. En fi, la dita popular ja exposa que s’agafa abans un mentider que un coix. De tant mentir, ara es recullen les conseqüències. Però, és bo, és saludable, explicar que tots els anys del procés es varen aixecar sobre un munt de mentides i falsedats. Fins i tot exagerant participacions que es multiplicaven per tres i per quatre. Ningú qüestionava les mentides perquè tothom se les volia creure. Fins que la realitat és tant, tant evident que ja no es pot amagar. Aquí hem arribat.

PRIMER REHABILITAR, DESPRÉS CONSTRUIR. Que el problema de l’habitatge ha de ser una de les principals prioritats de qualsevol govern, és una evidència, vistes les necessitats, però hauríem de tenir clar quina és la situació de partida per iniciar el camí de la solució. I aquí, tant penso en els ajuntaments, com en les CCAA, com el govern central. Només, amb una actuació conjunta, podrem resoldre el problema en un termini raonable de temps, Abans de continuar, sempre és bo veure què ens diuen les xifres. Xifres extretes d’organismes de total credibilitat: Institut d’Estadística de Catalunya ( IEC) o del Institut Nacional d’Estadística ( INE). Mirem-les. A Catalunya, de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 buits. A nivell de tot Espanya, hi ha 3,4 milions, buits, dels quals 75.000, a la ciutat de Barcelona. Sí, sí, son xifres brutalment elevades quan en necessitem centenars de milers per a cobrir les necessitats. Així, doncs, conegudes les existències, perquè no parlem més, o simplement, perquè no posem damunt la taula, una primera prioritat: recuperar, rehabilitar, posar en el mercat sinó tots, almenys la major part dels habitatges buits ? Segur que hi ha uns milers de difícil recuperació, però les xifres també ens diuen que la majoria son fàcilment habitables. Per aquí, és per on hauríem de començar. Mireu, molts caps de setmana, des de fa anys, em dedico a voltar pel país, amb visites sovintejades a les capitals de comarca. Ara mateix, podria enumerar una dotzena llarga de capitals amb multitud de cases deshabitades, en totes elles. I no pensin vostès, en barris perifèrics, o en cascs antics poc habitats o degradats, no, no en ple centre de la ciutat. I sinó animo a visitar i comprovar-ho a Berga, Ripoll, Vic, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Manresa, Igualada, Olot, etc. Per descomptat que en aquesta llista hi podria afegir centenars de pobles petits i mitjans que tenen semblant situació. Aleshores, perquè no actuar primer en aquest àmbit ? Perquè Generalitat i Govern Central no es poden d’acord per dotar tots els ajuntaments de fons extraordinaris per a la compra i rehabilitació d’habitatges i cases abandonades ? Aquesta via ,és molt més ràpida i eficient que la de noves construccions. Tots sabem que tenir solars buits, destinats a habitatge, suposa terminis de tres a quatre anys, com a mínim, per veure-hi edificis construïts, a punt de ser habitats. Molt lent, molt. Però, és que la rehabilitació mou un munt de sectors, amb la conseqüent creació de llocs de treball. I, sobretot entra en el marc de “primer reaprofitar, abans que construir de nou”. Es indignant, tenir centenars de milers de pisos i cases abandonades , i només pensar en noves construccions. Es que els donaríem nova vida i milloraríem places i carrers de pobles i ciutats amb reformes imprescindibles perquè sinó, estan destinades a la decrepitud i finalment a l’enderroc. I, repeteixo, la buidor no és només en pobles petits i mitjans, és que afecta les grans ciutats. Si a Barcelona manca habitatge, com podem quedar impassibles davant la xifra de 75.000 habitatges buits? Però, el mateix INE ( 2021) ens diu que Terrassa té un 9,5%, per davant de Barcelona, o Badalona, un 8,4%, Sabadell un 6,1%, Hospitalet un 7,4%. En resum, la primera i principal actuació hauria d’anar destinada a la compra i rehabilitació de cases i habitatges buits. A continuació, compra i adequació dels habitatges de la SAREB, i finalment obra nova, començant per solars de propietat pública, per destinar a habitatge, a preu assequible. Amb aquesta gradació d’actuacions es podria anar més ràpid i més lluny que només pensar en obra nova. Les necessitats son urgents, doncs, comencem pel més ràpid de fer.

SIN SENTIDO DE ESTADO. Es difícil comprender la estrategia del PP, si realmente quiere llegar a gobernar. Me refiero a gobernar en Madrid, para toda España. Estar en la oposición supone preparar el terreno para llegar al poder, y para conseguirlo, nada mejor que alternar la oposición con la colaboración en los grandes temas como para demostrar flexibilidad, altura de miras y sentido de Estado. Hasta ahora, éste era el camino habitual, pero se ve que nos hemos hecho viejos, y lo que valía hasta ahora ha cambiado por la oposición global y total. Nada de aproximaciones ni consensos o pactos en algunos grandes temas, considerados “sagrados”. No, no hay nada intocable, al contrario todo debe estar en cuestión, por muy bueno que parezca. Después de comprobar los efectos de la política en ayuntamientos, CCAA y gobierno central, estamos en un nuevo escenario en que nada importa como para modificar trayectoria y objetivos. El PP de Núñez Feijóo, prefiere la bronca por la bronca, antes que sentarse y pactar. No hay límites a su quehacer diario, ni siquiera en temas que producen daños considerables a las instituciones en las que gobierna. No creo que le salga bien esta estrategia porque al final las personas quieren resultados positivos de la acción de gobernar y estoy seguro castigarán estos comportamientos. Si no vemos sentido de Estado en el PP, mucho menos lo vemos en un partido que por azares del destino se ha convertido en indispensable para completar mayorías. Me refiero a Junts x Cataluña. El partido que supuestamente lidera Puigdemont desde su refugio en Waterloo. Con solo siete votos, condiciona enormemente la legislatura, hasta el punto de malograr la disponibilidad de presupuesto, con los perniciosos efectos que comporta. Les da igual que Cataluña pierda centenares de millones o que el país pierda grandes oportunidades de mejorar su situación. Ellos, están en otra guerra, empeñados en lidiar su conflicto contra ERC para aparecer como los únicos que defienden realmente Cataluña. Nadie sabe hasta dónde quieren llegar pero lo cierto es que se han enrocado, en posiciones inamovibles. Solo las cambiarán si se producen movimientos internos, suficientemente fuertes como para hacerles variar la estrategia. Pienso en los alcaldes y concejales de Junts, en el gobierno, pero también en la oposición. Los días van pasando y con ellos los meses y los años. Nos encontramos a año y medio de las últimas municipales y a dos y medio de las próximas. Los equipos de gobierno no han recibido grandes ayudas para poder cumplir con los programas electorales. Y, ni siquiera se ha publicado la convocatoria de PUOSC (Plan único de obras y servicios de Cataluña), a cargo del gobierno catalán. Este también precisa de nuevo presupuesto para poder llevar a cabo sus compromisos electorales. Tenemos pues, dos partidos opuestos pero que se comportan de forma similar. El PP, está contra todo y contra todos, por creer que esta estrategia permitirá echar al PSOE del gobierno, y Junts que le da igual lo que pueda perjudicar a Cataluña. Ellos critican la gestión judicial de la Ley de amnistía y cargan contra el gobierno por no hacerla cumplir. Su objetivo es unipersonal, aunque lo quieran revestir de global. Mientras tanto, ni pactos ni acuerdos.

BERGA, LA CIUTAT IMMÒBIL. Ha passat ja, un any i mig de les darreres eleccions municipals, les dotzenes de la democràcia, recuperada l’any 1979, a nivell local. Mirant enrere, la feina feta per tots i cadascun dels consistoris, ha estat immensa. Qualsevol veí, de qualsevol poble, si tanca els ulls i rememora com tenia el poble els anys 80 i com el té ara, segur que afirmarà que la transformació ha estat enorme i que ja toca, renovar, modificar o substituir algunes de les primeres infraestructures, equipaments i serveis. Estem a 45 anys, d’aquell abril del 79, en que la primera fornada d’alcaldes i regidors, van iniciar la seva trajectòria. Hi havia tant per fer, que el problema era fixar prioritats, ordenar-les i començar a resoldre-les. Pocs recursos, poca formació, poca pràctica, i totalment mancats d’equips jurídics, tècnics i econòmics, però com en tot, quan s’hi posa interès i dedicació, les barreres es van superant i poc a poc, els reptes es van convertint en realitats. Es evident que trobar estabilitat i bona entesa entre els equips de govern i l’oposició, és un element important a l’hora de poder planificar i executar els plans concrets. Aquí, cada alcalde, cada equip de govern, havia de saber tractar i gestionar, per arribar a bon port. Si mirem la situació actual de cada municipi, entendrem com d’eficients van ser aquells primers equips de govern, i els que els van seguir. Doncs bé, en el cas de Berga – capital, el resultat d’aquesta llarga etapa, ha estat decebedor, molt decebedor. Fa 45 anys que entro i surto de la capital, i em faig creus del poc que ha canviat en alguns dels trets més rellevants. El contrast amb altres pobles i ciutats, però molt especialment amb totes les capitals de comarca de l’interior de Catalunya, és brutal. Totes les altres han estat renovades, remodelades, modernitzades en multitud d’aspectes fins el punt que costa d’imaginar com eren decennis enrere. No és aquest el cas de Berga, perquè els seus canvis, modificacions i modernitzacions han estat mínimes. Costa d’entendre tant poca eficàcia en l’acció de govern quan tots els ajuntaments han tingut immenses ajudes a la seva disposició procedents de les altres administracions, dites superiors. Tots han rebut ingents quantitats de diner de la Diputació de Barcelona, també de la Generalitat si s’han sabut espavilar , o del Govern central, i en els darrers anys, també de la Unió Europea. Tenir projectes a punt, és essencial per a repartir-los per totes aquestes administracions, recollir els fruits, i posar-los en marxa. Arribar i marxar cada dia, durant anys, molts anys, sense veure grans transformacions, és frustrant. Molt frustrant i incomprensible perquè conec les opcions i he vist, el fet per altres capitals. Què falla ? Què ha fallat a Berga ? Sense cap mena de dubte els equips de govern. Ha faltat formació, dedicació i ambició. Han entrat amb pocs ànims, i han decidit no embrancar-se amb cap gran projecte. Superar el dia a dia, sota el principi de “qui dia passa, any empeny”. I ja està. El resultat el tenim a la vista. Aviat arribarem a meitat de mandat, i els deures estan per fer. Les mancances de vint o trenta anys enrere, continuen vigents. Llàstima perquè els grans reptes precisen grans equips. No els tenim.

LIDERATGES RECREMATS . Està vist que moltes persones no tenen cap esperit crític, ni consciència del que han dut a terme, a nivell individual o col•lectiu. No miren enrere, i si ho fan, no hi veuen cap motiu per l’auto reflexió, i encara menys per a la autocrítica. I, per descomptat, cap voluntat per demanar perdó pels errors comesos, o pels enganys i falsedats, de les quals n’han estat protagonistes. Dic això, davant les properes convocatòries de congressos per part d’ERC i Junts. Ja no parlo de les CUP, perquè viuen i actuen en un món paral•lel, difícil d’entendre pels no iniciats. Ara bé, parlant de dos partits importants, a nivell institucional i territorial, sobta no hagin entès el missatge que els catalans els han enviat en els darrers anys. La rauxa creada, impulsada i viscuda durant deu o dotze anys, ha donat pas a una etapa de seny o si voleu de prudència i normalitat que pot durar anys, molts anys. Pretendre retornar al passat, quan aquest ha estat desastrós, no sembla estar en els ànims ni les voluntats de la immensa majoria del poble català. I, en el meu cas, quan parlo de “poble català”, em vull referir als vuit milions de persones que viuen i treballen en el nostre país. Hi ha molts polítics, de la banda independentista, que encara no han copsat el canvi radical que ha suposat augmentar la població amb onades de nous vinguts que s’han afegit als qui ni volíem trencar la legalitat, ni volíem anar pel pedregar, per molt que se’ns digués que al final del recorregut trobaríem una mena de paradís terrenal. Aquella fugida endavant, creada i impulsada per una colla d’il•luminats i eixelebrats, va culminar amb un rotund fracàs. Perquè alguns no ho volen acceptar ? Perquè alguns creuen poder continuar un camí cap enlloc ? Doncs, perquè viuen en una bombolla artificial ,envoltats d’aduladors i buscadors de poltrones, als quals ben poc els importa la realitat del país i dels seus ciutadans. Si fossin conscients del mal produït, i de les ferides obertes, veurien que poden guanyar els seus congressos i ocupar grans càrrecs, però comprovaran que la gent els ha perdut respecte i credibilitat. No volen retrocedir, ni tornar a ser enganyats. Volen mirar endavant, corregint desajustos o injustícies, però mai per la via de la rauxa sinó del diàleg, la negociació i el pacte. Per això, trobo desubicats personatges com Oriol Junqueras, en una ERC trasbalsada pels mals resultats, però encara més per funcionaments interns, incomprensibles, en un partit històric com aquest. La gent vol girar pàgina. Més ben dit, ha girat pàgina i vol veure cares noves, amb nous projectes i fent autocrítica del passat. I si això es pot dir d’ERC, molt més hem de dir de Junts, on hi ha personatges nefastos en la nostra història que han deixat una desastrosa petjada en la vida col•lectiva. Un mal president, com Puigdemont, durant i després del seu mandat, és impensable pugui trobar encaix , com tampoc tots els qui el van seguir o es mantenen al seu entorn per veure què en poden treure, a nivell individual. Es diguin Turull, Rull, Comín, Puig, o Borrás, son persones i imatges d’un passat desastrós pel país. Poden ocupar càrrecs, i poden ser votats pels més fanatitzats, però és impensable trobin la confiança del poble català. Representen el que no volem repetir. I no ho han entès.

TV3: CANVI NOMÉS ESTÈTIC, EN EL “MÉS 324”. Si algú tenia esperances d’un canvi profund i sincer, per part de TV3, del programa del Més 324, portat durant anys per Xavier Grasset, i ara a les mans de Marina Romero, ha pogut comprovar que el canvi ha estat més estètic que no pas de contingut. Durant anys, TV3 va mantenir un programa, clarament processista, en temps del procés i en temps del post procés. Descaradament processista, tot i el fracàs rotund d’aquest moviment, derrotat per via institucional i per via de les urnes. Semblaria que una televisió pública, pagada amb el diner de tots, hauria de ser molt vigilant a l’hora d’entregar un dels seus programes a un col·lectiu ( el independentista) clarament minoritari a nivell de país. No ho dic, jo, ho han dit tots els catalans i catalanes amb el seu vot, en les darreres cinc eleccions consecutives. Suposo que les crítiques rebudes, i el descens de les audiències, va portar la direcció de TV3 a canviar Xavier Grasset, per Marina Romero, pensant que amb aquest canvi, el programa ja tindria una altra acceptació i orientació. No, no, impossible canviar d’orientació si es mantenen la majoria de tertulians i la conductora, mostra clares simpaties i sintonies amb els elements bàsics del procés. Vull tornar a recordar que estem a la Catalunya dels vuit milions, vuit. I que la suma de tots els vots recollits pels partits independentistes no arriben a un milió. Si, sí repeteixo no superen el milió de vots, d’un cens electoral de 5,6 milions. Suposo, tothom és conscient dels percentatges de cada bloc, i del paper clarament minoritari de les opcions independentistes. Si això és així, TV3, no pot continuar oferint un programa amb un desequilibri brutal entre els qui defensen les tesis constitucionals, i els qui encara creuen que el procés va ser respectuós amb l’estat de dret. He esperat a veure uns quants programes per constatar el fracàs de la nova formula, a la qual auguro una baixa quota de pantalla, i un curt futur, si bé haurem desaprofitat per convertir-lo en un programa útil i interessant. No s’ha d’anar gaire lluny, per a posar exemples de com s’ha d’actuar. A TVE, podem veure dos programes modèlics a nivell d’interès, respectant la pluralitat i diversitat. Tenim el programa El Vespre de Quim Barnola, a 24 hores, amb una panòplia de tertulians esplèndida, i amb un exquisit respecte per la pluralitat, sense caure en cap sector concret. Un altre exemple ,també el tenim a TVE, a la nit, amb Xavier Fortes, al capdavant. També en aquest, hi ha un ampli i variat llistat de professionals de la informació que permet presentar, debatre i avaluar l’activitat política, en tots els àmbits i sectors. Perquè no és possible tenir programes semblants a TV3 ? Es que continuen manant persones properes al procés ? Es que han de retre comptes a les entitats i partits independentistes, en comptes de, al conjunt del poble català?. Els programes conduits per Marina Romero, no tenen el grau de pluralitat i diversitat que ens havien promès. Hem de ser conseqüents i dir-ho públicament. La tria de tertulians, és una tria descaradament sectària i no veiem en la conductora suficients ànims ni predisposició per preservar la pluralitat i objectivitat que esperàvem. Segur que ben aviat l’audiència, ens donarà la raó.

PRINCIPALS PRIORITATS – COMARCA BERGUEDÀ Resum de les propostes presentades, ahir a l’Executiva de Federació. 1.- Garantir atenció mèdica a tots els pobles, en similars condicions als que teníem abans de la COVID. 2.- Desdoblament C-16 . Tram Berga – Túnel del Cadí. 3.- Finalització i posada en servei Polígon comarcal d’Olvan. 4.- Garantir ajuts anuals per a manteniment i millora camins rurals. 5.- Condicionament i millores C- 26 : Trams Solsona – Berga - Ripoll. 6.- Ajuts a la vigilància Espais Naturals de la comarca. 7.- Pla d’habitatge també per a pobles petits. 8.- Garantir serveis bàsics municipals: Secretaría, Arquitecte, Enginyer. 9.- Millores atenció en el Hospital comarcal. 10.- Resoldre problemàtica socorristes aquàtics, piscines municipals. 11.- Resoldre Estació Busos Berga, amb una proposta realista. 12.- Suport tècnic assistències Consell Comarcal. 13.- Proposta de tenir algun Servei Territorial a Berga 14.- Garantir integració tarifària a la comarca. 15.- Estudiar Tren Tram , Bages – Berguedà. 16.- Estudiar serveis directes 17.- Resoldre tema llei del foc – Patum Berguedà, 7 de setembre de 2024.