Joan Roma

GARANTIR LA DOCUMENTACIÓ, EVITAR LA SEVA DESTRUCCIÓ. Per facilitar la feina dels historiadors, res millor que preservar la documentació que acrediti moments i fets històrics que s’han explicat, sense les garanties oportunes. Durant tots els anys del procés s’han produït centenars de mentides i enganys, com a via per a crear un relat que quedés “per sempre”. En moments com aquests, la veritat és la primera víctima, perquè no interessa contrastar-la amb la realitat. Necessitaria una dotzena de pàgines per a exposar mentides que repetides mil vegades, es volien convertir en veritats. Però, ens toca a tots els qui hem estat espectadors, lluitadors o víctimes, fer que la veritat triomfi. A qui li pot interessar el contrari ? Doncs, als mentiders, falsaris, i agitadors sense escrúpols. N’hi ha hagut un munt, al llarg d’aquests anys, i encara ara, en ple post procés, hi ha qui vol fer creure històries de fugitius com si fossin herois de llegenda. Però, bé la raó del títol de l’article, ve donat pel total silenci, el secretisme més absolut, sobre el destí de tota la documentació generada per la consulta del 9-N de 2014, i el mateix passa amb la de l’1-O. He demanat, he investigat, sense arribar a conèixer què es va fer de tota aquella voluminosa documentació. Ha estat destruïda ? Es guarda en algun lloc secret, per por a donar-la a conèixer ? Es un dels misteris no resolt i pel que veig, amb poca preocupació per part de periodistes i historiadors per aconseguir trobar-la. Per la meva part, tinc un especial interès en saber fins a quin punt es van donar xifres reals i contrastables, tant del 9-N com de l’1-O. Per què ho dic ? Doncs perquè hi ha hagut algunes filtracions, comentaris o detalls, per part d’algun membre del comitè organitzador, estat major del procés, o com se li vulgui dir que demostraria la falsedat de les xifres finals de participació i de resultats. El maquillatge, o si voleu, l’engany, suposaria un grau més, en les tàctiques i tècniques del procés. I, no és igual inventar-se participacions en concentracions i manifestacions, doblant o triplicant el nombre d’assistents, que haver-ho fet, en suposats actes de participació popular. Engreixar resultats no solament suposaria engany, sinó la demostració que els promotors no tenien cap mania, ni cap comportament democràtic per preservar la veritat. Qui falseja un dia, en pot falsejar cent. Disposem ja d’algunes dades , de casos concrets en que no concorden llistats de cens, amb resultats electorals. Coneixem també casos en que una persona va votar per altres, però és important tenir la documentació original, per a poder contrastar-la amb els resultats donats. Si abans algú podia al•legar preocupació per noms i càrrecs concrets, amb la Llei d’amnistia no hi hauria d’haver preocupació per derivades judicials. En absolut. Es pot demanar confidencialitat, molt bé. Que la documentació sigui dipositada en un espai concret, supervisada i estudiada només per un reduït grup d’historiadors, per tal de comprovar la realitat de cadascuna de les actes, i el resultat final donat. Però, per a poder-ho fer, el primer de tot, és garantir la no destrucció de la documentació. Ningú en parla, ni ningú, oficialment l’ha reclamada, és un símptoma estrany, quan no interessa la transparència ni la claredat.