Joan Roma

MANCOMUNAR EL SERVEI D’AIGUA. Les fortes sequeres dels darrers anys, han posat de manifest, les mancances de previsió i adequació de les necessitats dels ajuntaments, en matèria de captació, emmagatzament i distribució d’aigua potable. Ha estat molt habitual pensar que hi havia aigua “per donar i vendre” i no calia fer grans inversions per garantir-la. Greu error, com s’ha pogut constatar, en centenars de pobles i ciutats, fins el punt d’haver de racionar i transportar aigua per abastir la població. Molts, han hagut de fer obres que s’haurien d’haver fet, deu o quinze anys enrere, i no sempre les obres resolen el problema perquè quan hi ha escassedat d’aigua, cal buscar noves aportacions sigui de fonts, rius o rieres, embassaments, etc. I, tot té un límit. Massa sovint es va a buscar, on altres hi han anat abans, de manera que els aqüífers baixen de nivell i al final, no n’hi ha per a ningú. L’Agència Catalana de l’Aigua, tampoc ha fet els deures en el moment oportú. No parlo d’ara mateix, sinó de molts anys enrere en que hagués hagut d’intervenir per posar llei i ordre a moltes de les captacions que s’han fet, sense ordre ni concert. Molts pobles, han agafat aigua dels veïns, i altres han buscat pous on no calia. En resum, les inversions fetes, sense una planificació adequada, acaben per complicar la situació i posposar les solucions. Si vint o trenta anys enrere, s’hagués promogut la constitució de mancomunitats de serveis, ara, les coses serien molt diferents. En aquells temps, es permetien tota mena de solucions, moltes d’elles favorables a entitats privades. Semblava inevitable que el servei d’abastament d’aigua estès en mans d’empreses privades, en comptes de, en mans municipals. Aquesta dinàmica, ha canviat notablement en els darrers anys, de manera que molts ajuntaments que la tenien externalitzada, l’han recuperat per gestionar-la directament. Ara bé, Catalunya té 947 municipis, la majoria dels quals petits o molt petits ( 600). Es impensable que cada petit ajuntament, es faci càrrec d’un servei essencial com aquest. Es massa complicat, costós, burocràtic i delicat per complir totes les normatives, i a més, garantir el perfecte funcionament de totes les instal·lacions, cada vegada més àmplies i complexes. Si no es vol patir, la solució passar per mancomunar el servei, a nivell territorial. En aquesta solució tan podem pensar en agrupar 5, 10 o 15 ajuntaments, com anar més lluny i fer-ho a nivell comarcal o nacional de país. La complexitat i l’eficàcia passa per interconnectar municipis, aprofitar les captacions d’uns i altres, i si cal, anar a buscar noves aportacions en llocs de plena garantia. No es pot estar pendent de si plou, més o menys, o si una o dues fonts, ragen com abans, o han perdut cabal. La garantia ha de venir donada per diverses captacions i en determinats casos, buscant aportacions de rius o embassaments. I si primer s’ha de garantir aigua suficient i de qualitat, tot seguit ve el manteniment de xarxa, dipòsits, i instal·lacions complementàries, i disposar d’equips preparats, formats i ben equipats com per actuar en tot moment i lloc. Això, a dia d’avui, els pobles petits no ho poden fer. Només es pot aconseguir, mitjançant mancomunitats. Aquest, ha de ser l’objectiu comú d’ajuntaments, en col·laboració amb la Generalitat. I quan més aviat es faci, millor per a tots.