Joan Roma

DEBATS SÍ, VOTACIONS LEGALS, TAMBÉ. Ja hi tornem a ser. Un exemple més de victimisme, barrejat amb informacions parcials, per no dir, directament falsejades. Parlo de l’actuació de Fiscalia contra els membres de la Mesa del Parlament, arran el debat, votació i acords sobre temes que no corresponen al Parlament, i que el Tribunal Constitucional i el Secretari General del Parlament, havien advertit sobre la seva il•legalitat. En el Parlament, hem pogut debatre sobre qualsevol tema, abans, ara i segur, en el futur. En sóc testimoni directe durant quatre legislatures. Ara bé, aquí, a Alemanya, Suïssa o Austràlia, totes les institucions tenen uns límits , no per als debats, sinó per les votacions i acords que se’n puguin derivar. Cada nivell institucional, té unes competències pròpies, sobre les quals pot debatre, votar i acordar. Si una institució pretén ocupar espais que no li son propis, entra en confrontació amb la legalitat. I si hi entra, hi ha un element bàsic, en les democràcies plenes, per posar les coses en el seu lloc, que es diu Justícia. I ja està. Tant senzill i tan pràctic com això. El que passa aquí, és que tothom vol fer de tot. Veiem Ajuntaments debatent en Ple, sobre guerres en el món, cultiu de transgènics, canvis en la Constitució, models econòmics a nivell mundial, futur de la monarquia, banderes, ...i un centenar més de temes. Poden perdre el temps en aquests temes, sabent però que les votacions i acords que puguin prendre no tindran cap validesa legal. Es més, poden ser denunciats i impugnats per qualsevol regidor o ciutadà. I la Justícia els hi donarà la raó. Hi ha sentències clares respecte què es pot i què no es pot portar a votació, en un Ajuntament. Cosa semblant passa, en un parlament autonòmic. Les seves competències son les que estableix el seu estatut d’autonomia, i no se les pot saltar perquè seria entrar en camps que no li son propis. Em sembla que cada nivell d’administració té prous problemes per resoldre, com per buscar-ne d’altres que no li corresponen. Es el que tenim sobre la taula aquests dies. Vull recordar que cada nivell d’administració té els seus assessors jurídics per dictaminar si el que es vol portar a Ple, correspon a les competències o no. Els ajuntaments tenen el secretari, i si convé, assessors externs per a confirmar o rectificar el primer dictamen. El mateix passa en el Parlament de Catalunya, on hi ha nombrosos Lletrats, grans experts en legislació pròpia i externa, com per dictaminar si un tema pot ser objecte de votació i acord. Pel que hem vist, sabut i comprovat, els lletrats del Parlament varen fer dictamen negatiu sobre les matèries que la Mesa ( perdó, una part de la Mesa) volien portar a votació i acord. Molt bé, tots els polítics ens podem passar pel folre aquests informes o dictàmens, però després no ens queixem de les conseqüències. Hem de tenir un mínim de coherència i acceptar els resultats de les nostres accions. Com Alcalde no em vaig saltar mai cap informe negatiu, ni de secretària, ni d’arquitecte ni d’enginyer. Ara bé, molts d’altres ho varen fer. No es queixin d’haver anat a parar als Tribunals. Així estem. El que aquí passa és que pocs càrrecs institucionals donen el valor just al que voten i acorden. Tenim centenars, per no dir milers, d’acords que dormen el somni dels justos o han anat a parar directament a la paperera. Però, si hi ha una denúncia o en aquest cas concret, un advertiment previ del Tribunal Constitucional, que ningú es queixi. Van actuar no per ànsies de llibertat i ampliació de la democràcia, sinó amb una insensatesa majúscula. Si tot valgués i tot podés anar a votació i acord, ens podríem trobar amb centenars d’acords absurds d’un Parlament que reclama tot allò que no té ni la més mínima possibilitat de modificar o fer complir. Una mica de seriositat i respecte per la legalitat és el que s’ha d’exigir a la nostra principal institució. De grat o amb la força de la llei.