Joan Roma

LLUÇANÈS, UNA ALTRA PÈRDUA SENSIBLE. No m’ha estranyat el resultat de la consulta del passat dia 20, perquè els símptomes eren prou clars, com per donar compliment als pronòstics. Olost, s’ha decantat per 298 vots a favor i 250 en contra, per tornar a la comarca d’Osona, i deixar el Lluçanès amb només 7 municipis, dels 13 que geogràficament i històricament, li donaven. Durant molts anys, he fet un seguiment de les gestions i tràmits per aconseguir l’estatus de comarca, per raons de càrrec: quatre legislatures en el Parlament de Catalunya i per proximitat, en tant que alcalde de Borredà ( Berguedà ), amb límits territorials amb el Lluçanès. Quan les coses no s’encarrilen en un primer moment, passen coses com les que hem viscut i patit en aquests anys. Es van intentar diverses formules per esdevenir comarca, en el moment en que es va plantejar recuperar la comarcalització de Catalunya, passant de les 38 de Pau Vila, a les 41, finalment aprovades. Van quedar fora tant les peticions del Moianès com la del Lluçanès. La del Moianès finalment va prosperar molts anys després, però no la del Lluçanès, amb una consulta que deixà el tema en un mal lloc. Això, va motivar una paralització del procés, a l’espera de millors temps. Finalment, es va voler forçar la creació de la comarca, amb nous contratemps que van motivar la sortida de Sant Feliu Sasserra, i ara finalment, la d’Olost. En queden 7 de 13, que poden mantenir l’esperit de comarca, si bé amb un futur menys ambiciós. Què fer amb els resultats a la mà? Toca crear i fer funcionar la Mancomunitat, fins arribar a les eleccions municipals de 2027, després de les quals, es podrà constituir el nou Consell Comarcal. Tot en petit, i tot força complicat perquè els 19 membres del Consell, s’hauran de repartir entre els partits que s’hagin presentat en els 7 pobles que queden. Personalment, era partidari de les comarques, quaranta anys enrere, però ara han quedat petites i poc operatives per donar els deguts serveis als municipis de la seva demarcació. Tot ha canviat, i molt. Tenim noves carreteres, nous vehicles, però sobretot noves tecnologies que ens permeten arribar a tot arreu, en qüestió de segons. Els territoris s’han d’adaptar a les necessitats de la seva gent, i ara i aquí, el que toca, és agrupar serveis, per a tenir-ne, més i millors. I, això només es pot fer si disposem de prou elements per a fer-ho. Posem dos o tres exemples. Abans, es podia fer una recollida d’escombraries, a cada poble. Després, agrupant-ne cinc o sis. Ara, ja no. Ara, quants més s’agrupin, millor per a tots perquè podran disposar de maquinària, personal i instal•lacions per a triar-la, seleccionar-la i aprofitar-la. El mateix podem dir, de la xarxa de subministrament d’aigua potable. Un de sol, és impensable, és necessari crear mancomunitats o consorcis. I cosa semblant estem fent amb el clavegueram, depuradores, etc. Crec que coberta una primera etapa, ara, caldria pensar en substituir els consells comarcals, per mancomunitats, trencant els límits comarcals que son massa reduïts. Tenir mancomunitats de serveis, és la via per resoldre els grans temes, i poder-los oferir amb un elevat grau d’eficàcia i globalitat. Estic convençut que , a no gaire tardar, veurem aquesta transformació, i les velles comarques poden quedar com estructures culturals, esportives i festives. Cada temps, ha d’adaptar els serveis a les seves necessitats.