Joan Roma

SENSE MEMÒRIA NO HI HA HISTÒRIA. Fa unes setmanes, en motiu de la campanya al Parlament, vaig entrar en el nucli de Sant Jordi (Cercs), on em vaig trobar amb uns panells de grans dimensions, posats en una estructura metàl•lica, al costat de la plaça Primer Comte de Fígols Aquests panells , se suposa commemoraven els 50 anys de l’inici dels tràmits de trasllat del poble de Sant Salvador de la Vedella ( 1971), que anava a desaparèixer sota les aigües de l’embassament de La Baells, per tornar a néixer en un altre lloc, sota el nom de Sant Jordi. Tot el procés de negociació, finançament, projecció i execució, fou d’una gran complexitat, i foren moltes les persones i institucions que en varen prendre part. Aquests panells expliquen bona part d’aquesta història, si bé, obliden una segona part o si voleu els capítols finals. Aquest és el motiu d’aquest article. Sense memòria no hi ha història. I si la història l’expliquen uns, sense tenir en compte, a tots els seus protagonistes, aquesta esdevé parcial. I si és parcial, pot ser injusta, esbiaixada, o directament falsejada. Qui llegeixi el text, miri les fotos i arribi al final, pot pensar que tot el procés va seguir un fil conductor lineal, ple de dificultats, però superades i portades amb èxit fins el final. I el final, fou radicalment diferent a com algú s’imagina sinó té coneixement de la realitat. I la realitat, fou molt dura, molt difícil de superar, i enlloc apareixen els seus protagonistes. L’any 1983, la candidatura de Progrés del Berguedà ( PB) guanyà les eleccions municipals en el municipi de Cercs. La gran prioritat era conèixer en tot detall la situació real del PATRONATO LOCAL DE LA VIVIENDA DE SERCHS S L. L’empresa que s’havia creat per a procedir al trasllat de Sant Salvador, a Sant Jordi. Feta l’auditoria corresponent, el deute viu era de 223.000.000 de PTA, la qual cosa suposava tenir tot el poble hipotecat per Caixa de Manresa, que havia finançat tota l’operació. El deute viu suposava continuar pagant interessos, que per aquells anys estaven en un 8,10, o 12 %. I Caixa Manresa, exigia la liquidació de tot el deute, per aixecar l’hipoteca. Això impedia donar títols de propietat, autoritzar transmissions, etc. Per un petit municipi com Cercs, aquell deute era immens, impossible de fer-hi front. A més, el nucli estava incabat, amb la plaça coberta per cendres de la tèrmica, i algunes altres infraestructures, equipaments i serveis, pendents d’acabar. Aquesta fou l’herència rebuda, i fou gràcies a la immensa feina feta per Francisco Sola, primer tinent d’alcalde (q.e.p.d), i Lluís Puso, segon tinent d’alcalde (q.e.p.d), sota la presidència de l’alcalde Acensi Corominas, i altres regidors i membres de la candidatura, que després de 8 anys , i milers d’hores dedicades a estudiar, ordenar i planificar solucions, es va poder arribar a bon port. Parlo de milers d’hores, perquè així va ser. De forma desinteressada, amb jornades de 9 i 10 hores diàries, i amb dotzenes de reunions a tots els nivells. Primer amb la direcció de Caixa de Manresa, després a Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Ministeris a Madrid, per aconseguir ajudes i acords, que permetessin alliberar els propietaris, el Patronato i l’Ajuntament d’aquesta situació. Enlloc he vist els noms ni una sola foto, dels protagonistes finals de la història. Sense memòria no hi ha història.